L’any 1931 el camaleònic escriptor Curzio Malaparte va publicar Tècnica del cop d’Estat. Com El príncep de Maquiavel, l’assaig tractava de l’assalt al poder, però partia del pressupòsit que el pas del temps havia convertit en lletra morta els consells del pensador florentí. I, d’acord amb aquesta pressuposició, pretenia revelar els secrets de l’èxit o el fracàs d’una sèrie d’accions amb què s’havia buscat conquerir l’Estat per vies no previstes legalment des que el 18 Brumari del 1799 Napoleó havia executat el primer cop d’Estat modern.

Als seus capítols, s’analitzaven exemples històrics molt diversos, com el protagonitzat per Primo de Rivera o la marxa sobre Roma de Mussolini. Però Malaparte va reservar el primer al que, segons ell, era el cas més rellevant de cara a la comprensió del fenomen: la Revolució d’Octubre del 1917. La seva tesi era que aquesta revolució no havia triomfat perquè es donessin les condicions polítiques, econòmiques i socials de què havia parlat Lenin als seus escrits sobre l’estratègia revolucionària, sinó per l’eficàcia i funcionalitat de la tàctica insurreccional dissenyada per Trotski, que no identificava com a factor decisiu l’empenta d’unes masses mobilitzades, sinó la competència d’una elit tècnica capaç d’apoderar-se i controlar les infraestructures i les comunicacions vitals per a l’organització de l’Estat.

El fet que l’èxit de la tàctica fos independent del perfil polític de l’elit insurrecta i de la naturalesa de la causa per la qual lluitaven no era, per a Malaparte, un fet menor. Al marge de la credibilitat que puguin merèixer els relats històrics que ofereix, la principal aportació de la seva obra va ser precisament, com va assenyalar un dels seus primers crítics, aquesta proposta metodològica de separar la qüestió de la tècnica insurreccional de la qüestió ideològica o política, que preparava el terreny per a una millor comprensió d’alguns esdeveniments.

La principal aportació de Malaparte va ser separar la tècnica insurreccional de la ideologia o la política.

Tècnica del cop d’estat només parla d’Europa. I no dedica cap capítol a l’estratègia que Gandhi havia començat a experimentar a l’Índia amb la marxa de la sal l’any anterior. La distància entre la manera de procedir proposada per Trotski i l’estratègia gandhiana, en la qual la multitud mobilitzada interpreta un paper protagonista, és immensa. Però, com passava amb la Revolució d’Octubre, el funcionament d’aquesta última també era susceptible de ser examinada com una qüestió exclusivament tècnica.

 

Manual per enderrocar governs

Va ser des d’aquesta perspectiva, que, a principis dels anys 70, en plena guerra freda, Gene Sharp va començar a estudiar d’una manera sistemàtica les pràctiques de desafiament no-violent que havia posat en pràctica el moviment per la independència indi. Pocs anys abans, també als Estats Units, Martin Luther King ja s’havia interessat pel que denominava el «mètode de Gandhi» i el va adaptar a una desobediència civil orientada a un objectiu polític concret, el ple reconeixement per als ciutadans negres dels drets civils establerts a la Constitució.

Però Sharp, més a prop del Mahatma en aquest aspecte, analitzava aquest mètode com un model per al disseny d’accions revolucionàries que tinguessin com a objectiu un canvi de règim. La política de l’acció no-violenta (1973) recull una llista de 198 procediments no-violents als quals pot recórrer una insurrecció no-violenta per assolir esglaonadament els successius objectius estratègics que l’haurien de portar a la victòria final. I De la dictadura a la democràcia (1993), que és la seva obra més divulgada, va ser concebuda com un manual per enderrocar governs i portar a terme aquesta mena d’accions revolucionàries.

S’han apuntat sovint els vincles de naturalesa diversa de l’Albert Einstein Institution, que és la plataforma que Sharp va crear per promoure l’estudi i l’ús estratègic de l’acció no-violenta, amb els serveis d’intel·ligència dels Estats Units i amb algunes conegudes organitzacions no-governamentals que tenen com a objectiu declarat «promoure la democràcia arreu del món». Aquests vincles fan difícilment esquivable la qüestió de la relació d’aquest ús amb els interessos de la política exterior nord-americana.

Contemplada des d’aquesta perspectiva, aquesta estratègia es pot pensar com un model de canvi de règim d’ús alternatiu al del model característicament neoconservador, que tendeix a prescriure la intervenció militar com un instrument d’aquesta promoció. La presa en consideració del paper que les idees i l’activisme sharpià han anat interpretant en els moviments secessionistes del Bàltic, en l’oposició a Milosevic, en les revolucions de colors de Geòrgia i Ucraïna o en algunes primaveres àrabs pot ajudar a entreveure la funcionalitat d’aquest discurs en relació als objectius dels organismes i les organitzacions que els donen suport i als interessos geopolítics dels Estats Units. Però, com va subratllar el mateix Sharp remarcant la seva intenció amb unes iròniques cometes, degut al seu caràcter merament tècnic, no hi ha res en l’acció no-violenta que impedeixi que pugui ser usada tant en causes «bones» com en causes «dolentes».

No hi ha res en l’acció no-violenta que impedeixi que pugui ser usada tant en causes «bones» com en causes «dolentes».

A diferència de Gandhi, Sharp i els seus seguidors no argumenten a favor de l’estratègia no-violenta amb raons ètiques o de principis, sinó amb raons merament pragmàtiques. Alguns estudis quantitatius recents volen avalar aquesta línia de defensa mostrant que l’índex d’èxit de les insurreccions no-violentes és superior al de les violentes. En aquest context, la decisió sobre el recurs a la violència o a la no-violència s’ha tornat una qüestió preliminar indefugible per als organitzadors i els gestors de les polítiques d’insurrecció que busquen provocar un canvi de règim des de l’interior d’un país sigui quina sigui la seva orientació política o comptin o no comptin amb suport exterior. I la caixa d’eines que ofereix la teoria del desafiament no-violent permet de construir una arma que, com el kalàixnikov, és a l’abast de tota mena d’usuaris.

 

Apps que paralitzen un país

D’altra banda, amb els anys, l’estratègia de l’acció no-violenta ha anat esdevenint una àrea de recerca en què conflueixen diverses línies d’investigació orientades a millorar la tècnica insurreccional. Actualment, alguns del seus experts més coneguts es dediquen a explorar com les noves tecnologies poden contribuir a augmentar l’efectivitat d’aquesta estratègia. Aquestes millores poden referir-se tant a l’organització com a la propaganda. Com recordava recentment Enric Lujan, entre aquestes noves tecnologies hi ha, per exemple, les apps que permeten que «una petita elit política i tecnològica» adquireixi «la capacitat operativa per paralitzar tot el país llançant convocatòries descentralitzades i en temps real des de la més extrema opacitat».

Però convé no perdre de vista el que va indicar l’ex coronel Robert Helvey, també de l’Albert Einstein Institution, que les operacions psicològiques (psyop) són l’eina fonamental d’aquesta estratègia. L’èxit de l’acció no-violenta sempre depèn de l’èxit de la propaganda que es canalitza per mitjà i entorn d’aquesta acció i que, d’acord amb les tècniques de guerra psicològica que es van començar a experimentar durant la Primera Guerra Mundial, s’orienta estratègicament a influir en les emocions, les motivacions i els raonaments per assolir els objectius fixats. Les noves tecnologies també permeten perfeccionar aquestes operacions perquè assoleixin objectius cada cop més ambiciosos. Només cal recordar el cas de Cambridge Analytica, especialitzada en processar dades personals per retornar-les en forma de missatges dissenyats per canviar els comportaments.

L’èxit de l’acció no-violenta sempre depèn de l’èxit de la propaganda orientada a influir en les emocions, les motivacions i els raonaments.

Quan Curzio Malaparte va escriure la Tècnica del cop d’Estat, en l’escenari polític d’Europa s’enfrontaven els defensors de les democràcies liberals i els adversaris feixistes o comunistes, que, des de l’extrema dreta o l’extrema esquerra, volien enderrocar-les. L’últim capítol del llibre parla de Hitler, que aleshores encara no havia assolit el seu objectiu de conquerir l’estat. Malaparte no va saber veure el que el jurista Karl Loewenstein va percebre amb claredat després que el führer arribés a la cancelleria amb la seva «revolució nacional»: que el feixisme també era, abans que qualsevol altra cosa, una tècnica molt eficaç d’insurrecció que es basava fonamentalment en la mobilització emocional intensiva del poble contra els seus suposats enemics.

El paper de la ideologia en aquesta tècnica era, segons ell, purament instrumental. Totes les idees podien ser substituïdes per altres que resultessin més eficaces per mobilitzar les emocions i conquerir o conservar el poder per mitjà d’aquesta mobilització. El mètode de propaganda posat a la pràctica pel feixisme, era, de fet, el resultat de l’aplicació intensiva i a gran escala en temps de pau del mètode de les psyop amb què els governs havien experimentat durant la Primera Guerra Mundial. I, com el mètode de Trotski i el mètode de Gandhi, també és susceptible de ser objecte d’imitació i perfeccionament per part d’iniciatives revolucionàries de totes les tendències, incloses les que es basen en la no-violència.

 

Polaritzar fins a esquerdar

En general, quan es parla de l’estratègia de l’acció no-violenta s’assumeix el punt de vista de Sharp, que, tot i contemplar altres possibilitats, presenta aquesta estratègia com un instrument pensat per enderrocar dictadures i règims autoritaris. Però es passa per alt la capacitat d’aquest mètode per soscavar les democràcies existents i fer-les col·lapsar. Les noves tecnologies confereixen una potència políticament destructora enorme al resultat de la confluència del mètode de Gandhi amb el mètode de Troski i el mètode descrit per Loewenstein. I, tal com suggeria Malaparte, convé no perdre de vista la distinció entre la qüestió de la tècnica insurreccional i la qüestió política.

Es passa per alt la capacitat de la no-violència per soscavar les democràcies existents i fer-les col·lapsar.

Com el de la tropa que participa en un cop d’Estat militar, el poder que l’estratègia no-violenta dóna a aquells que, sense formar part de l’elit política i tècnica que l’organitza, senten que s’empoderen exercint-la un poder que només té incidència en el moment negatiu del canvi de règim i que, en els punts àlgids, pot arribar a actuar conjuntament amb el poder de la violència de flancs radicals que poden ajudar a decantar la balança o poden generar el caos. Aquesta sempre ha estat la realitat quan l’estratègia de la creació del conflicte no-violent s’ha portat a terme contra un règim dictatorial o autoritari i cap indici convida a pensar que hagi de ser diferent quan es posa en practica per desafiar deslegitimant-lo un règim fins aleshores considerat com a democràtic.

No es pot descartar que l’ús del desafiament no-violent contra l’Estat desemboqui en una situació autoritària

Ni en un cas ni en l’altre hi ha cap garantia que les expectatives que mouen el comú dels qui desafien l’Estat es vegin satisfetes. Ni en l’un ni en l’altre resulta tan sols segur, com es va poder veure amb algunes primaveres àrabs a propòsit del primer, que s’acabi arribant a un resultat democràtic. No es pot descartar, per tant, la possibilitat que l’ús del desafiament no-violent contra un Estat que fins la posada en funcionament d’aquesta estratègia era tingut per democràtic per una gran majoria dels ciutadans acabi desembocant, tant si aquest desafiament triomfa com si fracassa, en una situació realment autoritària. I es podria pensar que aquesta possibilitat no resulta gens improbable quan el desafiament polaritza la societat fins esquerdar-la, situa l’Estat en una situació d’estrès i aconsegueix deslegitimar les regles de joc de la constitució democràtica de què es partia.