¿Caldrà agrair algun dia al ministre José Manuel Rodríguez Uribes la relliscada que va cometre al cap de poc de declarar-se la pandèmia, quan es va enredar en una cita d’Orson Welles sobre la cultura i la vida que tenia un alt potencial explosiu? Al titular de Cultura, com no podia ser de cap altra manera, li van esclatar les seves pròpies paraules al rostre. El sector cultural, que començava a intuir la magnitud del desastre que s’acostava, va saltar-li a sobre i en qüestió d’hores va organitzar una insòlita vaga virtual que va encendre totes les alarmes del Govern.

Gràcies a aquesta mobilització i a la consegüent desautorització del ministre, el món de la cultura va poder negociar cara a cara, per primera vegada en molts anys, amb la persona que de veritat té les solucions (o almenys en té algunes) als seus problemes: la ministra d’Hisenda. La mediació d’aquesta i la rectificació de Rodríguez Uribes van fer possible un acord que es va plasmar en un reial decret de primers auxilis.

Un decret que donava per al que donava. Mentre incorporava ajuts directes sense precedents al sector del llibre o al de les arts escèniques, en deixava desemparats altres com l’art contemporani, els grans festivals d’estiu o a aquell col·lectiu de treballadors «no artístics» sense l’aportació del qual en el muntatge i desmuntatge d’esdeveniments culturals no es podrien organitzar concerts o representacions en directe. Les mesures van tenir d’entrada una bona acollida, però amb el pas de les setmanes s’ha anat comprovant el seu efecte limitat. El que es va posar en marxa era una maquinària que requereix que contínuament s’injecti nou combustible.

Per llegir l'article complet fes una prova gratuïta de 15 dies o fes una subscripció de pagament. Accedeix si ja ets subscriptor.