Llegir suposa, més enllà de les coses visibles i invisibles que acompanyen l’esdeveniment d’entrar en el text escrit, no deixar de fer-se preguntes. Gràcies a la lectura com a experiència d’immersió en la idea d’un autor, travessant les paraules dites i també les intuïdes, és possible interrogar-se sobre la distància de les coses que ens atenyen intensament. La selecció que proposo tindria aquest fil conductor: pensar i llegir l’escrit són dues cares de la mateixa moneda, una recerca indòmita d’indicis del que som ara per imaginar un altre horitzó en un context hostil.

La necessària traducció del moment vital que proposa un text a desxifrar empeny a trobar un instant de lectura per tal d’identificar quines frases i paraules més o menys polissèmiques ens representen en el precari ofici de seguir vius aquí i ara. Des de la traducció del moment present podem imaginar altres espais, relacions i interrogants. En diem la legibilitat del món.

Suggereixo en primer lloc una traducció recent d’Erasme de Rotterdam. No puc no parlar. Antologia dels Adagis traduïda i introduïda per Joan Tello i Brugal (Barcelona: Edicions de la ela geminada). El títol de l’obra «No puc no parlar» és un dels quatre mil cent cinquanta-un proverbis que Erasme de Rotterdam, l’humanista holandès del segle XV, va recollir durant trenta-sis anys, al llarg dels quals col·leccionà sentències, frases sapiencials i mots metafòrics extrets de la lectura dels clàssics grecollatins i dels autors grecs que havia traduït al llatí.

Tan interessant és la lectura i meditació de cadascuna d’aquestes frases, peces de col·lecció humanista, com el meravellós estudi introductori de Joan Tello i Brugal, que és qui ha escollit el títol per encapçalar l’obra. En aquest estudi introductori Tello interpreta Erasme i dóna raons del perquè «No puc no parlar» és una frase que assenyala, precisament, que parlar és una modalitat del dir. Donat que en aquesta obra la matèria primera són les frases, les sentències, que altres han dit i que Erasme va recollir, no parlar és al mateix temps una forma d’adreçar-se a qui sí que ho va fer, en l’Antiguitat, per tal d’incloure’ns en la seva veu.

L’interessant d’aquesta obra és com aborda la genealogia de les frases, que també s’hereden, clarament en el llegat que Erasme recupera per a nosaltres avui i Joan Tello ens fa visible. Que el passat és una cosa estranya i tantes vegades esdevé present sota les formes sapiencials de la saviesa grecoromana és la lliçó principal d’aquesta obra imprescindible. L’excel·lent traducció d’aforismes i frases mostra, en si mateixa, i tal com diu el traductor a l’estudi introductori, que «un pensament pot ser reflexionat en el nostre interior i il·luminar quelcom obscur que no sabíem ni que existís.» En un món present fugisser i volàtil, No puc no parlar ens recorda que podem aturarnos a reflexionar a mínims, encara que sigui a llegir una sola frase, eco per a qui som o voldríem ser.

 

Noves velles preguntes

Silvia Federici, a Tornar a encantar el món. El feminisme i la política dels comuns, (Barcelona: Tigre de Paper), reflexiona sobre l’impacte en les relacions humanes del capitalisme globalitzat tal i com el coneixem avui. Aquesta autora italoamericana fa una anàlisi marxista del moment actual per endinsar-se en el problema de la política i el llenguatge dels comuns, expressió traduïda de manera diversa –commoning en anglès habitualment. Tal i com ella mateixa el defineix, «el comú representa el reconeixement que la vida en un món hobbesià, on un competeix amb tots i la prosperitat es guanya a expenses dels altres, no val la pena viure-la i és una fórmula segura per al fracàs».

Fundadors subscriptors:
més que lectors, actors disposats a canviar les coses.

La necessària reconstrucció del teixit de relacions de les comunitats afectades pel que l’autora anomena «atacs neoliberals als mitjans més bàsics de la reproducció» suscita en Federici una nova pregunta, similar a la que es devia fer Marx quan omplia els Quaderns de París a finals del segle XIX en plena expansió del model industrial: què podem fer encara per reapropiar-nos dels béns comuns i desacumular el capital? Per a Federici, el comú anticipa un món embrionari més enllà del capitalisme, superant l’aïllament en què es desenvolupen les activitats reproductives i la separació entre les esferes pública i privada.

La funció de lideratge de les dones en forma de «feminisme popular» a l’Amèrica del Sud ocupa una part central en aquesta reflexió sobre com viure millor tots plegats en un món menys hostil. La paraula «reproducció», tan present en tota l’obra, no solament es refereix a les necessitats materials –habitatge, preparació del menjar, organització de l’espai, criança dels fills– sinó també, i aquesta és una dimensió molt suggerent, a la memòria col·lectiva i els símbols culturals. La relació amb la terra com a font simbòlica del comú s’aborda des de l’anàlisi del llegat dels pobles nadius d’Amèrica, en una mena d’operació de descolonització conceptual en contra de la pèrdua de la memòria com a arrel de l’opressió. El títol del llibre «Tornar a encantar el món» paràfrasi de l’expressió weberiana «reencantament del món» orienta la lectura vers un futur més optimista, compartint una reconstrucció plausible de les nostres vides: «posant en comú les nostres relacions amb els altres, incloent-hi animals, aigües, plantes i muntanyes.»

L’artista i escriptora Mireia Sallarès, a Com una mica d’aigua al palmell de la mà. Una investigació sobre l’amor, (Barcelona: Arcàdia), desenvolupa una crònica sobre si mateixa en forma de transcripció d’una conversa informativa sobre el títol d’un projecte artístic que va realitzar a Sèrbia durant els anys 2014-2018. Les primeres pàgines generen en qui llegeix una suggerent impressió impersonal, signades per «l’agent encarregat del cas» quina forma de descriure el tema del llibre és realment original: «forma irregular i poc ortodoxa amb què l’artista, estrangera, al llarg de la conversa, cita diversos autors sense dir-ne directament el nom ni la font».

 

Selecció de llibres d’Anna Pagès

 

Nomadisme de l’amor

La presència de l’anonimat singular de la figura i la dimensió de «l’estranger» travessa l’obra, en la qual «es recopila una quantitat notable d’informació, malgrat el fred, la boira i la remor de fons.» Aquest llibre és una manera creativa i original d’entrar en un problema imprevist i inacabat, converses informals registrades amb estrangers, i l’estranger que hi ha en tots nosaltres quan volem abordar l’inescrutable que neguem constantment. El format «conversa informativa» respon a aquesta finalitat: donar raó dels nostres actes, actituds i disposició subjectiva davant d’algú que es presenta com el cronista o l’autoritat.

La precipitació i la urgència són formes ideològiques que reforcen la precarietat de les relacions humanes, explica Lluís Duch.

A Belgrad, Mireia Sallarès, junt amb una artista sèrbia, Vahida Ramujkic, distribueix als policies unes fotocòpies d’un diccionari bàsic de paixtu, espanyol, anglès i serbi, amb l’objectiu que els sigui útil per comunicar-se amb els refugiats del voltant de l’estació. Aquesta situació inicial permet al lector, al costat de les dues artistes interrogades, circular per diversos espais humanament ocupats en un lloc de trànsit: l’estació de Belgrad. Aquest escenari és el punt de sortida per abordar en l’obra la problemàtica de l’amor, no pas com un concepte estàtic o mític, sinó justament, com el desplegament d’una relació polièdrica amb els altres, «essencialment nòmada». Aquest nomadisme de l’amor no es dedueix d’una opció filosòfica: és una variable existencial i el nucli creatiu d’aquest projecte militant.

L’antropòleg Lluís Duch, a Vida cotidiana y Velocidad, (Barcelona: Herder), obra pòstuma, planteja la qüestió de la urgència, aquesta angoixa de córrer i anar de pressa que ens habita, i ens fa perdre sempre el temps que no arribem a atrapar mai. Com trobar el ritme adequat en un món hostil engolit per la tecnologia i en crisi de confiança permanent? L’antropologia simbòlica de Duch fa un diagnòstic del nostre món basat en el desemparaulament i la crisi gramatical. Quan el llenguatge deixa de complir amb la funció expressiva de vincle amb els altres la desconfiança s’instal·la. En aquestes circumstàncies, es fa molt difícil veure que hi hagi altra gent al costat o al davant. La precipitació i la urgència són formes ideològiques que reforcen la precarietat de les relacions humanes entre persones. Per això Duch defensa no cedir en la proposta d’urgència, de productivitat i d’immediatesa que es dedueix d’un món individualista on el projecte de vida acaba per ser més important que l’acollida contingent.

 

Metàfores de la fugida

Manual de Escapología. Teoría y práctica de la huida del mundo (Barcelona: Trotta) és una excel·lent contribució d’Antonio Pau al problema de com fugir d’un entorn hostil. Aquesta obra recorre diverses formes de representació de la fugida del món des del punt de vista de l’art, la iconografia, la religió, la literatura. Veritable cruïlla de camins per a una nova Il·lustració en el present, Pau exposa les metàfores de la fugida: el jardí tancat, el poblet i la contrada, la torre de marfil, l’experiment peripatètic d’Henry Thoureau, l’anarcoindividualisme, la reclosió de Port Royal, el robinsonisme, entre moltes altres propostes per fugir, sortint del món i a vegades de la vida amb els altres.

L’abassegament d’una quotidianitat que ens ofega, carregada de llistes de tasques i de compromisos superficials, d’obligacions fictícies, de pressions constants orientades al rendiment i la producció, se’ns gira en contra. Quan l’entorn ens transforma en una simple peça d’un engranatge absurd i inútil, val la pena imaginar quines formes de fugida podrien ser factibles, des d’una decisió conscient i compromesa: tant si és per quedar-se en la solitud més absoluta com si en la idea de la fugida hi incloem també els altres. Al capdavall, la fugida esdevé, segons Pau, una resposta ètica a un món en dissolució, respecte del qual construïm un mur de protecció per tal de preservar la capacitat de pensar i crear que segueix essent pròpia de la naturalesa humana, més enllà dels servilismes i les explotacions del final d’un món que ens hem aprestat a dibuixar.

Esperando no se sabe qué. El oficio de profesor, (Barcelona: Candaya), és una de les recents contribucions a la reflexió filosòfica sobre l’educació publicades pel professor Jorge Larrosa de la Universitat de Barcelona. Es tracta d’un assaig excepcional sobre la funció d’ensenyar en un present de capitalisme cognitiu, on ser el protagonista de l’aprenentatge i educar en les emocions s’han convertit en eslògans per amagar l’autèntic problema que ens habita avui: com transmetre el llegat cultural i històric que faria possible imaginar un futur millor.

Recorrent una multiplicitat de referències a la literatura i sota un agut estil literari, Larrosa exposa l’angoixa de qui vol ensenyar avui, parafrasejant una frase de Marguerite Duras a la seva novel·la Un dic contra el Pacífic, història d’una tasca impossible, la de construir un mur que impedeixi que es coli l’aigua del mar a les terres d’uns camperols, permanentment inundades pel tràngol. El professor, avui, en èpoques de likes i tinders, proposa als estudiants construir un mur per evitar mals majors, segurament amb moltes dificultats. Finalment, l’escola no serveix per preparar els alumnes a formar part d’un món que s’ha convertit en el nostre principal enemic. L’escola no és un lloc de supervivència sinó un lloc on altres coses són possibles: llegir, escriure, parlar, relacionar-se amb els altres, aprendre continguts. Larrosa diu en essència això: cal fer justícia a l’escola perquè deixi de ser un cavall de batalla en el mercat de la innovació. El darrer capítol, estremidor, es titula «El hueco que deja el diablo» i relata la història de l’escola d’Auschwitz. Davant les amenaces de la Creu Roja de fer una inspecció al camp, els nazis organitzen una escola on es poden fer tota mena d’activitats lúdiques: esport, jocs, fins i tot representacions teatrals. Una sola cosa està prohibida: la instrucció. Llengua, Història, Geografia, Ciències, si s’ensenyen, serà en la clandestinitat. Com afirma el mateix Larrosa, el Kinderblock (així és com van anomenar l’espai escolar en un camp d’extermini) va esdevenir una «illa dins d’una illa» o «un vaixell que fa pampellugues en un mar en tempesta». Una escola que no es deixi endur pel discurs d’un món en fallida no és, per a Larrosa, una causa perduda sinó «una follia raonable, un miratge sòlid, real i sense artifici i, sobretot, una forma de provisionalitat».