Guillermo Borés, propietari de la finca particular de l’illa de Buda, a la desembocadura de l’Ebre, ens assenyala l’horitzó. «Fins allà arribava la costa, allí estava el far!; ara és a 2,5 quilòmetres sota la superfície del mar», explica. De petit, Borés recorria aiguamolls en una zona que ara està sota les aigües. El que més el preocupa és que la regressió costanera acabi empassant-se enclavaments naturals dels quals encara gaudeix. «Les llacunes del Delta se’ns en van de les mans. En 10 o 15 anys, desapareixeran», pronostica pessimista.

El mar està devorant l’illa de Buda, al cor del delta de l’Ebre, l’espai amb més biodiversitat de Catalunya. A la punta final del Delta, el mar es menja cada any 17 metres. La regressió costanera d’aquest espai és fruit de la manca de noves aportacions de sediments procedents del riu Ebre, i també de l’enfonsament per compactació dels sòls i dels embats del mar. Però a tot això s’uneix la pujada del nivell del mar per l’escalfament de les aigües. Hi ha el risc que més del 50 % del Delta desaparegui a final de segle. Aquest és un dels efectes més temuts del canvi climàtic a Catalunya; pero hi ha d’altres proves d’aquest fenomen.

La primera, i potser més important, és l’augment de temperatures, molt més acusat que la mitjana mundial. Els termòmetres van registrar una pujada d’1,5º C entre el decenni de 1950 i el 2018, mentre que en tot el món l’increment s’ha xifrat l’últim segle en un 1º C. Són dades de Marc Prohom, cap de l’àrea de climatologia del Servei Meteorològic de Catalunya. D’altra banda, les precipitacions han baixat un 1,2 % per decenni. És una disminució significativa estadísticament. Però la baixada al Pirineu i el Prepirineu és clara, amb valors situats entre −2,4 % per decenni i −3,9 % per decenni, segons el Tercer Informe sobre Canvi Climàtic del Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible (CADS).

El fenòmens extrems es repeteixen. S’aprecia un increment dels dies i nits càlides. Així, els observatoris de l’Ebre (Tortosa) i Fabra (Barcelona) registren ara entre 26 i 23 nits tropicals (amb temperatures superiors als 20º C) més que a principi del segle XX. Alguns estudis constaten un augment dels períodes de sequera, especialment a l’hivern.

 

Menys aigua disponible

De fet, els cabals dels rius catalans han baixat dràsticament en les últimes dècades, especialment a l’estiu. Les sequeres més freqüents així com un augment significatiu de l’evapotranspiració en l’atmosfera en són els factors climàtics determinants juntament amb l’avenç del bosc, en detriment dels terrenys agrícoles. Des de l’any 1973, el cabal a la capçalera de la Muga i el Ter s’ha reduït a gairebé la meitat, mentre que en el tram mitjà i baix del Segre ha disminuït un 60 %.

L’increment de la superfície forestal – que redueix les escorrenties–, els canvis d’usos del sòl i les projeccions apunten a una reducció de la quantitat d’aigua disponible –sobretot a la zona meridional. Per aquestes raons, el experts alerten sobre la necessitat d’adaptar els boscos, l’agricultura i la gestió de l’aigua a les noves condicions d’aridesa que ocasionarà el canvi climàtic. I reclamen que els sòls (arbres, cultius, terres vegetals) mantinguin la capacitat de neutralitzar el carboni.

Fundadors subscriptors:
més que lectors, actors disposats a canviar les coses.

Amb les sequeres els arbres pateixen els atacs dels insectes, com ja està pasant amb la processionària del pi.

Si disminueix la disponibilitat hídrica, els arbres transpiren menys, assimilen menys carboni i, en conseqüència, creixen menys. I si el clima mediterrani esdevé més àrid, tal com es preveu en els pròxims decennis, els arbres i els sòls tindran menys capacitat per a segrestar CO2 atmosfèric i contrarestar el canvi climàtic. Els boscos compensen prop del 9,7 % de les emissions de gasos d’efecte hivernacle.

A més, les sequeres associades al canvi climàtic poden predisposar els arbres a patir més els atacs dels insectes, com ja està pasant amb la processionària del pi, principal defoliador de coníferes a la Mediterrània. Els seus atacs poden convertir els boscos, que usualment són embornals de carboni, en emissors nets de carboni.

 

La competició Marxa Beret a Baqueira en un any de grans nevades, el 2009. ©Xavier Jubierre

 

Avançament de la floració

L’inici de la primavera s’ha avançat i l’arribada de l’hivern s’ha endarrerit, per la qual cosa el període vegetatiu s’ha perllongat uns tres o quatre dies de mitjana per decenni als darrers 50 anys.Josep Borrell Bargalló, un agricultor de la Serra d’Almos (Tivissa, Ribera d’Ebre) aficionat a la meteorologia, ha estat observant i anotant des del 1971 els esdeveniments meteorològics i els seus efectes en la natura. Les seves llibretes demostren, en termes generals, un avançament de la floració dels arbres fruiters, de la maduració dels fruits i de les collites així com un retard en la caiguda de les fulles.

La maduració de la pomera s’ha avançat 22 dies i la del cirerer arriba una setmana abans que fa 45 anys.

Així, per exemple, la maduració de la pomera s’ha avançat 22 dies, la floració de l’olivera s’ha anticipat 16 dies i la maduració del cirerer arriba 8 dies abans que fa 45 anys. Conclusions similars s’han obtigut amb diverses investigacions. Aquesta és una petita prova dels reptes que comporta la crisi climàtica per a l’agricultura.

Són canvis apreciats des de la Mediterrània fins al Pirineu. La temperatura de l’aigua del mar, per exemple, ha augmentat a un ritme de 0,3 °C per decenni als primers 50 metres de fondària, segons les dades recollides a l’Estartit. I la pujada del nivell del mar segueix un ritme de 3,9 centímetres per decenni des del 1990.

Tot això fa que les espècies del litoral cerquin aigües menys càlides i es desplacin cap al nord. El verat, que abans es trobava només a l’Atlàntic, el Cantàbric i el golf de Biscaia ja arriba al mar de Noruega, i l’alatxa (semblant a la sardina), una espècie tropical que es movia al nord d’Àfrica, ha arribat al golf de Lleó.

 

Eixams de meduses

Els hiverns suaus, la poca pluviositat i els estius càlids afavoreixen la proliferació d’eixams de meduses a les platges. A la Mediterrània, com a la major part d’oceans del planeta, s’observa un procés d’acidificació de les aigües (per una major concentració de CO2 dissolt a l’aigua). Es redueix la disponibilitat de carbonat càlcic i, per tant, es perjudicarà el creixement d’espècies que tenen esquelet o closca format per aquest compost (com cloïsses, cargols, llagostes, crancs i molts corals).

Es donen les condicions per a l’establiment de noves espècies invasores, que fins ara difícilment podien sobreviure a les temperatures hivernals. Les espècies invasores sovint tenen taxes reproductives altes, colonitzen amplis territoris i resisteixen la contaminació i l’alteració hidrològica. És el cas del cranc de riu americà, del musclo zebrat, la cloïssa asiàtica, el cargol poma o la carpa. Aquestes espècies invasores sovint ocasionen impactes ecològics i dificulten la recuperació de les espècies natives.

A llarg termini, els experts alerten sobre la combinació d’efectes causats per temporals i la pujada del nivell mitjà del mar. Es preveu que més del 50 % de la costa de Catalunya esdevingui vulnerable o molt vulnerable a l’erosió provocada per l’acció dels temporals. El Tercer Informe sobre Canvi Climàtic a Catalunya (2016) sosté que davant els increments de temperatures previstos, tres de les deu estacions d’esquí del Pirineu no seran viables de manera natural en cap dels escenaris climàtics futurs (Espot, Port-Ainé i Port del Comte). En l’escenari d’un increment més alt de temperatures, totes deixarien de ser viables, tret de Baqueira-Beret. L’informe (en relació al turisme de sol i platja) alerta del risc de pèrdua de confort per les altes temperatures.

Les onades de calor, la contaminació atmosfèrica, els incendis forestals, les al·lèrgies i les malalties transmeses per mosquits poden estar associades al canvi climàtic.

A Catalunya es produeixen unes tres-centes morts anuals durant l’estiu com a conseqüència de la calor. El 40 % d’aquestes defuncions s’observen en episodis puntuals d’altes temperatures, sense que s’arribin a activar els senyals d’alerta i les mesures adients per a protegir la població.

 

Morts per la calor

Les principals causes de defunció relacionades amb la calor a Catalunya es vinculen amb les malalties cardiovasculars, respiratòries, del sistema nerviós i mental, la diabetis i les malalties del sistema urinari i del ronyó.

El verat, que abans es trobava només a l’Atlàntic, al Cantàbric i al golf de Biscaia, ja arriba al mar de Noruega.

Les estimacions mostren que el nombre de defuncions relacionades amb la calor a Catalunya es pot multiplicar per vuit el 2050, de manera que es produirien més de 2.500 morts anuals.

El mateix model econòmic que genera l’increment d’emissions que escalfen l’atmosfera origina gasos i partícules que contaminen l’aire i arriben als pulmons dels humans. «Si reduïssim aquesta contaminació als nivells recomenats per la OMS ens estalviaríem a l’any 3.500 morts prematures, 1.800 hospitalitzacions per raons cardiorespiratòries, 5.100 casos de bronquitis i asma en adults, 31.000 casos de bronquitis aguda en nens, 54.000 atacs d’asma en infants i adults…», enumera Carme Valls, metgessa del Centre d’Anàlisis i Programes Sanitaris.

D’altra banda, preocupa el rol de l’ozó troposfèric (l’ozó més proper a la superfície terrestre), un contaminant molt present a l’estiu en episodis anticiclònics, i que agreuja la mortalitat durant episodis d’onades de calor. Les zones més afectades són el Camp de Tarragona, la plana de Vic, el Pirineu oriental i les comarques de Girona.

Fer front a la crisi climàtica obliga Catalunya a definir un model que redueixi les emissions de gasos d’efecte hivernacle i aposti per les energies netes (renovables), incloent-hi un transport més racional: treure vehicles privats de la ciutat (mitjançant restriccions, taxes d’entrada, incrementant l’ocupació dels vehicles…) o traspassant mercaderies dels camions al ferrocarril.

Igualment necessària és una transformació del model alimentari, responsable del 23 % de les emissions mundials: alimentació de temporada (que eviti els transports), una dieta amb més fruites i verdures i menys carn (per l’impacte energètic del seu procés productiu) i la reducció de desperdicis alimentaris són algunes receptes que ens ofereix Marta G. Rivera Ferre, directora de la càtedra d’Agroecologia i Sistemes Alimentaris de la Universitat de Vic.