Les etiquetes, les frases fetes i repetides, sempre tenen alguna base i molt de simplificació. «Girona rai» tant reconeix que s’hi viu bé, millor que a d’altres llocs, com, de retruc, serveix per no fer-ne ni cas quan se senyalen greuges comparatius o es reclamen inversions en infraestructures i serveis.

S’hi amaga, també, una certa enveja metropolitana per unes comarques fins fa poc molt rurals, formades per alguns centenars de nuclis petits —abans agrícoles, avui residencials—, de masies arreu, capitals de comarca de dimensions ben raonables, una costa que creix –i creixerà–, el paisatge i la geografia equilibrades i plaents, belles, i una capital que continua essent un espai que es pot transitar a peu. Poca indústria, molt de serveis, empresa petita i mitjana, factories controlables i repartides i classes mitjanes nombroses.

El mateix passa amb la capitalitat independentista. Cert que els partits independentistes superen els que no ho són amb una relació de 60 a 40 en vots, tant a la província com a la capital. Aparentment, el canvi d’orientació del vot ha estat radical, però caldria no precipitar-se, perquè essent electoralment cert que hi ha més vots independentistes ara, la realitat té matisos i es poden trobar explicacions, a part de les generals –la crisi econòmica, la sentència de l’Estatut i altres—, que ho permetin comprendre i trobar-li la coherència.

La circumscripció gironina, en un període que va des del referèndum del 1966 –el darrer de Franco– fins el de l’Estatut, passant pel de la Reforma política d’Adolfo Suárez el 1976 i el de la Constitució el 1978 –uns 13 anys– fou, de totes les catalanes i la majoria d’espanyoles, la que participà més i la que donà més vots afirmatius a qui manés a aquell moment.

El 1966, no recordo una actitud ciutadana precisament incòmoda davant les urnes, ni tampoc el 1976. En aquest darrer, l’Assemblea de Catalunya i els partits que tan clarament guanyaren al cap de mig any les eleccions generals de juny del 1977 demanaren l’abstenció i clandestinament en feren campanya; però la participació fou altíssima, més que enlloc, i el vot afirmatiu, també. Igual que el de la Constitució. Recordem d’aquells anys, el recel d’entitats ben del país per les forces democràtiques emergents, en part per por al règim que s’esmunyia i en part per recança, o desconfiança, de que els demòcrates sols portessin i creessin problemes. El menyspreu als polítics i a la política que predicà el franquisme havia calat.

 

Abans, espanyols; ara, catalans

Si llegim els resultats de les eleccions generals de 1977 i 1979 observem que conservadors catalans de Convergència i espanyols de la UCD anaven força igualats. La UCD tenia l’aparell de l’Estat darrere, amb tota la xarxa heretada de la dictadura: govern civil, delegacions de ministeris i ajuntaments. A les primeres municipals, perden espai a les ciutats, però aguanten a molts pobles petits. Quan s’enfonsà i desaparegué el 1982, Pujol feu una recollida general de quadres i d’alcaldes de pobles petits, i no tan petits, que incorporà a les seves candidatures i partit. Continuaven essent nacionalistes. Abans, espanyols; ara, catalans.

PUBLICITAT

Hay Luz al final del Tunnel

Val la pena repassar algun exemple, encara que no volem fer-ne norma o model. Joaquim Vidal i Perpiñá. Regidor per UCD a Sant Gregori, municipi veí de Girona, el 1979. El 1983 encapçalà la candidatura de Convergència i fou elegit alcalde. Compatibilitzà aquesta activitat política amb la propietat i direcció dels supermercats Valvi. Senador per CiU, deixà d’alcalde el seu home de confiança. Com ha anat passant fins avui: l’alcalde de Sant Gregori és persona vinculada a les seves empreses i, acabada la tasca, el reincorpora.

Des dels anys 80, l’Administració central de l’Estat s’ha anat esfumant de la vida ciutadana.

El comerç, la promoció urbanística i els negocis, en general, de Sant Gregori estan sota control. Dóna feina i estaca el vot. L’Ajuntament de Sant Gregori, des de fa ja temps és presidit per una bandera independentista al seu balcó. Fa uns anys, Vidal es quedà amb Televisió de l’Alt Empordà dels germans Miquel i, en fa menys, es feu amb Televisió de Girona. Després, adquirí el diari català més subvencionat i amb més publicitat pública pel nombre de lectors que té, El Punt Avui. S’afirma, també, que gaudí d’un bon crèdit de l’Institut Català de Finances. Fa pocs dies, l’Ajuntament de Girona li regalà la ràdio municipal. Mecenes de les arts i de la cultura presideix i alimenta la Fundació Valvi. A Sant Gregori, el fet de no anar dins del ramat et posa l’etiqueta de problemàtic.

Joaquim Vidal és un home que s’ha fet a si mateix i no té replicants, encara que alguns hi tenen una retirada. Però sí que explica algunes coses: amb Convergència s’han renovat les formes del caciquisme local i hi ha hagut comunió entre empresaris i cacics locals amb la Generalitat convergent teixint un sòlid entramat de poder i d’interessos. No hi ha hagut a la història una Cambra de Comerç més dòcil i servil amb l’Administració, catalana en aquest cas, i el partit que l’ha governat que la de Girona comandada pel garrotxí Domènec Espadalé.

Si hom escolta la «informació» independentista, observarà que quan parlen d’Estat no es refereixen mai ni a la Generalitat ni als Ajuntaments, les institucions estatals més properes als ciutadans, sinó a una realitat llunyana que no té cap relació positiva amb la vida de ningú. Aquest Estat llunyà és el que reprimeix –els Mossos els han evidenciat alguna contradicció—, cobra i roba.

Espanya, el Madrid, Cristiano Ronaldo, TVE: dolents i antipàtics. En canvi ells poden donar feina de mosso, professor, sanitari, funcionari o atendre qualsevol contingència que afecti les persones. Encarnen la representació de la comunitat. Així, des dels anys 80, l’Administració central de l’Estat s’ha anat esfumant de la vida ciutadana. S’ha silenciat i emmascarat qualsevol inversió positiva. Sigui un pont sobre el Ter o una biblioteca provincial. Des del pacte del Majestic, el 1996, fins i tot simbòlicament desapareix amb els governadors civils. El delegat del govern és el de la Generalitat. A Catalunya s’ha exercit la deslleialtat institucional com a principi i norma, aprofitant-se de la descura i matusseria amb què tantes vegades ha actuat el govern d’Espanya, algun dels seus ministres o el partit que el sostingués.

L’onada immigratòria dels anys 60 va arribar a Girona i comarques però, al no ser una terra especialment industrial, afectà d’una manera molt inferior que la viscuda a l’àrea metropolitana de Barcelona, per exemple. Això vol dir que sempre han estat culturalment catalanes i amb una notable capacitat d’integració dels nouvinguts. Ha funcionat raonablement l’ascensor social. No calia la immersió lingüística a l’escola els anys 60 perquè la mainada de barris gironins com Germans Sabat i Montjuïc parlessin català als 15 anys.

Amb Convergència s’han renovat les formes del caciquisme local i hi ha hagut comunió entre empresaris i cacics amb la Generalitat.

L’Església catòlica gironina, durant el període franquista, gaudí dels privilegis que li donava el règim confessional de Franco. Però al Seminari es formava els alumnes, anessin a estudiar-hi batxillerat o volessin ordenar-se, en els valors cristians i de la pàtria catalana i en els drets humans. Impulsà els agrupaments d’escoltes. Quan es formà la UdG, significatius mossens que havien deixat els hàbits, o no, ocuparen com a professors les aules que havien freqüentat de clergues. Al llarg dels anys, aquells antics seminaristes, capellans o bons cristians han tingut una activitat i una relació que ha anat de la religió a Justícia i Pau, impulsant i animant accions o empreses culturals i donant suport a les alcaldies socialistes de Joaquim Nadal i d’Anna Pagans.

Els fills d’alguns d’ells foren minyons o daines. Des de finals dels 80 fins entrat el nou mil·lenni, els agrupaments escoltes han estat viver de les CUP. No l’únic. Els dos darrers caps de llista municipals de Girona per aquesta formació, i posteriors diputats provincials, tenen característiques comunes: son fills de bons cristians i un dels seus progenitors havia estat regidor, o regidora, socialista amb Nadal i Pagans, respectivament.

De fet, la darrera candidatura de la CUP a Girona, anomenada Guanyem, ha significat el reagrupament de les dues generacions en una sola plataforma. El jovent a la candidatura i els grans, aplaudint. Els nois havien madurat. Com deia Mireia Vehí, filla de l’alcaldessa socialista de Vilafant (Alt Empordà) i diputada al Congrés per la CUP a Barcelona: «Si no és per parlar de l’amnistia i del dret a l’autodeterminació, per què cal una mesa de negociació amb el PSOE?» El tema nacional el tenen claríssim, l’economicosocial, no és que els sembli adjectiu, els és el·líptic.

 

Culpa de Madrid

L’espai socialista històric de la capital s’havia dividit. Una meitat romanent al PSC i l’altra donant suport a l’independentisme radical. Hom podria pensar que, unides les forces que històricament havien donat suport a Nadal, haurien guanyat als hereus de Convergència àmpliament. L’esquerra –PSC, Guanyem i ERC– sumen setze regidors. Majoria amplíssima. Més que mai. Però, no. Els convergents, amb nou regidors sobre vint-i-set, tenen l’alcaldia, apugen impostos, no executen els pressupostos d’inversió malgrat tenir els diners al banc i van tirant passant dies i empenyent anys sense gaire esma ni nord, amb el suport vergonyant de la CUP i, si cal, d’ERC.

A Girona, l’alcaldessa porta el megàfon i s’asseu a les vies de l’AVE. Qui vol ser mal vist?

Per acabar. L’electorat gironí majoritari és ben manat, es un electorat de règim. Des del 1982, no té dubte. El referent és el món convergent. S’hi ha mantingut fidel perquè encarna el poder local i tot el que significa l’Estat per al dia a dia d’un ciutadà. Amb un gran avantatge: si alguna cosa va malament, és culpa de Madrid.

Han sabut lligar i implicar els ajuntaments a l’aventura independentista, convertint-los en agents locals d’agitació i mobilització. Han creat somatens locals –els CDR– que treuen a la gent les ganes de fer-se malveure i permeten esbravar els més esverats. Totes les accions són presentades, per molt agressives que siguin, com a banals. Com exercici d’un dret legítim i quasi místic.

Si s’havia de tancar tres setmanes la Gran Via gironina perquè Omnium Cultural i l’ANC es dedicaren a encerar el paviment, no passa res, ningú no té cap responsabilitat. És fàcil –com era fàcil en temps del franquisme– acudir a manifestacions si l’alcalde o un regidor t’acompanya a un autobús d’ambient familiar i conforta que el riu de la història et porti. A Girona, l’alcaldessa porta el megàfon i s’asseu a les vies de l’AVE. Qui vol ser mal vist?