Molt aviat en la lectura d’El risc de la veritat (Proa), les memòries polítiques –que és gairebé tant com dir les memòries vitals– de Josep Antoni Duran Lleida (1952), l’autor afirma que la intenció d’escriure aquest llibre no és pas la d’ajustar comptes amb el passat. Però durant les més de cinc-centes pàgines del volum, que repassa la trajectòria del polític d’Alcampell (Osca) des de la seva primerenca militància a Unió Democràtica en els darrers anys del franquisme fins a la liquidació del veterà partit democratacristià, no hi manquen les bales.

Quan algú ha estat més de trenta-cinc anys tan a prop del poder, és obvi que s’haurà fet enemics, i quan ja no es té intenció de tornar a la política sembla lògic que hi hagi menys incentius que mai a mostrar-se conciliador. Per això resulta bastant refrescant que l’autor no estalviï tampoc el foc contra ell mateix –en nombroses ocasions s’admet culpable, tot i que sovint per omissió, de les males decisions de partit i governs–, i que de la mateixa manera reparteixi abundosos elogis a aquells, fossin correligionaris o no, amb qui ha tingut bona sintonia. Però tot i la natural xafarderia que provoca conèixer de primera mà alguns dels protagonistes més rellevants de la nostra història recent, seria injust llegir El risc de la veritat com si es tractés simplement de la versió per a politòfils d’una revista del cor.

Per llegir l'article complet fes una prova gratuïta de 15 dies o fes una subscripció de pagament. Accedeix si ja ets subscriptor.