Economia circular: tothom «compra» el concepte. I és que és fàcil de comprar; el problema és que no ve amb instruccions d’ús i fer-lo funcionar no és evident, ni immediat. És complex.

Estem immersos en el que es coneix com un sistema econòmic lineal on traiem recursos de la natura, fabriquem productes, els consumim i llencem. No és un sistema dissenyat per pensar en reciclar i en mantenir el valor dels productes al llarg del seu cicle de vida, sinó per maximitzar la producció i el consum, generant una pila enorme de residus en el camí. El greu és que aquest sistema només té sentit en un món amb recursos infinits, i vivim en el planeta Terra, amb els recursos que hi ha…

Treballem molt a millorar l’eficiència i a reduir els consums (minimitzar l’impacte), és veritat, però això només allarga l’arribada de la fi inevitable: l’esgotament dels recursos i el final del sistema. Hem de canviar el sistema econòmic de producció i consum. Ens han ensenyat a viure en l’abundància i ara hem d’aprendre a viure en la sostenibilitat, en la regeneració. Tenim el coneixement i les tecnologies suficients. Fem, llavors, que aquest model econòmic les reconegui i valori, perquè siguin econòmicament viables. Caminem, en definitiva, cap a una economia circular.

Està clar que el focus en sostenibilitat en les empreses és cada vegada més intens. Als Estats Units, per exemple, un estudi sobre com de circulars són les empreses americanes, mostra que en un any (del 2018 al 2019) les empreses que consideren que la sostenibilitat té influència sobre l’estratègia de creixement empresarial han passat del 48 % al 85 %.

No obstant això, el concepte d’economia circular no s’acaba d’entendre ja que la majoria de les empreses que s’hi refereixen ho fan tan sols donant importància a l’estalvi de costos (que les iniciatives circulars comporten) i gairebé no paren atenció a la creació i retenció de valor que s’assoleix tancant cicles de materials. És a dir, funcionen encara en una economia lineal! I no cal oblidar que hi ha encara moltes empreses que desconeixen el concepte… un 49 % segons el World Business Council for Sustainable Development, organisme responsable dels ODS (Objectius de Desenvolupament Sostenible) de Nacions Unides, no saben què són els ODS, per posar un exemple…

A Catalunya, amb un ecosistema industrial format molt majoritàriament per PIME, el repte d’implementar economia circular és molt gran. I és que si les empreses en general no acaben d’entendre el concepte d’economia circular i és difícil involucrar-les de veritat en tot el canvi que suposa la seva implantació, amb les PIME, per la seva estructura i cultura, la dificultat creix…

Fundadors subscriptors:
més que lectors, actors disposats a canviar les coses.

Hi ha dos punts crucials en tot aquest joc que les empreses en general, i les PIME en particular, encara no apliquen bé; Un és la col·laboració: no ens han ensenyat a col·laborar amb els nostres proveïdors o clients per poder fer negoci amb ells i ara l’economia circular ho exigeix per poder fer econòmicament viables les iniciatives / tecnologies que ja sabem que són «bones». L’altre és afrontar els projectes en clau de sistema: les empreses estan dins d’un entorn físic, en un polígon, en un territori determinat amb els recursos i infraestructures que tingui, formant part de la seva cadena de valor…

Aprendre a integrar aquestes dues formes de treballar en les estratègies de negoci de les empreses no es fa d’un dia per l’altre, porta temps. I porta temps perquè es tracta d’un canvi cultural. Quan vaig començar a anar amb moto el casc no era obligatori; després d’anys educant (i multant) ara ningú no s’imagina un motorista sense casc; és més, si veus algú sense penses: «es matarà!». En aquest cas, la Guàrdia Urbana i Trànsit es van encarregar d’«ajudar» els motoristes ignorants a ser conscients de la magnitud del problema.

Les empreses també necessiten una «ajuda» per veure i ser conscients de la necessitat i les oportunitats de l’economia circular. I sobretot perquè ja hi ha empreses en altres parts del món que s’estan adaptant al canvi i si no ho fem nosaltres, a la llarga (o no tan llarga) vindran amb avantatge a ocupar el nostre mercat (i expulsar-nos-en…).

 

Simbiosi industrial

Una excel·lent forma d’ajudar les empreses, en aquesta transició, a aplicar els conceptes d’economia circular és a través de projectes territorials, de sistema, és a dir, projectes de simbiosi industrial.

La simbiosi industrial és una estratègia empresarial que estimula la col·laboració entre empreses (tradicionalment sense relació) per generar noves oportunitats de negoci a partir dels recursos que les empreses per si soles no fan servir o no poden utilitzar internament, com ara els recursos inservibles (subproductes, residus), perduts (calor), no utilitzats (aigua de pluja) o compartibles (magatzems) i generar negoci amb això.

És una potent eina d’aplicació pràctica dels conceptes d’economia circular en el teixit productiu per fer econòmicament viables noves formes de donar valor a recursos sobrers o d’explorar solucions innovadores a la provisió de recursos.

Es tracta de veure el conjunt d’indústries com si d’un ecosistema natural es tractés. En un ecosistema natural no hi ha residus, l’energia flueix i ve del sol, i com més divers és l’ecosistema, més ric és i més es desenvolupa. Considerem, doncs, les nostres indústries com a part d’un ecosistema, en aquest cas industrial, on les animem i facilitem el camí de la col·laboració entre si a diferents nivells, treballant per maximitzar l’ús dels recursos i la transició energètica cap a energies renovables

Sabem que les empreses ja estan fent un gran esforç intern per millorar la seva eficàcia i amb magnífics resultats, per cert. La cooperació en simbiosi s’enfoca en optimitzar l’ús d’aquells recursos que les companyies per si soles no fan servir internament (ja sigui per manca de recursos, de coneixements, de temps…).

Imaginem una empresa que genera un residu d’escumes de poliuretà (com les d’un matalàs d’escuma) en quantitats considerables però possiblement no suficient com perquè valgui la pena posar en marxa un procés de reciclatge intern. Aquest procés reduiria notablement la despesa en la seva gestió i donaria força i sentit a l’estratègia de sostenibilitat que va demanant el mercat, però amb la quantitat que es genera no surten els números.

És molt probable que hi hagi una empresa que té el mateix problema o semblant (la seva competència potser) i amb la qual es podria unir per tractar conjuntament els seus residus. En el millor dels casos s’ha posat sobre la taula aquesta oportunitat, però qui la posa en marxa? Qui fa la feina? El treballador d’una empresa per fer la feina de l’altre? El que passa gairebé sempre és que ningú fa la feina i la iniciativa es queda en un calaix…

Els projectes de simbiosi industrial actuen no només identificant oportunitats en el sistema industrial, al territori, sinó també com a facilitadors que fan possible que les iniciatives es duguin a terme. És com un grup d’amics que si es veuen és perquè sempre n’hi ha un que truca i fa la reserva al restaurant. M’agrada dir que els que ens dediquem a la simbiosi industrial som aquest amic que truca…

La realitat és que amb les condicions actuals de mercat (economia lineal) és difícil que aquests projectes surtin de forma espontània a menys que hi hagi una problemàtica limitant comuna (com va passar amb l’emblemàtic projecte de simbiosi industrial de Kalundborg amb l’aigua). La majoria dels nombrosos projectes desenvolupats en el món responen a iniciatives ex professo, algunes (les menys) promogudes per les mateixes empreses i altres (la majoria) promogudes per entitats locals.

 

El paper dels municipis

El municipi és l’entorn ideal per endegar els projectes de simbiosi industrial perquè pot treure profit de les moltes conseqüències positives addicionals, creant l’escenari social que dóna sentit als projectes d’ecologia industrial: a part d’indústries (objectiu del projecte), en un municipi hi ha, per exemple, boscos que produeixen biomassa, terrenys de cultiu o explotacions ramaderes amb una important generació de residus orgànics, centres de tractament de residus que es poden optimitzar o ampliar, piscines i altres instal·lacions municipals consumidores de calor, estudiants que podrien formar-se en gestors de recursos per a la zona, comerços, ciutadans…

A Catalunya hi ha 16 projectes de simbiosi industrial que inclouen unes 15.000 empreses de 96 municipis.

En la citada ciutat de Kalundborg (Dinamarca), el projecte de simbiosi industrial ha servit (a part dels resultats industrials) per a crear titulacions universitàries al voltant del tema i atreure un turisme industrial que organitza congressos, visites tècniques, etc. que necessita hotels i restaurants. Els resultats del projecte no només s’han traduït en un estalvi important de la despesa municipal en energia sinó també en atracció d’inversió industrial, creació de llocs de treball i notorietat internacional (amb les conseqüències positives que té tot això).

Són molts els projectes de simbiosi industrial que s’estan implementant a tot el món des de fa molts anys. A nivell internacional podríem destacar el NISP, programa nacional britànic de simbiosi industrial, el Centre danès de Simbiosi Industrial (lligat al projecte de simbiosi industrial de Kalundborg) o Kewaru, simbiosi industrial a Nova Zelanda.

A Catalunya la simbiosi industrial arrenca amb el projecte pilot Manresa en Simbiosi, promogut per l’Agència de Residus de Catalunya i l’Ajuntament de Manresa amb la col·laboració del Consorci de Tractament de Residus del Bages i l’associació d’empresaris del polígon industrial de Bufalvent. A partir de llavors són molts els municipis que han anat implementant projectes de simbiosi industrial per donar servei a les empreses del seu territori en economia circular. Actualment tenim uns 16 projectes de simbiosi industrial que inclouen unes 15.000 empreses de 96 municipis.

La col·laboració en projectes de simbiosi industrial no apareix de forma espontània ni immediata. Es necessita un promotor proactiu, un facilitador orientat a resultats.

Són econòmicament viables, sí, però cal un període d’arrencada que pot durar diversos anys, més en les fases inicials del procés de transició cap a una economia circular com en la que estem. És per això que els municipis són l’entorn ideal per posar en marxa aquest tipus de projectes, com un servei (gratuït) a les empreses del seu territori. El municipi, a més, es pot beneficiar dels molts avantatges ambientals i socials col·laterals que proporcionen els projectes de simbiosi industrial.

És important obtenir i concentrar dades d’indústria per arrencar i per gestionar els projectes. No es pot gestionar res sense informació; i informació sobre els recursos d’empreses és difícil d’aconseguir, està molt dispersa i en llenguatges i formats molts diversos.

L’economia circular es pot comparar amb un tren, on les empreses són el motor que el fa funcionar però l’Administració ha d’aplanar el camí construint les vies per que es pugui moure i els ciutadans han de pujar a aquest tren i no a d’altres perquè el viatge sigui rendible. Així doncs, no perdem el tren!