Hi ha obres, en rigor, que no pertanyen a cap gènere literari precís perquè la naturalesa de la seva composició és ambigua: escrites en prosa, no és difícil advertir-hi la presència de períodes verbals que poden llegir-se com si fossin versos; al mateix temps, però, també són massa narratives per poder ser considerades com poemes en prosa, tot i que el tractament que es fa del llenguatge no permet avaluar-les només com un simple relat. Pot semblar un estèril problema de burocràcia literària, però resoldre la qüestió no és improductiu perquè pot servir per il·luminar una mica la profunda excentricitat d’aquestes obres.

A El arco y la lira, un assaig on Octavio Paz intentava delimitar els àmbits de la paraula poètica, hi ha unes frases que ajuden a entendre l’arrel radical d’aquestes obres: «Si reducimos la poesía a unas cuantas formas -épicas, líricas, dramáticas-, ¿qué haremos con las novelas, los poemas en prosa y esos libros extraños que se llaman Aurelia, Los cantos de Maldoror o Nadja? Si aceptamos todas las excepciones y las formas intermedias —decadentes, salvajes o proféticas— la clasificación se convierte en un catálogo infinito. Todas las actividades verbales, para no abandonar el ámbito del lenguaje, son susceptibles de cambiar de signo y transformarse en poema: desde la interjección hasta el discurso lógico».

En la literatura castellana, obres d’aquesta estirp serien Ocnos, de Cernuda, els textos de José Ángel Valente, o El mono gramático, del mateix Octavio Paz, una memorable obra híbrida que ressona al llarg de Treure una marededéu a ballar (Galàxia Gutenberg, 2018), de Perejaume (Sant Pol de Mar, 1957), el màxim artífex a la literatura catalana d’aquesta manera d’entendre l’escriptura d’ençà que, el 1989, va publicar Ludwig Jujol, un assaig –o no, potser un poema o potser un relat– on es connectava l’arquitectura de Jujol amb la bogeria visionària del rei Ludwig de Baviera, un llibre tan complex i enigmàtic com els que aniran venint després.

A ‘Treure una marededéu a ballar’ Perejaume surt del MNAC amb una marededéu del segle XIII a la motxilla per emprendre un viatge a peu a través de la geografia catalana.

A Oïsme (1998), Perejaume explica la seva particular teoria sobre «l’escriptura natural», a la recerca de la petja del poeta Jacint Verdaguer i del filòleg Joan Coromines –«les pedres balandregen en les tarteres», deia–, que sabien localitzar el geni de la llengua a través de la seva condició de caminants mentre observaven i oïen la naturalesa. A Obreda (2003) sembla que s’entossudeixi a demostrar la veritat d’una de les sentències que hi figuren, que «és molt més sàvia que els homes la follia del món». I una vegada llegits els poemes, assajos mínims i notes disperses inclosos a Pagèsiques (2011), una vegada travessat el frondós bosc de l’escriptura que arma aquí Perejaume, s’entén que Sergi Pàmies escrivís que «descobreixes que tens esgarrapades, hematomes i rastres de sang, terra i saliva pertot el cos, i dins dels ulls, les artèries, el cervell i l’ànima». A la manera de Rusiñol i Dalí, Perejaume és un pintor-escriptor que es mou en el fèrtil espai de l’assaig líric, la disquisició filosòfica i la narració especulativa sobre la identitat de l’artista i la naturalesa de la seva obra pictòrica i escrita.

 

El que dura el camí

Octavio Paz diu que, a El mono gramático, va fer el camí que duia a Galta, una aldea en ruïnes de l’Índia, per escriure, o traçar, un text que fos un camí i que pogués ser llegit, o recorregut, com a tal. Perejaume, a Treure una marededéu a ballar, surt del MNAC amb una marededéu del segle XIII a la motxilla per emprendre un viatge a peu, que dura onze dies, a través de la geografia catalana. I, com si caminar i escriure s’assemblessin –«el text només pot durar el que dura el camí»–, el lector transita per un text que és la crònica d’una experiència extravagant, una acció artística –una performance–, que és un bosc inesgotable d’analogies i metàfores entre la naturalesa i l’escriptura, que és un correlat continu entre l’art i el paisatge, i que és, en fi, un viatge –i un diàleg– a les arrels més pròsperes de la llengua catalana: arreu se sent la prosòdia de J. V. Foix, a vegades s’imposa la nítida claredat de Marià Manent –el que anomenava el «zodíac del paisatge»–, i sempre, sempre –com si Perejaume busqués fondre-s’hi–, hi batega l’ànima o l’esperit de Joan Maragall i Jacint Verdaguer.

El Perejaume artista reflexiona, analitza i assaja interpretacions sobre els efectes pictòrics de les imatges romàniques de les marededéus –«L’aparença sobrenatural dels miracles sol anar lligada a meravelles naturals», escriu quan veu Montserrat al fons–; però el Perejaume pelegrí i escriptor també camina el text i narra el camí amb nervi i energia creadora, a la recerca d’alguna mena de veritat terral, com si mai acabés res i tot s’anés mutant fins l’infinit que poden oferir les paraules i les frases o el món natural: «M’ajec a terra rendit de fatiga i m’adormo com qui es dóna absolutament a l’obscuritat del text. Els ocells escriuen els seus cants per no despertar-me. El vent torna a agafar vida però sense badar boca. La nit és negra, els colors dormen». Com si construís jocs malabars amb les idees, el pensament, les imatges –rotundament visuals–, Perejaume converteix el mitjà d’expressió, el ritme de la seva prosa, en una activitat de l’esperit que obre la porta a un territori del coneixement al qual només s’hi pot accedir, exclusivament, gràcies a l’operació verbal que hi du a terme. Per pensar bé, deia Ricardo Piglia, s’ha d’estar en un lloc excèntric, fora de tot, que és una altra manera de formular el que afirmava George Steiner, que les tanques dels camps només són per als ramats.

Arreu se sent la prosòdia de Foix i sempre –com si Perejaume busqués fondre-s’hi–, hi batega l’ànima de Maragall i Verdaguer.

Treure una marededéu a ballar és un llibre insòlit, que innova i que s’arrisca, que explora, i que incomodarà els lectors partidaris dels convencionalismes i que s’espanten davant de la rudesa de la intempèrie, i on semblaria que l’objectiu de Perejaume és llegir el món per primer cop amb una mirada primigènia, singular i solitària. O com si el veiés realment per primera vegada, com si fos un experiment grandiós i el contemplés amb la boca oberta, i, fascinat pel que ha vist, tan sols ho pogués descriure i dir portant el llenguatge fins els límits de la densitat i el fulgor, com si la revelació de l’esperit descobert transcendís i fes explotar els recursos verbals, però «sense deixar veure l’esforç que ha costat», com si fos «una taca de so que s’estén, però no es veu». Al cap i a la fi, Proust ja deia que l’escriptor de veritat inventa una llengua nova dins de la seva llengua, en certa manera una llengua estrangera: els escriptors de veritat, com Perejaume, extreuen noves estructures gramaticals o sintàctiques i, traient la llengua dels camins trillats, fan que «deliri» i es redescobreixi el sagrat, l’inefable i l’intangible, l’experiència de l’èxtasi, l’absolut, l’àmbit on les paraules es reconcilien amb l’absolut, l’esplendor sobrenatural de la «flor blava» que buscava Novalis. Tocat pel pensament màgic del romanticisme i per les seves experiències espirituals, amb Treure una marededéu a ballar Perejaume ha escrit un llibre que ve a confirmar una evidència, que el que més bé parla del bon estat d’una literatura no és la qualitat mitjana de les seves obres, sinó la potència de les seves singularitats.