La metàfora no és una exageració. Com a la guerra, l’economia sencera es posa al servei del combat contra el coronavirus. El govern demana i obté poders especials i limita les llibertats del ciutadà. L’exèrcit i les forces d’ordre públic passen a jugar un paper central en l’aplicació de les mesures excepcionals. I el més important: són els epidemiòlegs els qui organitzen l’estratègia, com un autèntic estat major militar, i els qui fan per tant ús de la capacitat coercitiva dels Estats per a aconseguir la proesa, inversemblant en les nostres societats obertes, que la població disciplinadament es reclogui a les seves cases durant setmanes i setmanes, mentre el cos de metges i infermers s’enfronta en primera línia a la plaga.

L’arma central és la distància social. Cal evitar que els ciutadans segueixin reunint-se, fent vida als estadis, esglésies, mítings polítics o concerts. Cal que la gent deixi d’abraçar-se i de tocar-se. Cal assegurar només els serveis públics i els subministraments, i anul·lar qualsevol altra activitat per a evitar que la societat distregui esforços que necessita per al combat contra el virus. Prohibir la circulació de cotxes, l’obertura de platges i de parcs i, fins i tot, la marxa a peu sense justificació, no serveix tan sols per a evitar els hipotètics contagis sinó també els accidents, robatoris o tumults i dedicar tota l’atenció policial a la guerra vírica en curs.

Per llegir l'article complet fes una prova gratuïta de 15 dies o fes una subscripció de pagament. Accedeix si ja ets subscriptor.