La situació d’excepcionalitat que viu Catalunya des de setembre del 2017 i que va culminar amb la celebració d’un referèndum d’autodeterminació il·legal l’1 d’octubre, amb la declaració d’independència i amb l’empresonament o la fugida dels dirigents independentistes ha arraconat la política i el seu lloc ha estat ocupat per una estèril gesticulació. Gairebé un any després de la investidura del president Torra i de la designació d’un govern que va posar fi a l’aplicació de l’article 155 la normalitat institucional encara no ha retornat a Catalunya.

El Parlament està sota mínims i cada vegada que ha convingut a la majoria s’ha suspès la seva activitat a caprici d’un govern totalment supeditat a l’agenda estrangera i a l’agenda judicial. S’han celebrat algunes sessions de control a l’executiu amb molt soroll i moltes grolleries però amb molt poc contingut polític. També s’han celebrat sessions en algunes comissions de control, se n’han posat en marxa algunes d’investigació i estan actives diverses comissions legislatives encara que l’elaboració de lleis és mínima.

 

Paràlisi del Parlament

En el que portem de legislatura se n’han aprovat quatre, literalment, entre les quals s’hi compten dues modificacions de lleis ja existents a iniciativa del Grup Parlamentari Socialistes i Units per Avançar (la Llei de mesures fiscals, administratives, financeres i del sector públic i la Llei de Renda Garantida de Ciutadania), la llei que ha suprimit el Consell Comarcal del Barcelonès i, a iniciativa del Grup Parlamentari de Junts per Catalunya, s’ha modificat la Llei de la Presidència de la Generalitat i del Govern, un canvi ad hoc per tractar de fer possible la investidura a distància de Carles Puigdemont que va ser suspesa pel Tribunal Constitucional.

Les estelades, tot i que hagin colonitzat el nostre paisatge i institucions, no són la bandera oficial sinó el símbol de l’independentisme.

La paràlisi també afecta l’executiu fins a l’extrem que només s’han tramitat 5 decrets llei i com s’evidencia cada dimarts en les enormes dificultats que han tingut les portaveus del govern per explicar alguna cosa més enllà de les accions rutinàries a les rodes de premsa després del Consell Executiu. I els pressupostos ni hi són ni se’ls espera. Ni tan sols s’han dut al Parlament, assumint com ho va fer el PSOE al Congrés dels Diputats, el risc de rebuig i el d’un conseqüent avançament electoral.

La Generalitat ha esdevingut una carcassa buida, tan buida que la suposada màxima institució de Catalunya, el Govern, es pot permetre prescindir del seu personal pretesament més valuós (Artadi, Borràs i Maragall) per encapçalar candidatures en altres conteses, fent palès que tot se supedita als interessos electorals deixant en segon terme els interessos del conjunt dels ciutadans. Tot plegat mentre el president demana als CDR que apretin, fa vagues de fam i es permet desafiar la Junta Electoral Central fins al punt d’haver acabat querellat per presumpta desobediència amb les possibilitats que això implica de ser inhabilitat.

Tot perquè, a instàncies de Ciutadans, la Junta Electoral Central li va exigir que retirés els llaços grocs i les banderes estelades dels edificis de la Generalitat per considerar que aquesta simbologia posa en dubte l’exigència de neutralitat institucional durant el període electoral. Les estelades, per molt que hagin envaït el nostre paisatge i les nostres institucions, no són una bandera oficial sinó el símbol de l’independentisme, i els llaços s’utilitzen per recordar els dirigents independentistes en presó preventiva.

Fundadors subscriptors:
més que lectors, actors disposats a canviar les coses.

La seva presència a les institucions públiques no respon a una qüestió genèrica vinculada a la defensa de drets fonamentals sinó que té una relació directa amb unes determinades persones que estan a la presó, algunes de les quals són candidates en les properes conteses electorals. La defensa dels presos, a més, no és quelcom transversal a Catalunya ja que si bé hi ha molts ciutadans que consideren que la seva situació és profundament injusta també n’hi ha molts d’altres que no ho veuen així atesa l’extrema gravetat dels delictes pels quals estan essent jutjats.

No es pot interpretar, com pretenen el Govern de la Generalitat i els seus defensors, que l’exigència de la Junta Electoral és un atac a la llibertat d’expressió. Les institucions no són titulars de drets, sinó que ho són els individus i tots els individus que així ho volen, tant a Catalunya com al conjunt d’Espanya, no tenen cap impediment per lluir llaços o els símbols que vulguin, com bé els llueixen a les seves solapes molts diputats catalans i membres del govern. Com tampoc no es pot sostenir que la presència de simbologia partidista a les institucions respon a l’exercici de la llibertat d’expressió dels treballadors públics ja que ni l’espai que ocupen ni els mitjans amb què treballen són seus ni se’l poden apropiar perquè són de titularitat estatal.

A aquest respecte resulten molt simptomàtiques les reaccions envers la decisió de la Junta Electoral de Barcelona de prohibir als mitjans públics catalans les expressions «presos polítics», «exili» o «judici de la repressió» per considerar que són clarament identificables amb els missatges electorals d’algunes de les opcions polítiques que concorreran a les eleccions i que, per tant , «són contràries al pluralisme polític i social així com a la igualtat, proporcionalitat i la neutralitat informativa que han de regir l’actuació dels mitjans públics de comunicació en períodes electorals».

Els dirigents independentistes, començant pel president Torra mateix, es van apressar a denunciar que la prohibició era censura i van titllar l’Estat d’autoritari mentre que els mitjans de comunicació públics catalans van argumentar que aquestes expressions s’utilitzaven seguint criteris periodístics i han expressat la seva disconformitat amb la decisió recordant a cada emissió la prohibició, igual com fan per denunciar l’obligatorietat de fer blocs electorals durant la campanya electoral seguint les directrius del Parlament de Catalunya que, pel que sembla, per a alguns periodistes és una institució sobirana que pot decidir sobre tot, inclosa l’autodeterminació, però no sobre allò que els afecta directament.

Aquesta doble vara de mesurar és la mateixa que utilitzen el Govern i els grups parlamentaris que li donen suport quan, amb la qüestió dels llaços, es mostren molt gelosos en la defensa del dret d’expressió, que en cap cas no ha estat conculcat, o quan reivindiquen reiteradament el dret de participació política dels diputats a la presó o a l’estranger mentre que no mostren el mínim respecte pels drets de participació política dels diputats de l’oposició. Al llarg d’aquesta legislatura per exemple, quan instrumentalitzen el Parlament a la seva conveniència i sobretot, com recentment ha quedat acreditat pel Tribunal Constitucional, a l’anterior legislatura, especialment durant la tramitació de la Llei de Referèndum i de la Llei de Transitorietat aprovades el 6 i 7 de setembre del 2017.

 

Drets que no estan en perill

Amb les seves accions i omissions el Govern de la Generalitat està fent palès quines són les seves prioritaris. Prioritza la defensa dels drets civils i polítics, potser de manera innecessària però sobretot de manera asimètrica, els anomenats de primera generació vinculats al principi de llibertat com evidencia la improductiva qüestió dels llaços. Però sobretot prioritza un dret col·lectiu de tercera generació, que emfatitza amb la idea de reconeixement, com és del dret d’autodeterminació al que sembla disposat a supeditar-ho tot. I demostra poc o nul interès a protegir i a promoure els drets de segona generació, els drets socials, els que posen l’èmfasi en el principi d’igualtat i que arran de la crisi econòmica són els que més s’han vist afectats.

La renúncia a negociar i tractar d’aprovar els pressupostos n’és la prova més fefaent. L’independentisme pot estar carregat de bones intencions i aspirar a construir un estat propi per fer una societat més justa en la qual es visqui millor. Però mentre això no arriba ha renunciat a fer política, roman instal·lat en l’escarafall volent defensar uns drets, els civils i polítics, que no estan en perill o el d’autodeterminació, que per a un cas com el de Catalunya no està reconegut, i ignora la defensa dels drets socials que, efectivament, estan amenaçats i en franca regressió.