Ara és l’hora de la justícia. La vista oral pel cas de l’1-O -els fets de setembre i octubre del 2017- s’està ventilant a la Sala Segona del Tribunal Suprem. Davant el procés del ‘procés’, cal constatar que l’inici del judici és una bona notícia, sobretot pel fet que nou dels encausats -Oriol Junqueras, Jordi Turull, Raül Romeva, Josep Rull, Joaquim Forn, Dolors Bassa, Jordi Sànchez, Jordi Cuixart i Carme Forcadell- es trobaven en règim de presó preventiva tot i gaudir de la presumpció d’innocència. Els altres tres processats -Carles Mundó, Santi Vila i Meritxell Borràs- estaven en llibertat. Val a dir que aquesta situació de presó preventiva representa no només una mesura cautelar excepcionalíssima i més que discutible en el pla jurídic, sinó també un contrasentit en el terreny polític: els encausats que es van sotmetre a la justícia estan privats de llibertat i els que van fugir a l’estranger viuen instal·lats en una zona d’impunitat per una aplicació restrictiva de l’euroordre.

D’altra banda, cal recordar que dels quatre tipus penals que s’imputen als processats -rebel·lió, sedició, malversació i desobediència-, els dos primers han estat qüestionats per notables penalistes. A més, en el seu dia, la segona part del judici es podria dirimir davant la justícia europea. Seria el partit de tornada que esperen les defenses. Des d’aquesta òptica, el president de la Sala Segona del Tribunal Suprem, Manuel Marchena, ha optat per la carta de la transparència -la retransmissió en directe de les sessions del judici- i per donar veu com a testimonis a notables actors polítics d’aquell moment, tant a Madrid -Mariano Rajoy, Soraya Sáenz de Santamaría i Cristóbal Montoro- com a Barcelona -Artur Mas, Roger Torrent i Ada Colau-. Val a recordar que Espanya és un dels estats que menys vegades ha estat condemnat pel Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) i, des d’aquesta premissa, la Sala Segona del Tribunal Suprem sap que haurà de seguir mantenint alt el llistó perquè tant les seva actuació durant el judici com la posterior sentència hauran de passar pel sedàs de la justícia europea.

Mentrestant, la pressió política anirà in crescendo durant el judici, oimés quan ens trobem a les portes de la campanya de les eleccions generals d’abril i les municipals i europees de maig. Aquesta pressió vindrà de dos fronts radicalment oposats: d’aquells que advoquen per una justícia exemplar -el contrari de justa- i d’aquells que adverteixen, com ho ha fet reiteradament el president Torra, que no acceptaran cap altre veredicte que no sigui l’absolució. Per als primers, amb Pablo Casado i Albert Rivera al capdavant, els encausats són uns colpistes; per als segons, presos polítics, és a dir, perseguits només per les seves idees i per haver posat les urnes. La realitat, tanmateix, és molt més matisada. Els processats no ho són pel seu ideari independentista, sinó per haver aplicat la via unilateral: des de la resolució sobre l’inici del procés fins a l’aprovació de les lleis de referèndum i de transitorietat jurídica, la posterior consulta de l’1-O i la declaració d’independència final.

Sí, davant el procés del ‘procés’, cal insistir amb aquest fet central: allò que es jutja no és l’independentisme sinó l’unilateralisme. Una via unilateral que no només ho era de Catalunya enfora, sinó també de Catalunya endins, com ja ho palesava una de les conclusions de la Comissió d’Estudi del Procés Constituent aprovades pel Parlament (27/VII/2016): “L’Assemblea Constituent, una vegada convocada, elegida i constituïda, disposarà de plens poders. Les decisions d’aquesta assemblea seran de compliment obligatori per a la resta de poders públics i per a totes les persones físiques i jurídiques. Cap de les decisions de l’assemblea no serà tampoc susceptible de control, suspensió o impugnació per cap altre poder, jutjat o tribunal”.

El Tribunal Constitucional ho havia assenyalat de manera precisa (25/III/2014): “La primacia de la Constitució no s’ha de confondre amb una exigència d’adhesió positiva a la norma fonamental, perquè en el nostre ordenament constitucional no hi té cabuda un model de ‘democràcia militant’ (…) El plantejament de concepcions que pretenguin modificar el fonament mateix de l’ordre constitucional té cabuda en el nostre ordenament, sempre que no es prepari o defensi a través d’una activitat que vulneri els principis democràtics, els drets fonamentals o la resta dels mandats constitucionals”.

El Tribunal Constitucional va fer també un advertiment que a hores d’ara és aplicable a la tasca que li pertoca fer al Tribunal Suprem: “La Constitució no aborda ni pot abordar expressament tots els problemes que es poden suscitar en l’ordre constitucional, en particular els derivats de la voluntat d’una part de l’Estat d’alterar el seu estatus jurídic. Els problemes d’aquesta índole no poden ser resolts per aquest Tribunal, la funció del qual és vetllar per l’observança estricta de la Constitució. Per això, els poders públics i molt especialment els poders territorials que conformen el nostre Estat autonòmic són els qui estan cridats a resoldre mitjançant el diàleg i la cooperació els problemes que es desenvolupin en aquest àmbit”.

Fundadors subscriptors:
més que lectors, actors disposats a canviar les coses.

Perquè, comptat i debatut, del Tribunal Suprem s’ha d’esperar que faci justícia, però no que resolgui un problema de fons que és resultat del dèficit de política durant el darrer sexenni: un Govern de Madrid que havia actuat com si només existís la llei i un Govern de la Generalitat que ho havia fet com si la llei no existís. I dels polítics en exercici, d’un costat i l’altre, cal esperar-ne que no atiïn el foc de les emocions durant el judici i que tinguin el coratge de gestionar el postjudici amb la intel·ligència de què fins ara no han fet gala. Dit d’una altra manera: del procés del procés no se’n pot esperar una resolució que repari els problemes de la inacció política passada, però tampoc un desenllaç que en compliqui la resolució política futura.