Amb el debat públic del dia a dia és fàcil no tenir present les grandíssimes i solemnes responsabilitats que té el govern d’un estat, que inclouen, recordem-ho, assegurar que la totalitat dels treballadors públics compleixen eficientment amb les responsabilitats que legalment tenen encomanades, pressupostar quina ha de ser la recaptació impositiva que finançarà l’activitat governativa, comptabilitzar fins l’últim cèntim d’euro les despeses públiques, gestionar el deute nacional, desenvolupar reglaments i proposar reformes legislatives.

El poder i responsabilitat a gestionar és immens. Pensem que a Espanya l’executiu és el responsable jeràrquic de 65 mil policies nacionals i 78 mil guàrdies civils, tots ells armats. L’executiu també és el màxim responsable de l’exèrcit, l’armada i l’aviació, més de 125 mil homes i dones organitzats i entrenats per destruir els enemics exteriors de l’estat en cas de guerra. També és el garant de que tots i cadascun dels 8,8 milions de pensionistes rebin puntualment la seva pensió. El govern també és el responsable de la salut pública, dels serveis d’intel·ligència, de que les ambaixades estiguin degudament relacionades amb tots els països del món, de gestionar la hisenda Espanyola i de que es reguli i planifiqui el sector energètic.

Ara, si bé la complexitat inherent a la gestió de tots els serveis de l’estat és descomunal, aquests no comencen les legislatures amb un full blanc: tots els serveis de l’estat ja estan en funcionament, molts des de fa generacions. La feina de tots els funcionaris està definida i tots ells saben a on han d’anar pel matí, a qui reportar i quins són els procediments a seguir independentment de qui sigui el ministre del moment.

Tot això fa que els mecanismes de l’estat funcionin amb nombrosos automatismes, com un gran cefalòpode que actua seguint uns codis preestablerts que guien els seus moviments i reaccions. Però els codis han d’actualitzar-se, ajustar-se i canviar-se pel bé del bon govern. Si no, més tard o més d’hora ens trobarem una administració que gestiona els problemes d’ahir, no els d’avui, una administració en la que les disfuncions, els errors i les ineficiències es procreen com ratolins a un laboratori.

Sánchez tolera bé l’agenda infernal que imposa el poder, la confiança en si mateix ha crescut i adapta les seves decisions a les circumstàncies

Siguem conscients que aquestes fortes inèrcies poden permetre que un ministre sense opinions, amb bona capacitat d’esquivar bales, que parla de conceptes genèrics i que va de reunió en reunió sense decidir res, pugui gaudir del seu càrrec amb una certa tranquil·litat durant un temps. Això és possible perquè no és sempre senzill distingir entre la inacció ministerial i el normal funcionament de l’administració.

Però si un vol, sí és possible saber si un Ministre té el perfil adequat i si exerceix la seva tasca amb responsabilitat. El ministre que fa de ministre és aquell que té una arquitectura intel·lectual amb la que interpreta el que passa, pren decisions amb informació escassa i canvia la realitat. És aquell que marca objectius i prioritza amb claredat les actuacions, perquè les necessitats sempre són infinites i els recursos finits. És aquell que respon a una estratègia i és aquell que s’equivoca, ja que recordem que els errors són una conseqüència inherent a actuar en situacions complexes a on la informació és limitada. És aquell que té un fort sentit del deure, està bregat en la navegació social, és coneixedor de que sovint no hi ha solucions, si no compromisos entre opcions doloroses i és aquell que sap comunicar idees complexes de forma senzilla.

PUBLICITAT

Renfe / Viaja como piensas

 

Massa ministres

Un bon govern sempre es caracteritza per tenir bons ministres, però també per la capacitat que tenen aquests mateixos ministres d’actuar de forma coordinada per assolir objectius comuns. És sota aquesta òptica que s’ha d’analitzar el Govern del Pedro Sánchez.

La primera característica serà observar que té massa membres, la qual cosa segurament és el resultat d’una estratagema socialista per diluir a Unidas Podemos. No exactament una actuació lleial al si d’un acord de coalició. Tants membres dificultarà la coordinació i obstaculitzarà que es generin les complicitats necessàries per a que un grup de persones passi a ser un equip.

En quant als membres del govern, s’haurà de distingir entre Ministeris i Vicepresidents de gestió, aquells amb grans pressupostos, competències i incidència, i Ministeris i Vicepresidents polítics, aquells amb menys pressupost però cridats a influir en el debat polític.

Respecte els departaments de gestió, tenim a la Vicepresidenta Calviño. És una bona notícia que la persona cridada a defensar el rigor econòmic tingui un perfil tècnicament sòlid i políticament intocable. Per als que pensem que l’economia és una ciència en la que es pot incidir positivament, Calviño és un dels molls principals del govern.

El ministre de l’Interior és un jutge de l’Audiència Nacional, conegut pel seu combat antiETA, ha provat tenir criteri polític i conèixer com funciona Interior. Haurem de veure com es manega amb una organització mastodòntica, si és capaç d’envoltar-se de gent competent i si millora el seu Ministeri.

Si el govern funciona i es manté cohesionat pot imposar-se en les properes conteses polítiques i consolidar-se en el poder

José Luis Escrivá, el ministre de la Seguretat Social, ha demostrat tenir idees avançades, intel·ligents i acadèmicament solvents respecte el crucial eix pensions-demografia. És una de les sorpreses agradables del govern.

La ministra d’Hisenda, María Jesús Montero, té una bona experiència i bones dots de comunicació. Haurem de veure si és capaç d’imposar-se i controlar la Hisenda pública amb la fortalesa necessària, ja que les ànsies monetàries d’un executiu són gairebé bulímiques i serà feina de la ministra mantenir-les sota control.

La ministra d’Afers Estrangers, Arancha González, és un exalt càrrec de l’OMC i per tant apunta ser una persona competent, veurem si és suficient per implementar una política exterior seriosa i per saber dansar a les capitals europees i llatinoamericanes.

Ábalos és el secretari d’Organització que té l’autoritat política i prestigi intern que als 80 i 90 era potestat dels grans secretaris d’Organització del PSOE, ha a restaurat l’ordre al partit i ha gestionat el Ministeri de Transports amb eficàcia, però ha sigut el protagonista de l’estrany i lleig incident amb la número dos del règim Veneçolà.

Juan Carlos Campos és un jutge amb una molt sòlida experiència de gestió en el Ministeri de Justícia i amb opinions sofisticades. Està per veure si serà capaç de resoldre el gran defecte del nostre sistema legal: la llarguíssima durada dels processos judicials.

Margarita Robles, a Defensa, haurà de mostrar si té capacitat de gestió més enllà de saber estar.

També haurem d’observar com actuen la resta de ministres de gestió a Indústria, Funció Pública i Agricultura.

Respecte als càrrecs més polítics, dir que la vicepresidenta, Carmen Calvo, és una veterana de la política que va encertar en apostar fort per Pedro Sánchez. Té qualitats indubtables però ha generat dubtes que acumuli tant de poder.

 

Vicepresident amb prosa clara i fina

El vicepresident Pablo Iglesias és un polític amb una prosa clara i fina, un tertulià excepcional amb una visió social molt marcada per la seva vida como a professor d’universitat pública. El dubte amb ell és saber si imperarà la seva ànsia de ser governant o la seva ànima bolivariana.

Teresa Ribera, responsable de Transició Ecològica, té una important responsabilitat. Fins avui l’hem sentit reclamar canvis a les empreses i la societat, però no explicar els costos que els canvis generaran. Es pot dir que la seva actuació fins avui és compatible amb el que l’Alt Representant Borrell ha definit com a «síndrome Greta».

Irene Montero és la parella del vicepresident Pablo Iglesias i, per tant, aquest nomenament és compatible amb un acte de nepotisme.

Manuel Castells, el ministre d’Universitats, és un pensador avançat que ha analitzat amb encert la Societat de la Informació; veurem si a la seva edat és capaç de fer la difícil transició de passar de l’acadèmia a la gestió.

Garzón, el Ministre de Consum, és un militant comunista post-mur de Berlín que dóna suport a l’anarcodictadura Veneçolana amb pocs arguments.

Irene Montero és una molt jove ministra d’Igualtat que ha demostrat tenir un verb fàcil i saber comunicar davant de les càmeres de televisió, no són virtuts que tingui tothom. Ara, aquesta jove comunista no té cap experiència de gestió, ni té experiència laboral, ni gaudeix d’una preparació acadèmica que indiqui que reuneixi les dots adequades per liderar un Ministeri. S’ha de destacar que és la parella del vicepresident Pablo Iglesias i, per tant, aquest nomenament és compatible amb un acte de nepotisme.

Salvador Illa és un ministre amb una original i sòlida preparació acadèmica que en països políticament sofisticats és apreciada i que a Espanya és poc habitual: filosofia i lletres més un Màster en Administració d’Empeses per l’Iese. Té una sòlida trajectòria de gestió pública i privada, ha certificat ser un polític solvent que ha liderat el PSC en circumstàncies molt difícils i que ha sigut capaç de teixir acords allà on els acords eren improbables.

 

Un president que no mira enrere

A la cima del poder està, és clar, el president Sánchez. En Pedro Sánchez ràpidament s’ha fet amb el càrrec, tots hem testimoniat com ha crescut políticament al créixer la seva responsabilitat, com tolera bé l’agenda infernal que imposa el poder, com frueix amb la seva feina, com la confiança en si mateix ha crescut, com ha adaptat les seves decisions a les circumstàncies i com té una característica que és tan útil a la vida com en política: mai mira enrere. Ara, lògicament no tot són virtuts: els seus múltiples canvis de posicionament generen dubtes sobre el que realment pensa, té tendència a ignorar el rigor quan li convé, abusa dels clixés al tractar alguns assumptes seriosos i a vegades simplifica en excés.

Per tot això es pot dir que el president lidera amb claredat un govern excessivament nombrós i en el que les competències ministerials més importants estan cobertes per persones que tenen un perfil professional apropiat a les grandíssimes responsabilitats encomanades, però alhora també es pot dir que hi ha una quota de ministres que, vist el seu perfil professional, hauran de demostrar que són mereixedors de la responsabilitat rebuda.

Tots ells tenen una gran oportunitat, perquè si el govern funciona i es manté cohesionat pot imposar-se en les properes conteses polítiques i consolidar-se en el poder, ja que l’oposició està fortament dividida, no té dirigents consolidats i ha de fer front a l’absència de poder, que com Giulio Andreotti va observar amb la causticitat que el caracteritzava, «desgasta sobretot al que no el té».