De Dominic Cummings s’ha dit que és una versió moderna del príncep de les tenebres o un nou Rasputin, però segurament el caràcter que millor el defineix és el de Svengali, una figura molt més british que el dimoni bíblic o el curandero místic rus. Va ser el dibuixant i novel·lista francobritànic George Du Maurier qui va crear aquell personatge que sedueix, subjuga, manipula i fa triomfar una noia com a cantant en una novel·la que va fer furor a les acaballes de l’Anglaterra victoriana.

Ara l’objecte del domini és el primer ministre Boris Johnson que va arribar a Downing Street a cavall del Brexit aconseguit gràcies als ardits electorals de Cummings durant el referèndum per a la sortida del Regne Unit de la UE el 2016. La gestió d’aquell inesperat triomf el va convertir en una figura indispensable per al polític conservador que aviat el va fer el seu assessor i, un cop guanyades les eleccions del 2019 i nomenat primer ministre, li va donar llibertat absoluta per a elaborar l’estratègia del govern, una llibertat que el modern svengali es va prendre al peu de la lletra imposant els seus criteris a tots els ministeris transformant-se en la figura no electa més poderosa del país. Això sí, sempre des de l’ombra.

La pandèmia del coronavirus l’ha vist, però, reculant i alhora ha permès als britànics tenir una visió més clara del personatge que, en una època de domini de la imatge, l’ha evitat sempre. En bona part s’han d’atribuir a les seves idees les batzegades que ha donat el govern de Johnson en l’estratègia per fer front al virus, acabada en un alineament proper als adoptats per països com Espanya o Itàlia.

Cummings era partidari d’endarrerir el confinament el màxim de temps possible confiant en la immunitat col·lectiva, aïllant els grups més vulnerables i deixant que la resta es contagiés. Segons declaracions dels assistents a una reunió amb l’assessor recollides per The Sunday Times, Cummings havia explicat així la primera estratègia del govern: «Immunitat col·lectiva, protegir l’economia i si això vol dir que molts jubilats moriran, mala sort». Segons les previsions, els que tindrien la «mala sort» de morir serien 510.000 persones. Cummings, Johnson i el ministre de Sanitat, Matt Hancock, entre d’altres figures del govern, van resultar infectats pel covid-19.

Un polític sense escrúpols? Polític en el sentit clàssic de la paraula, no ho és. I pel que fa a la segona part de l’interrogant, la resposta és afirmativa. El superassessor és un superdefensor del superforecasting que es pot traduir com el superpronosticar, un nou model politicocomunicatiu que gestiona i analitza dades per a fer prediccions cada vegada més acurades. Ho explica Roy William Cobby a Agenda Pública: «Per a Cummings i tots aquells que utilitzen els seus serveis, el superforecasting permet convertir la política (l’art de prendre decisions) en una ciència» on no hi caben els factors morals i ideològics. Només compten les dades en tota la seva fredor científica.

 

Conegut i desconegut alhora

Però, qui és realment aquest personatge que hauria d’inquietar no només els britànics? Segons l’acadèmic Stefan Collini, que s’ha llegit tot el que Cummings ha escrit i penjat, i és moltíssim, en 10 anys, és «el desconegut historiador de les idees més conegut del país».

PUBLICITAT

Hay Luz al final del Tunnel

Les aparences sempre enganyen. Així trobem que aquest home poderós, poc amant del primer pla —«fem la millor feina a la claveguera», ha dit— és l’antítesi del gentleman vestit a Savile Road, amb corbates dels colors del college o del regiment i sabates Oxford. L’aspecte de Cummings és malgirbat i desastrat. El seu vestuari està fet de samarretes, dessuadores, parques amb caputxa i gorres de llana amb pompó. Les fotos seves sempre semblen furtives i en una de les més cèlebres se li veu la regatera del cul, com un jovenet dels que ensenyen els calçotets amb els pantalons a punt de relliscar del tot avall.

Dominic Mackenzie Cummings (Durham, 1971), nascut en una família de classe mitjana, va sortir d’Oxford graduat amb la nota màxima en Història Antiga i Moderna i convertit en admirador de Tucídides i d’Otto von Bismarck, «el canceller de ferro». Immediatament després i fins al 1997 va treballar en projectes a la Rússia postsoviètica. De tornada, va dirigir la campanya contra l’euro amb un eslògan que ja insistia en la paraula «control» que seria fonamental en la del Brexit. Llavors deia: «Mantenim l’esterlina, mantenim el control». La campanya va tenir èxit de manera que Tony Blair, el primer ministre laborista favorable a la moneda europea, va renunciar a defensar-la.

Segons les seves pròpies paraules: «No he estat mai una persona de partit. No sóc un tory, un llibertari o un populista. Segueixo projectes que crec que valen la pena». Casualment, aquests projectes sempre són amb el Partit Conservador. Va començar treballant amb Michael Gove, un personatge sinuós, polèmic i intrigant amb cara de no haver trencat mai un plat, primer a l’oposició i després al govern quan aquest va ser nomenat ministre d’Educació. La seva relació ha estat llarga i fructífera. El 2011 Cummings es va casar amb Mary Wakefield, una periodista, ara subdirectora del setmanari conservador The Spectator, on ja treballava quan Johnson el dirigia entre el 1999 i el 2005.

 

Martingales

Cummings va ser el cervell del Brexit dirigint la campanya Vote Leave, creada el 2015 amb Gove i Johnson. Seu va ser l’eslògan «Recuperem el control». Seva va ser la insistència de la campanya en quatre idees: immigració, negocis, els milions que s’estalviarien beneficiant així la sanitat pública, i el Tribunal de Justícia de la UE. Quan Cameron va convocar el referèndum ho va fer convençut que el Regne Unit votaria a favor de seguir formant part de la UE, però no comptava amb les martingales de Cummings per canviar l’orientació del vot.

L’estratagema va ser tan escandalosa que la Junta Electoral va obrir una investigació i va concloure que la campanya del Vote Leave havia perpetrat el frau electoral més gran en un segle. Els quatre darrers dies de campanya va invertir una quantitat astronòmica de diners, infinitament superior al que la llei permet, per assegurar el vot de set milions de votants considerats indecisos o manipulables i ho va fer gràcies a l’ús opac de dades. Vote Leave va ser multada per excés de despesa, però aquí pau i després, glòria.

Ha introduït el ‘superforecasting’, el nou model politicocomunicatiu que gestiona i analitza dades per a fer prediccions molt acurades.

Una comissió del Parlament va intentar que Cummings comparegués, però si una cosa menysprea és, precisament, el Parlament. Durant el govern de Theresa May va intentar suspendre’l. També va aconseguir l’expulsió de 21 diputats moderats del partit. I d’aquí, a la victòria de Johnson, cosa que li ha permès declarar la guerra a un altre objecte del seu menyspreu, el funcionariat (un altre és la BBC). Un exemple del seu mètode és la manera com va despatxar una assistent de Sahid Javid, el ministre del Tresor, demanant a un bobby que l’acompanyés a la porta sense que el titular de la cartera en sabés res. El ministre no va poder fer altra cosa que dimitir.

S’ha dit que és més leninista que qualsevol dels que hi ha al voltant de Jeremy Corbyn. Posa en pràctica allò que el fi justifica els mitjans. Ha transformat radicalment el partit conservador. Cameron, quan Cummings encara no li havia destrossat la carrera política amb el resultat sorpresa del referèndum, el va titllar de «psicòpata de professió». La resposta de Dom, com li diuen al seu entorn, va ser: «No odio pas Cameron. No el respecto, que és diferent». Un altre exprimer ministre també conservador, John Major, va dir d’ell que era un «anarquista» que estava «emmetzinant la política», i aquesta és possiblement una descripció molt encertada d’aquest fosc personatge.

Cummings s’ha creat un marc intel·lectual en el qual dominen les matemàtiques, la física, la genètica, la psicologia i l’economia, inspirant-se en el concepte d’educació «odissíaca» del Premi Nobel de Física Murray Gell-Mann. Relativa al llarg viatge de tornada a casa de l’heroi Odisseu, aquesta educació comença amb les grans preguntes i problemes i ensenya a la gent a entendre les connexions entre unes i altres. L’opinió de l’assessor que destil·la en el seu blog és que la majoria de polítics, periodistes i funcionaris, per molt que hagin estudiat filosofia, ciència política o economia a Oxford o Cambridge, no serveixen perquè no tenen ni idea dels models estadístics, de computació o de biologia de síntesi. I l’especialització, encara serveix menys. La cultura és «soroll»; la llei no li interessa; la sociologia i l’antropologia són cosa de «xarlatans»; la filosofia, una nosa. La política comporta massa xerrameca i tal com es fa, no serveix. «La major part de les polítiques encara es fan amb la moral i el llenguatge de la primitiva tribu de caçadors-recol·lectors», diu.

 

Genètica i eugenèsia

El que li interessa de la política és el procés operatiu. La seva forma ideal de govern seria la que funciona com una petita start-up, amb uns quants, pocs, joves espavilats, idees poc convencionals, sense burocràcia, i dit i fet. Ho va voler posar en pràctica demanant el gener d’aquest any «tipus rars i inadaptats amb coneixements estrambòtics» per treballar a Downing Street.

I aquí, indirectament, es va fer palès el seu pensament més sinistre. Un dels contractats va ser Andrew Sabisky, un jove superforecaster que defensava la contracepció forçada per prevenir l’existència d’una underclass, una classe marginal, que recorda massa l’untermensch del nazisme. De fet, tant la genètica com l’eugenèsia són matèries de gran interès per a Cummings, que defensa, per exemple, el cribratge genètic.

El seu govern ideal és una petita ‘start-up’, amb uns quants joves espavilats, idees poc convencionals i sense burocràcia.

Parlant de la història de les idees fa una línia divisòria neta: «El que hem après del nostre món reivindica la perspectiva evolutiva dels presocràtics, Tucídides, Hume, Smith, Darwin i Hayek sobre la perspectiva antropocèntrica de Plató, Aristòtil, Descartes, Hobbes, Rousseau, Bentham, Mill i Marx». Segons Cummings, la biologia evolutiva, la neurociència, les ciències del coneixement i la genètica conductual s’han carregat les teories d’aquests darrers.

A Cummings, molts el consideren un geni. Segons Carole Cadwalladr, la periodista que va revelar com Cambridge Analytica recollia dades de perfils de Facebook sense notificar-ho als usuaris per utilitzar-los per a propaganda política, «no hauríem d’estar debatent sobre el geni, ho hauríem de fer sobre la nostra estupidesa». I afegeix: «Hi ha un robatori de la nostra democràcia i està passant en temps real».