Wuhan, aquesta ciutat xinesa tristament famosa per ser el centre de la crisi sanitària del coronavirus, és una vella coneguda de Barcelona. Va ser una de les nou ciutats xineses que va participar a l’Enquesta Urbana cap a finals dels anys 80 del segle passat. El llavors alcalde, Wu Guang-Sheng, va escriure que Wuhan era una de les ciutats experimentals de reforma global del sistema econòmic de la Xina.

Ja al 1985 Wuhan destacava per la seva posició geoestratègica com a port fluvial del riu Iang-Tsé i com a node ferroviari entre Pequín i Guangzhou. 35 anys més tard Wuhan és un hub de comunicacions domèstic i internacional, nucli de transports ferroviaris, aeris i fluvials a la cruïlla que uneix Pequín al nord, Chongqing a l’oest, Xangai a l’est i Guangzhou al sud, aquestes darreres ciutats també dos dels ports més importants del país. El bloqueig dels moviments davant la crisi sanitària del coronavirus s’entén millor quan es copsen les potencialitats de centrifugació de persones i mercaderies des d’aquesta intersecció que és Wuhan cap a la resta del territori.

Una part important dels plans previstos per a Wuhan explicats pel seu alcalde en aquell projecte dels anys 80 s’ha complert: la ràpida urbanització lligada a la conversió de la Xina en la fàbrica del món i a les massives migracions camp-ciutat, i la consolidació de la mobilitat cap als ports exportadors i importadors i cap als centres urbans. Els plans del govern xinès per al 2050 i més enllà incorporen tres reconeixements per a la Xina moderna dins del nou ordre mundial: el colideratge del món al costat d’altres potències, la contribució a l’economia creadora especialment en els temes tecnològics — intel·ligència artificial, 5G, semiconductors, supercomputadors i robòtica— i el reconeixement de les aportacions xineses a la civilització humana.

Per llegir l'article complet fes una prova gratuïta de 15 dies o fes una subscripció de pagament. Accedeix si ja ets subscriptor.