Wuhan, aquesta ciutat xinesa tristament famosa per ser el centre de la crisi sanitària del coronavirus, és una vella coneguda de Barcelona. Va ser una de les nou ciutats xineses que va participar a l’Enquesta Urbana cap a finals dels anys 80 del segle passat. El llavors alcalde, Wu Guang-Sheng, va escriure que Wuhan era una de les ciutats experimentals de reforma global del sistema econòmic de la Xina.

Ja al 1985 Wuhan destacava per la seva posició geoestratègica com a port fluvial del riu Iang-Tsé i com a node ferroviari entre Pequín i Guangzhou. 35 anys més tard Wuhan és un hub de comunicacions domèstic i internacional, nucli de transports ferroviaris, aeris i fluvials a la cruïlla que uneix Pequín al nord, Chongqing a l’oest, Xangai a l’est i Guangzhou al sud, aquestes darreres ciutats també dos dels ports més importants del país. El bloqueig dels moviments davant la crisi sanitària del coronavirus s’entén millor quan es copsen les potencialitats de centrifugació de persones i mercaderies des d’aquesta intersecció que és Wuhan cap a la resta del territori.

Una part important dels plans previstos per a Wuhan explicats pel seu alcalde en aquell projecte dels anys 80 s’ha complert: la ràpida urbanització lligada a la conversió de la Xina en la fàbrica del món i a les massives migracions camp-ciutat, i la consolidació de la mobilitat cap als ports exportadors i importadors i cap als centres urbans. Els plans del govern xinès per al 2050 i més enllà incorporen tres reconeixements per a la Xina moderna dins del nou ordre mundial: el colideratge del món al costat d’altres potències, la contribució a l’economia creadora especialment en els temes tecnològics — intel·ligència artificial, 5G, semiconductors, supercomputadors i robòtica— i el reconeixement de les aportacions xineses a la civilització humana.

Aquesta estratègia triple és la columna vertebral de la visió de futur i s’estructura a partir de diferents línies d’actuació que s’han consolidat amb l’entrada del segle XXI i l’arribada al poder de l’actual president, Xi Jinping. Les autoritats xineses han augmentat i intensificat la seva participació diplomàtica als diferents organismes internacionals multilaterals i bilaterals. Una sèrie de polítiques industrials i econòmiques han ajudat a la transició de la Xina fàbrica (Made in China) a la Xina creadora (Created by China) on destaca l’aposta per les tecnologies de futur.

Un programa de suport massiu a l’emprenedoria, una política industrial potent, la recepció d’inversions estrangeres amb l’obligació de compartir innovacions i tecnologies, els incentius al retorn de reconeguts científics i investigadors, i la disponibilitat de grans quantitats de recursos per a la investigació, recerca i inversió han estructurat aquesta transició.

Tot país es defineix per la població, el territori i la llei. A la Xina la llei l’estableix un estat que té el partit comunista al centre i el poder personalitzat en el president. El seu model únic de capitalisme d’estat és la via per a construir una Xina forta i unida (en base al control, la supervisió i vigilància, el creixement econòmic i el nacionalisme) i per convertir-se en un gran poder mundial.

PUBLICITAT

Hay Luz al final del Tunnel

La Xina és un territori divers de 9,5 milions de km2 amb més de 22.000 km de fronteres i més de 14.000 km de costes. La iniciativa anunciada pel president Xi Jinping el 2013 com «Un cinturó, una ruta», una estratègia per revitalitzar l’antiga Ruta de la Seda per al segle XXI, inclou una sèrie d’inversions en infraestructures per connectar la Xina amb les economies i territoris de l’Àsia Central, Oriental i Meridional fins a l’Orient Mitjà i Europa.

La missió central és promoure nous corredors de comerç i connectivitat entre la Xina i el món, però també invertir els grans fluxos de capital disponible, desenvolupar la Xina continental occidental i integrar-la a les dinàmiques econòmiques de les zones més urbanitzades, diversificar les rutes d’importació de recursos energètics i incrementar la influència política a diferents territoris així com millorar les relacions amb els veïns continentals i marítims.

 

Sis corredors econòmics

La iniciativa rebatejada com «Iniciativa del cinturó i la ruta» (Belt and Road Initiative, BRI) inclou sis corredors econòmics a través d’Euràsia i tres rutes marítimes. Aquests són l’esquelet d’un sistema de transport interconnectat, d’energia i d’infraestructura digital que ha d’estructurar el desenvolupament d’un mercat comú euroasiàtic que s’estendria des de la Xina fins a Europa, i ha d’ajudar a cosir aliances i influències en el nou ordre mundial del segle XXI. La BRI és l’aposta internacional de la idea de fer de la Xina una força central en el destí comú de la humanitat. Amb una inversió de quasi 1,5 trilions de dòlars i una finalització prevista cap al 2050, la BRI és l’esquelet d’una globalització amb noves narratives en un món centrat en Euràsia.

Aquesta proposta, que assegura cobrir una part de les necessitats infraestructurals dels territoris asiàtics té un clar impacte en les relacions de poder entre les grans potències i en el sistema urbà asiàtic. Les grans inversions fan aparèixer nous espais urbans (com Gwadar, o el port sec de Khorgos) mentre reemergeixen ciutats com Astana i Kars (amb les línies ferroviàries), i d’altres que tenien un paper essencial estan veient la seva pròpia metamorfosi (Hong Kong). Totes aquestes inversions no es fan sense polèmiques de corrupció, manca de transparència, conflictes de soberania, descoordinació, etc.

Com en altres èpoques passades, les estratègies dels grans poders i els seus sistemes econòmics configuren els centres urbans. El paper d’aquestes ciutats en el sistema urbà global està per determinar igual que s’han de definir els valors que marcaran el seu desenvolupament, diferents dels que van inspirar el creixement de les actuals ciutats globals.

 

El Pireu, València, Rotterdam o Bilbao…

La nova ruta de la seda no oblida ni Amèrica ni Europa. A partir de la compra d’empreses ja operatives —com va ser el cas al port de Long Beach en què el Govern americà va obligar a la desinversió al·ludint a raons de seguretat nacional— o la inversió directa, empreses xineses, la majoria controlades per l’Estat, han assegurat la seva presència als grans ports, especialment al Mediterrani i als que s’inclouran en les rutes de l’Àrtic.

Així, empreses xineses compren ports o terminals a indrets com el Pireu, València, Marsella, Limasol, Rotterdam, Bruges, Dunkerke, Bilbao, Le Havre… i també a la costa Sud amb un projecte portuari a l’oest d’Alger, i una ciutat industrial Tànger Tech, prop del port Tànger-Med, on s’espera que s’hi estableixin més de tres-cents mil llocs de treball. Algunes d’aquestes inversions han revitalitzat infraestructures en decadència, com és el cas del Pireu, però en tots els casos es planteja el dubte de la utilització d’aquestes infraestructures no només per a fins comercials sinó també militars i geoestratègics. Les operacions d’expansió exterior i les reformes econòmiques interiors no tenen un camí fàcil.

 

1.440 milions d’habitants

La tercera característica definitòria d’un país, la població, és un dels grans reptes del futur. La Xina supera ja els 1.440 milions de persones. La transició demogràfica inclou l’envelliment de la població a ritmes no coneguts anteriorment, el desequilibri en la ràtio de gènere, els canvis en els fluxos migratoris i la creixent classe mitjana amb preferències vitals diferents.

A diferència d’altres territoris que també envelleixen, la Xina serà una societat envellida abans d’haver arribat a ser rica. Els efectes de gairebé 40 anys de la política de fill únic —combinada amb les millores de la salut i la caiguda de la mortalitat infantil— han portat a l’augment de l’esperança de vida dels 43 anys al 1960 als 75 el 2013 i han fet decréixer la taxa de fertilitat de 2,8 a 1,7.

El 2050 un 39 % de la població estarà per sobre dels 65 anys i els majors de 80 anys passaran dels 22 milions actuals als 121 milions.

Els impactes socials i econòmics d’aquests canvis demogràfics són enormes, amb una reducció important de la mà d’obra de 20 a 60 anys i un gran augment de les taxes de dependència. La ràtio de treballadors/persones retirades es preveu que caigui de 5:1 a 2:1 cap al 2030, configurant una estructura familiar 4-2-1 en la qual un treballador pot haver d’assumir la responsabilitat financera de mantenir o ajudar els seus avis i els seus pares. Es calcula que cap al 2050 un 39 % de la població estarà per sobre dels 65 anys i els majors de 80 anys passaran dels 22 milions actuals a 121 milions.

Per tal d’assolir la sostenibilitat social i econòmica del sistema, la Xina ha d’aconseguir la diversificació de les seves bases impositives, l’ampliació de la població que cotitza per a pensions, i el desenvolupament de les estructures de serveis socials, comunitaris i sanitaris.

La reducció de la població en termes absoluts també amenaça el model de creixement econòmic de la Xina basat en part en l’existència de grans volums de mà d’obra barata que es reduirà en uns 200 milions en termes absoluts en els propers anys, convertint l’Índia, amb una població més rejovenida i en creixement, en una opció de relocalització per a les fàbriques.

Les ciutats xineses, on viu ja gairebé el 60 % de la població, plantegen altres reptes lligats a la població i el seu funcionament com són incloure els principis de sostenibilitat en el model econòmic expansiu de la Xina, assegurar la qualitat de vida i, sobretot, afrontar el repte de la població flotant, que ja supera els 250 milions de persones –equivalent a la meitat de la població europea–, que treballa a les ciutats però no hi està registrada ni té accés a un habitatge.

 

Dues Manhattan

En l’actualitat s’està construint una ciutat, Xiongan, similar a dues Manhattan, per descentralitzar Pequín. Està planificat que aquesta nova urbs creixi fins a una superfície de 2.000 km2 –tres vegades l’àrea metropolitana de Barcelona–, aplicant principis de sostenibilitat al model de creixement. Pequín intenta al mateix temps assumir el repte climàtic com a propi amb mesures clares com el tancament de les centrals de generació elèctrica de carbó o la substitució dels 70.000 taxis per cotxes elèctrics.

La mobilitat separa famílies, exclou un volum important de població del sistema de drets bàsics lligats al registre de residència i no permet l’estructuració de xarxes socials de suport. Les dificultats d’accés a l’habitatge a les ciutats també compliquen les situacions de dependència, i el govern ja ha pres mesures per regularitzar uns 100 milions d’individus d’aquesta població flotant.

Aquests ràpids canvis no es fan sense conflictes, i el contracte social entre el partit i el poble està patint tensions. El relat de ciència ficció Plegant Pequín, de Hao Jingfang, (física, investigadora i novel·lista de ciència ficció, guanyadora de l’Hugo Awards del 2015), captura les preocupacions del món real sobre les desigualtats creixents en un país que ha experimentat una transició econòmica i social espectacular, però no sense contradiccions i renúncies. Com en el seu relat, són gairebé les 6 del matí, hora de deixar la ciutat a uns altres.