Un any després dels fets catalans de setembre i octubre de 2017 no para de créixer la literatura que busca glossar-los, exaltar-los, narrar-los, justificar-los o analitzar-los. Els llibres s’acumulen a les lleixes de les prestatgeries (en Jordi Gràcia hi ha dedicat una ressenya molt útil a política&prosa) i l’excusa commemorativa ha mogut els mitjans de tota mena a dedicar-hi programes i articles que han regirat de dalt a baix, del dret i del revés, aquells esdeveniments. Dirigint el focus als articles més analítics, escrits amb la voluntat de trobar claus interpretatives plausibles, ens trobem de nou a Jordi Amat que, en articles i entrevistes diverses, ha anat afinant la seva observació i les seves conclusions. D’entre aquest material destaca una entrevista llarga al diari El Mundo (6-10-18) on defensa la difícil mediació per renovar el pacte de convivència dins de Catalunya i el pacte institucional entre les institucions d’autogovern i l’Estat:

Per a mi l’equidistància és una certa forma de compromís amb l’altre que no pensa com jo. El tercerisme sempre va pensar que protagonitzaria la solució. I no. El tercerisme mediarà. La seva funció històrica serà intervenir perquè la polarització a Catalunya no vagi a més. Per no ser Bèlgica.

… Hi ha un problema de cristal·lització de dues comunitats. No enfrontades. Diria que tèbiament enfrontades.

… cada un dels blocs majoritaris té un bloc mental per interpretar d’una manera global el que està passant. Li és molt difícil no ja només entendre sinó acostar-se empàticament a la posició de l’altre i això té a veure amb la llengua i amb l’origen. Aquesta història té una dimensió identitària i cal ser voluntàriament cec per negar-la.

… No hi ha una altra cura possible que no sigui la renovació d’un pacte de convivència entre catalans i la renovació d’un pacte institucional i de lleialtat compartida entre la Generalitat i l’Estat.

També, dins del radi d’acció d’Amat, ens trobem amb el monogràfic quinzenal «El món de demà» que dirigeix i que es publica encartat a La Vanguardia. En el tercer número (8-10-18), dedicat a pensar sobre el concepte de sobirania, el filòsof Miquel Seguró publica una reflexió sobre la utilitat del concepte per explicar les dinàmiques del nostre món globalitzat, arribant a la conclusió que el millor que podem fer és jubilar-lo del llenguatge polític:

Fundadors subscriptors:
més que lectors, actors disposats a canviar les coses.

Què fer, doncs, amb la idea de sobirania al segle XXI? Si no es jubila del llenguatge polític, potser concebre-la com una noció negativa (no-limitació, no-subjugació, no-restricció). Una noció que, més que un ideal possible, reflecteix allò que mai s’assolirà plenament. Ningú, en sentit estricte, no serà sobirà perquè ningú no és omnipotent.

Això no vol pas dir que problemàtiques com les que actualment es posen en joc a Catalunya no tinguin les seves raons i no s’hagi de voler i poder exercir la capacitat de decisió sòciopolítica que se’ns pressuposa com a ciutadans. Però la realitat relativa, plural i intersubjectiva de la política i les relacions socials fan que tot allò que hi té relació s’hagi de dirimir en el terreny dialògic i contractualista, és a dir, en l’àmbit de la democràcia i l’Estat de dret. Sempre pot ser objecte de discussió quin és el demos actiu i passiu d’aquesta gestió i perquè cal delimitar-lo d’una manera i no d’una altra. Però, sigui quin sigui el consens que s’acordi, no hauria d’apel·lar a la sobirania. L’esfera pública ha de remetre a categories no teològiques, sinó antropològiques.

En tots els esdeveniments polítics relacionats amb l’avenç nacionalpopulista hi trobem com a teló de fons el paper decisiu de les xarxes socials.

Tanmateix la proposta de Seguró va contracorrent de l’onada nacionalpopulista que s’estén pel món i que no fa presagiar res de bo, com ens diu Anne Applebaum en examinar la història recent de l’Europa de l’Est en un article publicat a Letras Libres (novembre 2018), amb un títol tan explícit com «El pitjor està per arribar». Polarització, teories de la conspiració, atacs a la premsa, l’obsessió per la lleialtat, la temptació del ressentiment… són els corcs que degraden les democràcies:

D’Orwell a Koestler, els escriptors europeus del segle XX estaven obsessionats amb la idea de la Gran Mentida. Els magnes constructes ideològics que eren el comunisme i el feixisme eren tan absurds i inhumans que requerien d’una violència prolongada per imposar-se i l’amenaça de la violència per mantenir-se. Requerien una educació forçada, un control total de la cultura. Per contra, els moviments polítics polaritzadors del segle XXI a Europa exigeixen molt menys als seus seguidors. No requereixen la creença en una ideologia total, i per tant no necessiten la violència o la política del terror. No obliguen a la gent a creure que el negre és blanc, que la guerra és la pau i que les granges estatals han aconseguit augmentar en un 1.000% la producció prevista. I no obstant això tots depenen, no d’una Gran Mentida, però sí del que l’historiador Timothy Snyder un cop em va dir que s’hauria de denominar Mentida Mitjana, o potser un conjunt de Mentides Mitjanes. Per dir-ho d’una altra manera, tots ells conviden els seus seguidors a, almenys una part del temps, entrar en una realitat alternativa. A vegades aquesta realitat es desenvolupa de forma orgànica; més sovint, és elaborada amb cura, amb l’ajuda de tècniques modernes de màrqueting, segmentació d’audiències i campanyes a xarxes socials.

Certament, en tots els esdeveniments polítics relacionats amb l’avenç nacionalpopulista hi trobem com a teló de fons el paper de les xarxes socials amb la seva contribució decisiva al que Ramón Lobo denomina «hiperdesinformació de la societat». Silvia Majó, en un article publicat a Agenda Pública (25-10-18), adverteix contra l’ús i abús del concepte «fake news» per referir-se a la informació falsa i a la desinformació:

“…El terme se l’han apropiat polítics a tot el món per referir-se a mitjans de comunicació amb els quals estan en desacord. D’aquesta manera, s’està convertint en un mecanisme amb el qual els poderosos poden restringir, soscavar i eludir la premsa lliure”, afirmen els investigadors Clara Wardle i Hossein Derakhshan en el document encarregat pel Consell d’Europa. Coincideixen també amb el director del Reuters Institute, Rasmus K. Nielsen, qui com a expert davant la Comissió Europea recordava a aquest organisme que el terme “està mal definit, polititzat i és confús per a la ciutadania en general”. La mateixa Comissió Europea ha mostrat el seu rebuig a l’ús d’aquest terme i la seva aposta per l’ús, en el seu lloc, de la paraula desinformació. “La desinformació inclou tot tipus d’informació falsa, enganyosa i incorrecta que s’ha elaborat, es presenta i promociona amb la intenció de causar un dany públic o per obtenir algun benefici”, diu en el document la professora Madeleine de Cock Bunning.

Máriam Martínez-Bascuñán indaga sobre la relació entre Democràcia, Internet i Veritat, en un article publicat a Revista de Libros (5-09-18), tot preguntant-se sobre els canvis estructurals que s’estan produint en la nostra organització política i social, en els mecanismes de la formació de l’opinió pública o en la diferenciació entre esfera pública i privada, fins al punt que la digitalització de l’espai públic ha esdevingut un perill real per a la democràcia:

La ruptura d’aquesta conversa pública està vinculada amb l’aparició de les famoses ‘càmeres d’eco’ o bombolles cognitives; mitjançant les quals limitem les relacions a les persones alineades amb les nostres creences, interessos, visions del món o idees polítiques, incrementant el tribalisme moral en aquest àmbit públic deliberatiu. A l’aïllar-nos en tribus digitals es produeix un allunyament respecte de la dimensió pública, com si deixéssim de trobar-nos, tal com ens passa al passejar pel carrer o per un parc, a diferents persones en tota la seva varietat. I aquí és inevitable pensar, amb Jürgen Habermas, que el que està provocant internet és la fragmentació progressiva de l’espai públic, la seva ‘desorganització’ en la pluralitat d’esferes públiques emergents on la segmentació trenca amb l’imaginari del que és públic que teníem fins ara. Es trenca així el sentit del que ens és comú, d’allò que ens uneix dins d’un horitzó de comprensió històricament delimitat. En saltar fora d’aquesta zona comuna de comprensió és quan pensem, com advertia Richard Rorty, que potser no tingui sentit argumentar i discutir amb qui no pensa com nosaltres.

Trobar l’antídot contra aquestes armes de destrucció massiva de l’espai públic compartit és una de les més importants urgències democràtiques si no volem que realment el pitjor encara estigui per arribar.


Una selecció més extensa d’articles recomanables pot consultar-se al Focus Press setmanal de Taller de Política.