La Monnaie, un dels teatres d’òpera europeus amb una programació més imaginativa, s’ha permès el luxe d’obrir aquesta temporada amb l’estrena mundial de dues òperes que el mateix teatre de Brussel·les havia encarregat. Una és Macbeth que porta el subtítol de Underwold, de Pascal Dusapin (1955), ben conegut del públic d’aquell teatre. L’altre és Trois petits drames pour marionettes del jove compositor Benjamin Attahir sobre tres peces teatrals de Maurice Maeterlinck. Sense relació entre una i l’altre, ambdues coincideixen en ser obres obscures, fosques, tan pel que fa al tema com a la seva plasmació visual. També coincideixen en la bona acollida que han tingut per part del públic tot i que en ambdós casos les partitures no acaben de ser del tot convincents.

Macbeth Underwold, amb llibret en anglès de Frédéric Boyer, passa realment en el més enllà del subtítol, en un món oníric i fantasmagòric en el que Hecate, deessa de la nit, desperta la vil parella creada per Shakespeare per evocar el record de les seves malvestats, un record que els impedeix sortir de la “nit perpètua” com canten les tres bruixes. Per escriure aquesta òpera sobre la culpabilitat Dusapin s’ha inspirat en el cinema, en el Macbeth de Roman Polanski i en Tron de sang d’Akira Kurosawa, entre altres.

Hi ha un nen, Child, al voltant del qual la parella basteix la seva culpabilitat. Pot ser el fill de lady Macbeth insinuat, però no creat com a personatge per Shakespeare en la seva tragèdia, o pot ser el fill assassinat de Macduff. En qualsevol cas, és la figura que fa d’àncora de una història espectral que serà guiada per les tres bruixes. L’òpera consta d’un pròleg recitat i vuit parts amb una durada que no arriba a les dues hores.

Dusapin ha escrit una partitura plena de sinuositats que evoquen un ambient crepuscular, però també d’explosions de so i onades orquestrals en la que no hi falten aires populars. Organista en la seva joventut, incorpora aquest instrument al principi de l’òpera, però el que sorprèn és trobar-hi un arxillaüt que remet a la música del temps de Shakespeare i acompanya la veu de Lady Macbeth que, a diferència de la de Verdi, canta amb tendresa. La secció de percussió és molt variada amb instruments d’Amèrica llatina i d’Àfrica que imiten el cant i les piulades dels ocells reflectint una natura que es fa estranya en un món fosc i tenebrós. Dusapin reserva a les veus unes notes llargues que s’arrosseguen durant més d’una paraula i correspon al cantant marcar-ne el ritme. I a la primera bruixa li ha escrit uns aguts estratosfèrics i a les altres dues, notes també molt contrastades.

 

Una òpera gòtica

El director teatral Thomas Jolly que ha dedicat moltes hores a portar Shakespeare als escenaris francesos, firma la posada en escena d’aquesta òpera gòtica, fosca, com no podia ser d’altre manera, una foscor que la il·luminació d’Antoine Travert i els decorats de Bruno de Lavenère transmeten plenament tot i que els gegantins arbres morts i el teatre mig ensorrat amb una doble escala, tot en gairebé constant moviment giratori que obliga els cantants a gatejar per la fusta i a pujar i baixar esgraons, resulta excessiu tan pel moviment com per l’embalum de tot plegat. En un moment de la representació va semblar que la maledicció que pesa sobre l’anomenada tragèdia escocesa de Shakespeare s’hagués encomanat a la de Dusapin quan es va haver d’aturar breument la representació per un problema amb el mecanisme giratori.

Escrita pensant en la veu del baríton austríac Georg Nigl i la de la mezzosoprano Magdalena Kozená, Dusapin te en aquests dos cantants un vehicle idoni per a la seva partitura. El baríton austríac és un col·laborador habitual del compositor, però sobre tot és una bèstia escènica dit en el millor sentit de la expressió com ho demostra, per exemple, la seva interpretació de Jakob Lenz en l’òpera homònima de Wolfgang Rihm. El seu Macbeth és, vocal i escènicament, molt potent. El paper de Lady Macbeth no és fàcil, però Kozená el supera sense problema, amb la falla, però, de la poc clara pronuncia en anglès.

Fundadors subscriptors:
més que lectors, actors disposats a canviar les coses.

La resta del repartiment compleix abastament, començant per Ekaterina Lekhina, Lilly Jorstad i Christel Loetzsch en el paper de les bruixes, Kristinn Sigmundsson com Ghost, el sempre divertit Graham Clark en el doble paper de Hecat i Porter i Elyne Maillard en el paper infantil de Child, i acabant amb el cor de dones de La Monnaie.

Macbeth Underwold és la sisena òpera de Dusapin que Alain Altinoglu dirigeix i aquest coneixement fa possible una molt bona direcció musical al capdavant de l’orquestra del teatre. Amb tots aquests elements tan positius, què passa perquè l’òpera no resulti totalment convincent? Doncs que hi ha una caiguda de tensió musical cap al final que fa que acabi amb una mena d’anticlímax. 

Dit això, Dusapin viu un any de gran reconeixement. El Festival de Salzburg li va dedicar un cicle de cinc concerts amb obres seves i d’altres compositors. També s’hi va interpretar en versió de concert la seva òpera Medeamaterial amb text de Heiner Müller i li va dedicar espai a un altre art que el compositor cultiva, el de la fotografia.    

 

Julia Szproch (Alladine) i Pierre Derhet (Palomides), en una escena d”Alladine et Palomides’, de Benjamin Attahir, estrenada al KVS dins de la programació del teatre La Monnaie. © Gianmaria De Luca.

 

El simbolisme de Maeterlinck

Le silence des ombres, de Benjamin Attahir, peca d’una durada excessiva. Són tres hores i mitja per plasmar els tres petits drames per a teatre de marionetes que va escriure el premi nobel belga Maurice Maeterlink, La mort de Tintagiles, Interior i Alladine et Palomides. Són tres històries fosques, angoixants, que acaben amb la mort i que no estan relacionades entre sí, a les que, però, el director d’escena Olivier Lexa dona continuïtat amb un vídeo.

L’obra de Maeterlinck és simbolisme en estat pur. De la mateixa manera que el seu Pélléas et Mélissande, les tres històries tenen un tema i una intriga poc definides i el que captiva és més el que s’endevina que el que diu. Influït per Schopenhauer el dramaturg belga creia que l’home no te capacitat d’influir sobre la fatalitat.

L’òpera d’Attahir que ell mateix dirigia funciona per la música de les dues primeres històries mentre que la tercera resulta repetitiva, sense l’alè de les altres. El jove compositor ha creat una partitura per a una orquestra en la que no hi ha violins perquè la seva brillantor no correspon a l’atmosfera obscura de Maeterlinck. Hi ha al contrari cordes greus, violes i contrabaixos. I també la presencia del serpent, un instrument antic de fusta folrada de cuir, antecedent de la tuba, que el compositor reivindica i ja ha utilitzat en altres composicions.

Attahir fa una música en la que inevitablement respira el Debussy de Pélléas, una música impressionista, melismàtica, que embolcalla les frases llargues i misterioses del text creant un lirisme molt especial que sens dubte atrapa. De les tres històries, la segona que és la més breu, no es cantada, és recitada per actors i resulta la més punyent. També la més clara doncs explica el conflicte interior d’un home que ha de portar la notícia de la mort d’una nena als seus pares. 

Lexa i els estudiants d’escenografia de l’escola de La Cambre han creat un decorat únic amb diferents variacions per a cada una de les tres peces que recorda al que Richard Peduzzi repetia en les seves escenografies per a Patrice Chéreau entre d’altres, mentre que les imatges de vídeo que uneixen les tres històries més aviat molesten per que afegeixen més  incògnites a les que ja plantegen les obres de Maeterlink.

Els cantants es repetien en les tres obres i destacaven la soprano Julia Szproch (Tintagiles i Alladine), la també soprano Raquel Camarinha (Ygraine, Marie i Astolaine), i el tenor Pierre Derhet (Un pagès i Palomides). També cal notar la presència de l’actor Sébastien Dutrieux que va protagonitzar Història d’un soldat al darrer festival de Peralada.

La representació de Le silence des ombres tenia lloc al KVS, l’edifici de l’antic arsenal que ha estat convertit en teatre amb una construcció moderna al seu interior mantenint, però, la bellesa d’un gran edifici renaixentista.

 

‘Le silence des ombres’, vista el 27 de setembre.
‘Macbeth Underwold’, vista el 29 de setembre.