Quan el 7 de gener de 2015 el terrorisme islamista va atacar la seu del setmanari satíric francès Charlie Hebdo a París, no només va tenir lloc un dels atemptats més sagnants contra la llibertat de premsa a Europa occidental, sinó que es va obrir la porta a un estat d’ànim i un clima polític que han propiciat un clar declivi en la llibertat d’expressió en el nostre entorn.

Charlie Hebdo era i és un mitjà irreverent, incorrecte, font d’escàndol per a molts i fins i tot extremadament ofensiu i desagradable per a alguns. L’element distintiu de la revista és el fet d’atrevir-se, com es diu popularment, a riure’s del mort i del que el vetlla, a travessar ratlles vermelles imaginàries sobre allò que, en un món correcte, no podria ser mai objecte de bromes. La publicació és especialment esmolada pel que fa a creences i dogmes religiosos, i no l’atura el fet que, en alguns casos, els membres de la comunitat afectada puguin viure amb especial indignació els continguts en qüestió.

L’element distintiu de la revista Charlie Hebdo és el fet d’atrevir-se a travessar ratlles vermelles imaginàries sobre allò que, en un món correcte, no podria ser mai objecte de bromes.

Segurament per aquests motius, l’atac terrorista va ser seguit, a França i altres països, d’una sèrie de comentaris, per part d’alguns polítics i analistes, sorprenents i preocupants en el marc del que ha de ser una democràcia madura. Es condemnava l’atac, i al mateix temps es formulava un però, consistent a suggerir que si hom s’obstina a tocar el voraviu a grups exaltats i amb poc sentit de l’humor, no calia després sorprendre’s de les conseqüències. Fins i tot un personatge alabat i valorat per molts com a exemple de tolerància i apertura, el quasi beatífic papa Francesc, no va tenir millor ocurrència, després de condemnar l’ús de la violència en nom de la religió, que afegir que «encara que siguem amics, si dius una cosa ofensiva sobre la meva mare, has d’esperar un cop. És normal». Déu n’hi do.

A partir d’aquí molts països europeus varen descobrir que en el seus respectius codis penals tenien enterrades algunes provisions que podria ser interessant revifar. Es tractava de normes que prohibien, d’una forma o una altra, l’atac a creences religioses, establint doncs un límit criminal a la llibertat d’expressió sobre la base d’aquests paràmetres. Són el que es coneix popularment com normes antiblasfèmia.

No obstant, l’ús del terme blasfèmia no seria en puritat correcte en aquest marc. La blasfèmia és l’atac directe a un déu o una expressió pública de desvinculació o renúncia a la pertinença a una determinada religió (una forma d’apostasia, en definitiva). Avui en dia, només els països teocràtics persegueixen aquests comportaments. Només els països amb un credo oficial i imposat utilitzen el dret per defensar els déus. Una cosa d’altra banda absurda, atès que costa d’entendre com un ésser al qual s’atribueix un poder omnímode hagi de necessitar quelcom tant humà i mundà com és el dret per ser protegit.

Només els països amb un credo oficial i imposat utilitzen el dret per defensar els déus.

Qüestió diferent és el delicte d’ofensa dels sentiments religiosos. Aquí el que es criminalitza és causar una ofensa a aquells qui tenen unes creences profundes i arrelades, a partir d’expressions d’atac, de menysteniment o fins de ridiculització. Aquest delicte sí es troba en els codis penals de països del nostre entorn. El cert, però, és que fins a dates recents es tractava generalment d’una previsió oblidada i gairebé mai aplicada, la qual però en tot cas restava vigent a països com França, Alemanya o Espanya. Després dels atemptats de París, alguns països es varen plantejar treure la pols a aquests mecanismes de restricció a la llibertat d’expressió com a eina per evitar atemptats. És a dir, com a instrument per evitar que els terroristes se sentissin provocats. Una rendició en tota regla, en definitiva.

Fundadors subscriptors:
més que lectors, actors disposats a canviar les coses.

Lahore (Pakistan), 3 de febrer de 2015. Activistes protestant davant el Club de Premsa contra la publicació de caricatures «blasfemes» per la revista francesa Charlie Hebdo. © PPI/ZUMA Wire.

¿Tenim, però, el dret a no sentir-nos ofesos, a que les nostres íntimes conviccions no se sentin pertorbades pel discurs d’un tercer? La resposta en una democràcia liberal ha de ser negativa. Certament, la llibertat d’expressió té i ha de tenir els seus límits. Un límit clar es troba en la generació d’un perill directe derivat d’allò que expressem. Aquí entren les incitacions a la violència, a l’hostilitat i fins i tot la discriminació envers determinats grups socials. I és evident que, per exemple, formar part d’una determinada minoria religiosa pot ser un factor determinant en aquest sentit.

Però no podem confondre la incitació a l’odi amb la simple ofensa. Viure en democràcia suposa acceptar escoltar idees i opinions que ens desagraden, que trobem completament inacceptables i fins i tot profundament ofensives. Però les idees, dogmes o creences no són intocables o sagrats. En una societat plural poden ser objecte d’escrutini, critica i rebuig. Tots. Amb major o menor fonamentació. Amb pitjor o millor gust. L’únic límit rau en la necessària protecció dels drets fonamentals de les persones (a la integritat física, a la vida, a no ser discriminats). I només quan existeixi una relació directa de risc entre el que s’expressa i la vulneració dels esmentats drets podrem parlar de límits. No podem confondre l’expressió pública de rebuig o discrepància amb un discurs necessàriament incitador i perillós per a tercers. Massa sovint es parla de discurs d’odi amb la finalitat de promoure la prohibició de quelcom que simplement trobem ofensiu perquè ens fereix directament. Odiar no està prohibit. Incitar a cometre actes contra tercers basats en l’odi, sí. I hi ha una gran diferència entre ambdós comportaments.

¿Tenim el dret a no sentir-nos ofesos, a que les nostres íntimes conviccions no se sentin pertorbades pel discurs d’un tercer? La resposta en una democràcia liberal ha de ser negativa.

La religió i les pàtries tenen molts punts en comú. La nació és, abans que res, un sentiment, una creença, una comunitat imaginada i sentida com a tal per cadascun dels seus membres. Les banderes i altres formes de simbologia s’erigeixen doncs en representacions materials i intocables de la nació venerada. Per aquest motiu, una de les formes més primàries d’expressar animadversió i fins i tot hostilitat envers una nació aliena és a base de cremar, trepitjar i cometre tota mena de vexacions sobre els seus símbols. Sembla legítim que els estats es protegeixin d’atacs que afecten al nucli de la seva seguretat i a la permanència de les seves institucions. ¿Aquesta línia de defensa passa, però, pels símbols?

Als Estats Units, el Tribunal Suprem té una jurisprudència coneguda i popular sobre aquesta matèria. Cremar la bandera no és només un acte de llibertat d’expressió. És també una forma d’aplicar els valors que la pròpia bandera representa. En definitiva, fins i tot l’acte de destruir o vexar les barres i estrelles seria una forma d’honorar i posar en pràctica els colors vinguts de França.

A Europa som força més sensibles pel que fa a aquestes coses. En molts països, els símbols nacionals són jurídicament sacralitzats de la mateixa forma que ho són els sentiments religiosos. A Espanya es protegeix amb el Codi penal no només la bandera nacional, sinó fins i tot totes i cadascuna de les banderes de les comunitats autònomes. Aquesta tutela sovint s’estén a les institucions i fins i tot a les persones que les ocupen. ¿Cal protegir especialment l’honor dels caps d’estat i de govern, parlamentaris i ocupants d’institucions similars? En els països del nostre entorn aquesta idea es troba encara força arrelada, però és errònia, també, des del punt de vista dels valors d’una democràcia plural. El Tribunal Europeu de Drets Humans, en casos referits concretament a unes declaracions molt dures d’Arnaldo Otegi contra el rei, i a una protesta contra el, en el seu dia, president de la República Francesa, Nicolas Sarkozy, ha hagut de recordar que els polítics i personatges públics en general han de suportar un nivell de crítica i escrutini públics molt superior al de la resta de persones. Per tant, atacs que serien inacceptables referits a individus anònims han de ser assumits com a part de les obligacions que pesen sobre un càrrec que representa i serveix als ciutadans. El Tribunal és també força generós pel que fa a la noció mateixa de crítica política, i admet que actes simbòlics com ara la crema de fotografies del cap de l’Estat (de nou, la jurisprudència ha estat dictada en relació amb un cas espanyol) han de ser vistos no com a actes amenaçadors susceptibles de repressió penal, sinó com a formes vàlides d’expressió de frustració i desacord polítics necessitades de protecció en una societat plural.

El Tribunal Europeu de Drets Humans ha hagut de recordar que els polítics i personatges públics en general han de suportar un nivell de crítica i escrutini públics molt superior al de la resta de persones.

En els debats sobre la llibertat d’expressió es posa sovint un pes excessiu en els límits. Si veiem, però, com els estàndards internacionals (començant per la Declaració Universal dels Drets de l’Home i, més específicament, pel Conveni Europeu de Drets Humans) protegeixen aquest dret podrem comprovar que la llibertat és la norma i les limitacions són només l’excepció.

Cal perdre la por a la lliure expressió d’idees i opinions. En nom de la llibertat d’expressió es poden cometre abusos, però les seves conseqüències són sempre preferibles a les de viure en un entorn on els poders públics s’erigeixen en garants i policies del bon gust, la moralitat i la pau mental. Viure en llibertat suposa acceptar el risc d’escoltar coses que ens desagradin.

La plena vigència de la llibertat d’expressió exigeix també coherència. Molt sovint, la llibertat d’expressió s’utilitza convençudament per defensar discursos radicals que personalment no ens inquieten, mentre al mateix temps es recorre a la idea de discurs de l’odi per intentar silenciar opinions que ens resulten ofensives per ser contràries a allò que considerem correcte i sensat.

El bon ús de la llibertat d’expressió no passa doncs, principalment, per l’articulació de mecanismes de control i limitació per part dels poders públics, sinó per millorar la nostra capacitat per expressar-nos i tenir coses importants i enriquidores a aportar a l’esfera pública. Aconseguir això no és tan fàcil com censurar o sancionar, però els beneficis socials són immensament superiors. Requereix també d’inversions i esforços que potser no aporten beneficis en el curt termini. Trobar les eines per incentivar aquest tipus de polítiques és el debat que realment necessitem.