Molt aviat en la lectura d’El risc de la veritat (Proa), les memòries polítiques –que és gairebé tant com dir les memòries vitals– de Josep Antoni Duran Lleida (1952), l’autor afirma que la intenció d’escriure aquest llibre no és pas la d’ajustar comptes amb el passat. Però durant les més de cinc-centes pàgines del volum, que repassa la trajectòria del polític d’Alcampell (Osca) des de la seva primerenca militància a Unió Democràtica en els darrers anys del franquisme fins a la liquidació del veterà partit democratacristià, no hi manquen les bales.

Quan algú ha estat més de trenta-cinc anys tan a prop del poder, és obvi que s’haurà fet enemics, i quan ja no es té intenció de tornar a la política sembla lògic que hi hagi menys incentius que mai a mostrar-se conciliador. Per això resulta bastant refrescant que l’autor no estalviï tampoc el foc contra ell mateix –en nombroses ocasions s’admet culpable, tot i que sovint per omissió, de les males decisions de partit i governs–, i que de la mateixa manera reparteixi abundosos elogis a aquells, fossin correligionaris o no, amb qui ha tingut bona sintonia. Però tot i la natural xafarderia que provoca conèixer de primera mà alguns dels protagonistes més rellevants de la nostra història recent, seria injust llegir El risc de la veritat com si es tractés simplement de la versió per a politòfils d’una revista del cor.

El llibre comença pel final, com és habitual en les memòries polítiques, una tria narrativa que sovint els treu en longevitat allò que els atorga en immediatesa editorial. És el 16 de gener del 2016 i Josep Antoni Duran Lleida anuncia la seva dimissió com a president del comité de govern d’Unió Democràtica de Catalunya, el partit fundat durant la República, d’inspiració catalanista i socialcristiana. Una doble vocació que serà, a la llarga, difícil de conjugar a la vista del que succeïrà, i on el fet d’haver decantat la balança per la primera part de l’equació, coaligant el destí d’Unió al de Convergència des del 1978, potser n’ha segellat el destí.

Perquè aquestes memòries de Duran Lleida es poden llegir també com una contínua successió d’«i si…», des del moment en què un jovenet de la Franja d’Aragó veu frustrada la seva vocació de periodista en no tenir encara les notes del PREU (allò que després fou la selectivitat) que li haguessin permès l’ingrés a la carrera. Una vocació que marcarà posteriorment la seva proximitat al món de la premsa, així com els posteriors desencontres amb periodistes destacats.

Aquest és el primer dels senders que es bifurquen dels que trobarem en la trajectòria de Duran, des del seu ascens una mica accidental dins les files d’Unió –quan els centristes d’Anton Cañellas abandonen la nau per anar-se’n amb Suárez– i que el situa a l’aparell polític d’Unió i el fa entrar en càrrecs, primer municipals, a Lleida, després al Govern de Catalunya, a Afers Interdepartamentals (on pel que sembla s’avorrirà), al Parlament espanyol i a l’europeu.

Què hagués passat, podem especular, si Unió hagués decidit no coaligar-se amb Convergència? O si Duran Lleida hagués acceptat l’oferta d’Aznar de ser ministre? Però en totes aquestes bifurcacions vitals, la que segurament hagués alterat més el curs de les coses és la de la successió de Pujol. Duran i Lleida no se n’amaga que en un moment molt determinat, l’abraçada de Pujol en acabar el míting del Miniestadi, va creure que aquesta successió seria per a ell. Afirma també que ell no la volia, però que malgrat això va sentir certa decepció quan Pujol, gran manipulador, finalment opta per Mas, influït segurament per un sanedrí familiar en què s’intueix també el pes de Francesc Homs i David Madí.

Fundadors subscriptors:
més que lectors, actors disposats a canviar les coses.

És lícit que Duran Lleida situï aquí implícitament el moment on tot es va torçar, tot i que ell s’estima més parlar dels «moments» a partir dels quals la darrera legislatura de Pujol, investit president de la Generalitat gràcies als vots del PP i l’abstenció d’ERC, inicia la dinàmica que desembocarà en el procés. És lícit i ben comprensible humament, sí, però pot ser erroni. Deia Kierkegaard que la vida només es pot comprendre mirant enrere, però que s’ha de viure cap endavant, i les explicacions post hoc ergo propter hoc poden crear monstres d’autojustificació.

Per sort, Duran, atent a aquestes objeccions, reconeix que una vida feta en els passadissos del poder implica també responsabilitzar-se dels seus fracassos, i admet obertament que la seva renúncia, així com la separació dels dos partits, havien d’haver arribat abans. I és així com, també bastant al principi, trobem de seguida el tema del deute econòmic d’Unió, que atribueix a una suma complexa de desinterès de la militància pel vessant patrimonial del partit, trampes comptables dels socis de Convergència, i la renúncia a recuperar el patrimoni històric d’Unió en un context de crisi i retallades.

Les retallades són, per a Duran Lleida, la gran raó que marca formalment l’inici del procés, i explica que la versió donada que aquest es va impulsar per tapar els casos de corrupció de CiU no s’adiu amb allò que ell va presenciar, amb un Artur Mas que s’havia autoproclamat campió de l’austeritat, però que quan va començar el malestar social amb aquest tema va decidir espolsar-se la responsabilitat mitjançant l’«Espanya ens roba».

Va sentir-se decebut quan Pujol, influït per Homs i Madí, va designar Mas com a successor.

Allò que permetia recuperar terreny davant una ERC renascuda gràcies a la retroaliementació mediàtica amb el PP d’Aznar, va ser una circumstància aprofitada per una sèrie d’actors –polítics independentistes, d’una banda, i parapolítics, amb l’ANC i Òmnium Cultural movilitzant el carrer– per crear un estat d’opinió favorable, i que farà inevitable no ja que Artur Mas designi Carles Puigdemont per succeïr-lo, pressionat per la CUP, sinó que aquest últim després cedeixi a les pressions del carrer i proclami la DUI suspesa.

Tampoc de l’altre costat hi ha ningú disposat a cedir o a escoltar: Duran no estalvia retrets a l’absoluta passivitat del govern de Rajoy, que va preferir amagar el cap sota l’ala actuant reactivament amb la judicialització del tema i un escàs control del relat fins que les càrregues de l’1-O van deixar en evidència la seva inoperància.

Una dimensió particularment interessant del llibre, i potser menys òbvia que la de la narració estricta dels fets (entre els que hi ha però alguna escena impagable, com la d’Ana Botella entrant pel jardí de darrere a casa dels Duran Lleida a Empuriabrava), és la del vessant ideològic de l’autor. En aquest sentit, llegir sobre els possibles desllorigadors d’un conflicte que, com diu ell mateix, necessita solucions complexes en contraposició als missatges simples del populisme, encaixa bastant amb la tradició humanista, europeista i comunitarista d’Adenauer i successors. Una tradició que podria entroncar també amb altres sensibilitats, com la socialdemòcrata o amb els hereus d’aquell eurocomunisme italià de Berlinguer. Tradicions en les quals, a més, militen alguns dels que s’han oposat tan fermament o més que Duran Lleida a la deriva processista i a la contrarreforma de la dreta ultramontana.

És per això que sobta veure com en aquestes línies hi ha tan escassa atenció –cas d’haver-n’hi– i tan tebi afecte a aquells que des de l’esquerra catalana han treballat també en aquesta línia, com Miquel Iceta o, sobretot, Joan Coscubiela. Potser, al capdavall, sí que l’encaix de Catalunya a Espanya ha pesat tant sobre uns i altres que ha llastrat fins i tot la possibilitat dels consensos basats en la dimensió social. De posar el focus en aquests, de fer que «aquesta vegada surti bé», se n’han d’encarregar els estadistes. I, com acaba preguntant-se Duran, n’hi ha?

Duran Lleida, Josep Antoni. El risc de la veritat. Memòria d’una passió política: del final del franquisme al col·lapse de l’independentisme, Proa, Barcelona, 2019.