La metàfora no és una exageració. Com a la guerra, l’economia sencera es posa al servei del combat contra el coronavirus. El govern demana i obté poders especials i limita les llibertats del ciutadà. L’exèrcit i les forces d’ordre públic passen a jugar un paper central en l’aplicació de les mesures excepcionals. I el més important: són els epidemiòlegs els qui organitzen l’estratègia, com un autèntic estat major militar, i els qui fan per tant ús de la capacitat coercitiva dels Estats per a aconseguir la proesa, inversemblant en les nostres societats obertes, que la població disciplinadament es reclogui a les seves cases durant setmanes i setmanes, mentre el cos de metges i infermers s’enfronta en primera línia a la plaga.

L’arma central és la distància social. Cal evitar que els ciutadans segueixin reunint-se, fent vida als estadis, esglésies, mítings polítics o concerts. Cal que la gent deixi d’abraçar-se i de tocar-se. Cal assegurar només els serveis públics i els subministraments, i anul·lar qualsevol altra activitat per a evitar que la societat distregui esforços que necessita per al combat contra el virus. Prohibir la circulació de cotxes, l’obertura de platges i de parcs i, fins i tot, la marxa a peu sense justificació, no serveix tan sols per a evitar els hipotètics contagis sinó també els accidents, robatoris o tumults i dedicar tota l’atenció policial a la guerra vírica en curs.

La guerra total que significa el confinament absolut de ciutats, regions i països sencers no arriba fins que l’epidèmia no agafa tota la seva envergadura. En la fase inicial, quan encara se’n coneix poc, es tracta únicament de mitigar l’impacte del contagi, per tal d’alentir-lo i temptejar les teràpies antivíriques i les vacunes. És el moment dels cordons sanitaris, dels autoconfinaments i de les quarantenes per separar la població sana de la malalta, preludi de la mesura extrema, el confinament d’un país darrere l’altre fins a confinar el món sencer, que és tal com s’acaba quan l’epidèmia esclata sense aturador.

El repte dels països democràtics és preservar les nostres vides sense lliurar la llibertat al nou Estat hipertecnològic i biopolític.

Les decisions que s’han de prendre no són fàcils. Utilitzar les armes epidemiològiques més severes produeix uns danys irreparables a l’economia, que en aquest cas seran globals. És molt diferent un tractament regional i perfectament acotat d’una amenaça al conjunt de la humanitat. La guerra és mundial. Ja n’hi podem dir la tercera, encara que sigui tan diferent de les dues primeres.

Les vacil·lacions inicials s’han produït arreu. També a la Xina, de moment ben deslliurada del desastre però després d’un fracàs inicial que va convertir el brot en mundial. El biaix retrospectiu s’ha produït en tots els debats polítics. Tots els països han incorregut en els mateixos pecats. Primer, no veure a venir el perill. Afegir-hi encara la gosadia de convocatòries multitudinàries, polítiques sobretot, de Puigdemont a Perpinyà, de Vox a Vistalegre, del PSOE i Podem el 8-M a totes les ciutats, convertides en autèntiques bombes de retardament, l’explosió de les quals només hem conegut quan s’han revelat les infeccions massives. Finalment, s’ha reaccionat tèbiament, amb una cautela propera a la por, pels danys que es poguessin fer a l’economia productiva. Molts dels qui trobaven exagerades les mesures immediatament les han trobat després massa tímides, fins i tot entre els investigadors de les epidèmies.

 

El món sencer en confinament

Els dos exemples més escandalosos d’aquesta darrera reacció, emparada en el funcionament de l’economia, en la impossibilitat de la intromissió del govern a la vida privada o, fins i tot, en el negacionisme, són els de Boris Johnson i Donald Trump. No hi fa res, perquè, a la fi, el món sencer ha confluït en el confinament gairebé complet, amb el cas més que destacat de l’Índia, on la figura populista de Narendra Modi ha fet el contrari que el seu amic Donald Trump: 1.300 milions d’indis, han obeït  l’ordre de confinar-se i ho han fet en un grau extraordinari. La Xina amb autoritarisme i l’Índia amb capacitat de convicció han anat més lluny que molts països occidentals.

PUBLICITAT

Hay Luz al final del Tunnel

La forma del combat que es lliura prefigura ja la societat envers la qual ens dirigim. L’hipercontrol digital i autoritari de la Xina facilita tant el compliment de les ordres més severes com el seguiment digital dels ciutadans, amb seriosos dubtes sobre el respecte obligat a la llibertat i a la privacitat de tothom. El difícil repte dels països liberals i democràtics és precisament saber preservar les nostres vides sense lliurar la llibertat al nou Estat hipertecnològic i biopolític que ja es comença a configurar.