Si hi ha una art que pot resultar ambigua, aquesta és la música. Pot servir a una causa i també a la contrària. L’exemple més palès és l’Himne a l’alegria, la part coral de la Novena simfonia de Beethoven. És un cant a la fraternitat universal que el 1972 les Comunitats Europees van convertir en l’himne d’aquell projecte de pau i d’entesa que avui encara dura sota el nom d’Unió Europea. Dos anys més tard, el 1974, aquella mateixa peça es va convertir en l’himne oficial d’un país que representava tot el contrari, l’estat racista autodeclarat independent de la República de Rhodèsia (avui Zimbàbue).

La lectura de dos llibres que no estan dedicats a la música, però on hi figuren dos directors d’orquestra, Arturo Toscanini i Thomas Beecham, permet pensar que si la música pot ser ambigua, els que la interpreten ho poden ser molt més en la mesura en què l’ambigüitat es pot gronxar entre l’oportunisme i les conviccions.

A M. El hijo del siglo (Alfaguara), Antonio Scurati recorda que el gran director italià va ser, el 1919, un dels fundadors dels Fasci italiani di combattimento, el moviment feixista de Benito Mussolini que ja va néixer amb l’afició a estomacar a qui no compartís aquell credo. Toscanini no era un jovenet eixelebrat. Ja tenia més de 50 anys i una llarga carrera d’èxits havent dirigit entre moltes altres, les estrenes mundials de Pagliacci (Leoncavallo), i La bohème i La fanciulla del West (Puccini).

El mateix 1919 va ser candidat a les eleccions en la llista que encapçalava qui després seria Il Duce. En aquelles beceroles del feixisme, tot i les 30.000 lires amb què el músic havia contribuït a la campanya, la llista va fracassar estrepitosament, la qual cosa va generar la brometa que amb un director d’orquestra com ell, «la desafinada només podia ser excepcional».

Per llegir l'article complet fes una prova gratuïta de 15 dies o fes una subscripció de pagament. Accedeix si ja ets subscriptor.