A la fi del segle XIX les grans ciutats del món, com París o Londres, començaven a ser il·luminades per llums elèctrics o espelmes Yáblochkov, convertint la foscor tancada dels carrers en espais dominats per ombres que es movien. Va resultar un avenç tecnològic irresistible i imbatible. Ningú no podia sostreure’s a l’emoció de poder anar a comprar, en caure el dia, als Grands Magasins du Louvre sense por a ensopegar. No obstant això, darrere l’innegable èxit que va suposar aquest avenç tecnològic tan beneficiós per a la societat, s’hi amagava una alteració de la cultura que avui hem culminat en advertir, i fins i tot celebrar, que a les ciutats sigui ja impossible distingir la nit del dia. Una qüestió en la qual molt pocs van reparar és que, amb l’electricitat i la victòria de la llum sobre la foscor, s’alteraven aspectes molt importants de la cultura.

El que es produiria, i s’ha culminat al segle XXI, és que aspectes culturals com la transfiguració, el misteri, el crim, el fulgor, l’èxtasi, la passió, la confidència o l’ocultació es veurien debilitats en perdre la protecció que envolta la foscor. Es podria arribar a plantejar que la raó del desmesurat entusiasme per obtenir dades de tot es deu més a la cultura construïda per les conseqüències de l’avenç en l’electricitat, que ens ha convertit en addictes a voler saber què passa en la foscor, que pels avenços tecnològics en el camp de l’electrònica.

 

Victòria del dia sobre la nit

Molt probablement, la nostra fe en l’exactitud i la precisió són el resultat natural d’haver deixat d’habitar un món dominat per la foscor. La victòria del dia sobre la nit, o la pèrdua de la nit com a espai cultural, té major conseqüència en la nostra vida que els efectes de les noves xarxes socials on la noció del dia i la nit han desaparegut. L’apoteosi del dia sobre la nit va arribar el dia en què l’antic drugstore de l’avinguda Charles De Gaulle de París va deixar de ser freqüentat per la gent que deambulava a les nits de París per a ser habitat per aquells que matinaven per anar a treballar a l’oficina. Observar aquest canvi en la nostra societat permet advertir que ens apropem a una cultura cada vegada més predictible, menys irreverent i menys tolerant.

Si la victòria del dia sobre la nit estableix canvis profunds en les maneres i pautes de la cultura, no ho és menys l’adveniment, després de molts happenings, de l’espectador protagonista, l’espectador executant, l’espectador usuari o l’espectador creador. L’espectador emancipat de la seva butaca i tan partícip de l’escenari com el dramaturg o l’actor, és un altre signe inconfusible que la nostra cultura avança de la contemplació a la interactuació. La venda de caixes d’experiències culinàries, de coach, d’esports o de cultura, els viatges planificats fins a l’extrem de planificar les emocions, la cada vegada major participació del públic a l’hora de definir l’oferta fins a l’extrem d’imposar els seus gustos o la utilització de les xarxes socials com a prescriptores, entre altres exemples, han suposat una transformació que té el seu origen en la necessitat de l’art de situar l’espectador com a objecte de creació o com a provocador de creacions, però també de la tecnologia i el poder de control del comandament a distància per assenyalar i decidir el que veu.

La pèrdua de noció de frontera de la nit amb el dia es produeix de la mateixa manera en la pèrdua de distància entre la butaca i l’escenari. L’espectador ha estat despertat definitivament i observa la caixa escènica com un espai propi. En l’àmbit cultural, com en el mite de la caverna de Plató, les creences han estat derrotades per la raó, despertant. L’espectador s’ha alliberat de les cadenes que l’obligaven a mirar cap a l’escenari sense poder-se moure. Un cop alliberat, l’espectador que interpretava com a veritat les ombres projectades a la cova, ara només és capaç de veure un escenari buit. El preu de conèixer per un breu període de temps l’experiència d’actuar, ja que avui tot espectador, tard o d’hora, arribarà a actuar a l’escenari, és perdre la idea de l’escenari com a lloc on es revelen veritats. És més fort el desig d’actuar que el d’escoltar.

La nostra fe en l’exactitud i la precisió és el resultat natural d’haver deixat d’habitar un món dominat per la foscor.

Si convidem els ciutadans a triar entre el plaer o la felicitat, la majoria optaran per la felicitat, sense adonar-se que la seva resposta està condicionada a veure el plaer com un obstacle per avançar cap a la felicitat. Assolir el plaer íntim desvia les persones del camí per trobar la felicitat, segons ho testimonia la religió, però també ho fa una certa visió política controlant sobre com i de quina manera obtenim el plaer. Mirem on mirem, aconseguim veure que tot allò que se’ns proposa des de molts àmbits de la cultura és assolir el plaer en grup, compartint l’experiència, deixant-ne rastre en comentaris i fotografies. Tot plaer privat, inconfessable i íntim és sospitós i evita que siguem feliços.

Fundadors subscriptors:
més que lectors, actors disposats a canviar les coses.

La condemna del plaer individual a favor d’un plaer col·lectiu esborra la frontera, com hem vist, entre el dia i la nit, entre la butaca i l’escenari, entre el jo i el nosaltres. Socialment, se celebra un somriure fingit en grup i es jutjaria, si fos audible, una riallada en la més absoluta solitud per a riure’s del món. El «nosaltres» ho absorbeix tot, anul·la la singularitat, fins a l’extrem que els instants de plaer que avui el món s’obsequia són duplicats, són còpies dels plaers que han viscut uns altres. Reconeixem a l’instant la felicitat, per molt difusa i imprecisa que sigui, mentre que no arribem a conèixer la dimensió del plaer per por de no poder-lo compartir, per por que denunciï el que realment desitgem i som.

És més fort el desig d’actuar que el d’escoltar.

La pèrdua de noció de les fronteres que separen el públic del privat, de la distància entre el reconeixement i el coneixement, entre les creences i l’ús de la raó, entre el dia i la nit, entre la butaca i l’escenari o entre el «jo» i el «nosaltres» ens adverteix del perill que comporta que les nostres actituds per a viure en la nit es perdin, que provoquem un dia perpetu, on els espectadors són actors i directors i on els plaers íntims s’extingeixin prioritzant una felicitat expansiva, eufòrica i grupal on ningú estarà disposat a perdre’s sol en la foscor.