Com a país i com a societat, estem afectats per un conflicte (el denominat procés) que està fent-se crònic en base a l’exaltació de les lògiques d’identitat, nació i segregació ben adobades per les suscitades passions concomitants. La situació política a Catalunya continua deteriorant-se i exacerbant-se, entre altres motius, per mostrar-se com un fenomen incomprensible per a tots dos bàndols. La bretxa de la incomprensió generada entre els diferents interlocutors es manifesta com una causa major del propi conflicte.

Un primer element d’anàlisi és que el procés és una estratègia secessionista que no s’entén o no es vol entendre o s’entén malament o de manera polaritzada pels partits d’àmbit espanyol. Sembla que a «Madrid» no van donar-set per assabentats, no van acollir la queixa; sembla com si no volguessin escoltar ni reconèixer que els independentistes catalans han enviat un missatge de desafecció, ni tampoc atenen a llurs causes. En el seu moment (no pas actualment), aquest donar l’esquena al procés, impedia la comprensió per part dels partits d’àmbit espanyol i d’altra banda exacerbava la resposta emocional dels independentistes, especialment dels radicals, doncs (amb més o menys raó) entenien que no eren atesos ni emocionalment ni racionalment. Però ara ja hem vist que les coses no son ben bé així.

Des del punt de vista de la dinàmica política, el procés és una estratègia de conquesta de poder de baix-a-dalt (bottom-up), però impulsat, catalitzat i alimentat de dalt-a-baix (top-down). A partir d’aquesta doble dinàmica (bottom-up/top-down) coneguda des de fa segles en la història de la Política i també a partir de l’anàlisi ja fet per Antonio Gramsci, la pregunta que es manifesta crucial en l’evolució de el procés (i per extensió a tot procés revolucionari) és la següent: és la independència total (referida com el procés) l’objectiu final? O únicament es pretén aconseguir l’hegemonia del poder (el no-procés), per a partir d’aquest moment poder instrumentalitzar a la societat tant catalana com espanyola?

PLAÇA OBERTA
Altaveu de la pluralitat a opinions diverses.

 

Una proposta fràgil

En una societat plural i altament cosmopolita com la catalana, no és imaginable aconseguir l’adhesió majoritària de les 2/3 parts (com ho estableix l’Estatut actual) dels catalans per motius de racionalitat política. Les decisions polítiques d’una gran majoria de ciutadans es prenen en base a les aspiracions a  tenir bones feines, la salut i educació públiques i de qualitat, la pau social i el benestar. D’altra banda, la proposta secessionista es manifesta com a fràgil i volàtil a causa d’elements tan crucials com: i) la seva dependència de la conjuntura econòmica; ii) de les lleialtats de classe i partits; iii) de la cada cop mes evident segregació entre el món rural i l’urbà i iv) del fet que més tard o més d’hora el conjunt de la ciutadania anteposa el pragmatisme a altres consideracions polítiques. No hem d’oblidar que des dels antics grecs fins a l’actualitat, la política s’entén com la confrontació entre aspiracions i realitat.

Tot això ha obligat els independentistes a substituir els elements polítics pragmàtics (que no podrien resoldre pel simple fet de proclamar-se una republicà independent) per elements força subjectius com la moral, les emocions, la identitat, el pacifisme teòric i un particular concepte de la democràcia deslligat de la legalitat vigent. La construcció d’aquesta hegemonia ha consistit a dissenyar una visió i interpretació a la mesura del sector independentista que decideixi el que és bo o dolent i el que és veritat o mentida. Cal reconèixer que l’èxit de l’independentisme ha consistit bàsicament en la construcció d’aquestes conspícues ulleres per  veure «la realitat independentista» i que la meitat de la població catalana les utilitzi.

Per als qui adoptin aquest tipus d’òptica o enfocament, la repressió, el 155, els moments d’exaltació emocional i els tsunamis democràtics són clarament un èxit per al procés. És a dir, el principal catalitzador, justificant emocional i èxit del procés és la frustració que genera el «dret a decidir» que s’ha imposat com moralment incontestable en el si de la societat catalana independentista. De fet, el dret a decidir en la versió independentista catalana és en realitat una violació dels drets dels catalans que no volen ser independentistes i dels espanyols que no volen que el seu territori s’esqueixi. El «dret a decidir» és també la violació del dret a poder optar per la convivència pacífica i viure en cordialitat i solidaritat. També es una flagrant violació del famós i insuficientment debatut dret a «no haver d’escollir»  derivat de la llibertat negativa i la llibertat positiva que Isaiah Berlin, descriu en l’assaig Dos conceptes de llibertat al 1958 i que John Gray va analitzar en el llibre L’ànima de la marioneta (2015).

La concepció positiva de la llibertat assenyala que tota persona ha de tenir la capacitat de ser amo de la seva voluntat i de determinar les seves pròpies accions i el seu destí. La llibertat negativa radica bàsicament en l’absència de coerció per altres. El concepte de llibertat negativa parteix de la idea que vivim en un món on realitzar una fi implica necessàriament el sacrifici d’altres finalitats. Concretament, la proposta dels independentistes d’«obligar-nos» a escollir entre el sí i el no a una república catalana independent, conculca els dret dels ciutadans que voldrien una tercera opció, com per exemple una Catalunya dins d’un Estat Espanyol federal i dins d’una Europa federal.

 

De la paraula a l’acte violent

Quan la paraula dimiteix, quan la incapacitat per  convèncer es mostra com a irresoluble, sorgeix el domini de la violència que és un passatge a l’acte per anar més enllà amb la pretensió d’imposar el que no s’ha pogut convèncer amb la paraula. A partir d’aquest moment, entendre la nova dinàmica (la pròpia violència i la imposició d’un discurs secessionista) exigeix reflexionar sobre les coordenades d’aquest passatge de la paraula a l’acte violent. Aquests elements arriben a ser més importants que les causes primigènies, úniques o definitives que, siguin les que siguin, al final no fan acte de presència, deixant el protagonisme de l’acció política a la violència i a les imposicions que d’un costat o un altre se’n deriven.

Els episodis de violència que estem veient a Catalunya tenen, per tant, una explicació complexa. Més enllà de l’òbvia espectacularitat mediàtica que pot enlluernar-nos, espantar-nos i fins i tot obligar-nos a prendre decisions que ens allunyen de la resolució del conflicte, convé diseccionar-los amb calma i intel·ligència. Per les informacions i imatges que ens donen els mitjans i per l’experiència de successos anteriors similars, podem deduir que aquests grups violents, majoritàriament de joves, no són homogenis. Dins de la seva diversitat de motivacions i implicacions emocionals, podem establir almenys quatre perfils ben diferenciats.

En primer lloc estan aquells convençuts que la violència és un instrument eficaç al servei de la seva causa política i els danys de la qual són assumits com a menors respecte a la fi perseguida. És un exemple de violència instrumental que es legitima en nom d’un ideal o bé superior. En aquest cas, semblaria que no representa al moviment independentista, que s’autoproclama  majoritàriament pacífic. No obstant això, un inevitable retret als independentistes demòcrates no violents és que van creure que la violència els beneficiaria i en conseqüència mai no han denunciat als independentistes violents o fins i tot han arribat a l’extrem d’afavorir, facilitar i potenciar les actuacions violentes.

També ha de dir-se que en qualsevol moviment polític hi ha dissidències respecte al mainstream, persones disconformes amb els tempus oficials i que volen precipitar el desenllaç recorrent a la violència, motiu de més per denunciar públicament aquestes actuacions antidemocràtiques i asocials. És difícil entendre els independentistes que s’autoanomenen pacifistes i provoquen una violència com feia molts anys que no es veia Barcelona. És difícil entendre l’independentisme d’una gent que destrossa la seva ciutat amb indiferència, demostrant que els manca un tret bàsic de l’independentisme pacífic: l’estima de les seves ciutats i pobles.

Després estan els que amb la violència realitzen la seva pulsió de mort o destrucció freudiana, entesa com la manera de reduir o eliminar completament les tensions. És un impuls inconscient i generador d’excitació orgànica que apareix com la cerca i retorn de l’individu al repòs absolut, al marge de qualsevol discurs ideològic o causa col·lectiva. Per a ells només compta el gaudi de la destrucció, la satisfacció de veure cremar els objectes. És igual que es tracti d’una celebració esportiva, una protesta política o un festival de música. La satisfacció que els procuren els focus posats en ells i per ells (policia, televisions, internet o les pròpies flames) és la seva única o principal motivació. Podríem dir que per a aquests independentistes la democràcia resulta molt avorrida quan ho és de veritat, com en la pròspera Europa comunitària i com ho era a Espanya i Catalunya fins que els independentistes van decidir el contrari el setembre del 2017.

En tercer lloc, estan els tafaners, els que estan fascinats i excitats pel que està passant. Amb més o menys recursos ideològics, assisteixen una mica dubitatius i sense caputxes perquè no són conscients de la seva responsabilitat. Son una mescla d’espectadors i actors secundaris, atrapats en l’instant de mirar, sense ser conscients del risc de ser damnificats pels violents, les forces de l’ordre o el no sempre evitable accident. Molts d’ells no repeteixen o se’n van aviat.

Finalment, hi ha un quart element, no present en l’escena, però amb gran potència operativa amb el seu discurs previ i posterior als actes violents. Són aquells líders polítics o d’opinió que amb les seves paraules incendiàries caldegen l’ambient i donen legitimitat a uns actes que de no trobar aquesta validació sociopolítica oficial quedarien restringits a àmbits privats, més o menys intel·lectuals dins d’entitats de major o menor biaix polític. Son casos flagrants a Catalunya els senyors Torra i Puigdemont, que ho fan de manera especialment palesa, descarada i vergonyosa.

 

Decisions i respostes emocionals

Des de la neurociència s’admet que les decisions es prenen emocionalment i que de manera aproximada els circuits cerebrals que sustenten aquestes decisions es posen en marxa abans que l’escorça cerebral les elabori racionalment. En tal cas hauríem d’entendre que les respostes i decisions dels independentistes (especialment els violents) són unes respostes emocionals que pel motiu que sigui no han passat per l’elaboració racional. Una altra cosa diferent és quins són els desencadenants d’aquestes emocions i què impedeix que hi hagi la desitjable elaboració racional.

Arribats a aquest punt és irrellevant quina va ser la intenció original d’aquestes paraules, proclames i propostes polítiques perquè el que en la vida compta no són les intencions, sinó els fets i llurs conseqüències. L’ètica de les conseqüències és la que ha d’orientar-nos a tots i de manera especial als que per la seva funció política han de ser més conscients del poder de la paraula.

Dit això, cal precisar en sentit estricte que els actes són responsabilitat de qui els executa i no es pot retreure als altres les pròpies il·lusions o creences. Això no eximeix de responsabilitat als que s’han dedicat a propagar aquestes idees. Finalment cadascun és responsable del que diu i això inclou fins a cert punt els seus efectes. No es pot dir, en sentit ètic, qualsevol cosa.

Som molts els que creiem que una Catalunya independent i aïllada en aquest món neoliberal i globalitzat no pot anar gaire lluny. Cal dir clarament que el camí del procés no ens porta  enlloc. Precisament això fa que no s’entengui la violència independentista, fins que Elisenda Paluzie ens ha resolt l’enigma: era per cridar l’atenció d’Europa. ¡Com si Europa no tingués claríssim el que passa! Europa no ens donarà mai suport perquè quasi tota la resta de països de la UE tenen una Catalunya al seu si. I perquè aquí no hi ha prou independentistes per aconseguir-ho. I per això ens han deixat Barcelona, Girona, les autopistes i un llarg etc. fets un nyap? I han provocat una més que probable fugida de turistes (font d’ingressos fonamental a Catalunya) de cara al proper estiu? Difícil de creure, potser hi ha un altre cosa: el no-procés.

La irresponsabilitat dels violents i la dels seus inductors, conculca la llibertat positiva i la llibertat negativa de més de la meitat dels catalans i dels espanyols i, el que es més greu, posa en dubte el civisme de la societat catalana i malmet les possibilitats de construir un país societat capdavanter en l’immediat futur.