Entre els molts efectes que té el Brexit, n’hi ha un que deixa ben retratats els seus partidaris. La foto que en surt és la d’un sector de la societat britànica que no només és antieuropeu. És ignorant i amb ganes de seguir-ho sent quan rebutja el llegat cultural que Europa, abans fins i tot de la creació de la UE, ens ha deixat durant segles d’humanisme i de creació artística. És un llegat del qual Ludwig van Beethoven amb la seva música i amb els valors que defensava dins i fora de les seves partitures n’és un dels símbols més potents.

La imatge que es va veure dels 29 eurodiputats del Partit del Brexit, amb Nigel Farage al capdavant, girant-se d’esquena de manera provocadora i mal educada quan va sonar l’himne de la Unió a la cerimònia d’apertura del Parlament Europeu a Estrasburg, és tota una declaració de l’estultícia ben engreixada pels que repeteixen com un mantra que volen «recuperar el control». L’himne és un arranjament de l’Oda a l’alegria, el poema en què Friedrich Schiller maldava per la fraternitat universal i que Beethoven, que compartia els mateixos valors, va inserir en el darrer moviment de la seva Novena simfonia.

Beethoven i aquesta obra seva també van ser víctimes d’un intent de boicot al Three Choirs Festival que enguany es feia a Gloucester, al sud-oest d’Anglaterra, una de les zones on el vot a favor del Brexit en el referèndum del 2016 va ser més extens. Al programa de la cloenda a la catedral hi havia aquesta darrera gran simfonia del compositor de Bonn, cosa que algunes persones van considerar un insult que mereixia ser torpedinat. Tant és així, que la venda d’entrades se’n va ressentir tot i que el director del festival no va estalviar esforços per assegurar que la tria de la Novena era totalment apolítica. (Per cert, el festival va ser creat fa tres segles per interpretar obres d’un compositor nascut a Saxònia, Georg Friedrich Händel).

La música, tots ho sabem, és un llenguatge universal que, ens pensàvem, no coneixia fronteres ni físiques ni mentals i que parla directament al cor de la persona. Es veu que ja no. I si ara la relació d’alguns britànics amb Beethoven és conflictiva, no ho era gens mentre el compositor vivia. Tant és així que la Societat Filharmònica de Londres el va convidar a la seva seu londinenca on l’excel·lència de les interpretacions de la música més avançada del moment era norma de la casa, però el compositor va declinar la invitació per motius de salut. I així, la invitació frustrada es va convertir en un encàrrec que aquella societat li va fer i que el músic va complir escrivint una partitura entre el 1822 i el 1824 que era precisament la seva Novena simfonia!

 

Una catàstrofe, diu Gardiner

Els efectes del Brexit en el camp de la música no acaben amb una qüestió de repertori. No tenir accés a la lliure circulació de persones, mercaderies i serveis afectarà tots els sectors de l’economia i no només la del Regne Unit, però com que aquí parlem de música es tracta de veure quines conseqüències tindrà per al fins ara ric món musical britànic, un món que viu de la interrelació entre persones d’orígens molt diferents però que comparteixen una mateixa cultura aplegades al voltant de la música.

Beethoven va escriure la ‘Novena Simfonia’ entre el 1822 i el 1824 per encàrrec de la Societat Filharmònica de Londres.

Un dels que pensa que el Brexit acabarà sent una catàstrofe és John Elliot Gardiner, un dels més grans intèrprets de la música de Johann Sebastian Bach amb els seus English Baroque Soloists i el Chor Monteverdi, i fundador també de l’Orchestre Révolutionnaire et Romantique. Aquesta orquestra la formen artistes de 16 nacionalitats diferents que normalment assagen a Londres. «Això ho podríem canviar –deia Gardiner en una entrevista– però el veritable problema no és aquest. El problema es que serà molt difícil i problemàtic que vinguin a tocar a Anglaterra per la qüestió dels visats i els permisos de treball».

PUBLICITAT

Hay Luz al final del Tunnel

Sir Simon Rattle, fins fa poc director de la Filharmònica de Berlin i ara al capdavant de la London Symphony Orchestra (LSO), considera que aquesta formació sempre ha estat una orquestra europea. A més de músics de procedència molt diversa durant la seva història centenària, pot presumir d’haver tingut grans directors principals entre els quals figuren l’hongarès Hans Richter que va dirigir el primer concert de l’orquestra el 1904, i els també hongaresos Arthur Nikisch i Istvan Kertesz, l’holandès Willem Mengleberg, l’austríac Josef Krips, el francès Pierre Monteux o l’italià Claudio Abbado. Fa dos anys que l’orquestra va començar a rebre menys sol·licituds de músics europeus per fer una audició i és de preveure que la incertesa i els obstacles creixents posaran fre als desitjos de molts intèrprets de països de la UE de provar sort amb l’LSO. El mateix es pot dir de les altres grans orquestres britàniques.

 

Fronteres i paperassa

La mobilitat dels músics en ambdues direccions és realment preocupant. No és només la pèrdua de temps que representa demanar un visat, travessar fronteres fins ara inexistents i tenir els permisos de treball corresponents, coses que afecten els músics, però també tècnics, mànagers i productors. Al cost que tot això implica cal afegir-hi un permís que s’aplica a les persones que fan un viatge de feina, un permís que en aquest cas és necessari per a cada instrument que ha d’entrar a la UE, a fi d’assegurar que no es tracta d’un comerç d’instruments internacional camuflat. Se’l coneix com carnet i costa al voltant dels 370 euros. Si aquesta quantitat es multiplica per 80 o 100 músics que poden ser els efectius d’una orquestra amb els seus instruments, el resultat pot esdevenir inassumible.

Mark Pemberton, director de l’Associació de les Orquestres Britàniques deia a la BBC que si pels costos afegits les orquestres del seu país resulten més cares que una d’alemanya o italiana, «endevina què passarà, que perdrem la feina». I afegia que la imatge d’un centenar de músics amb els seus instruments travessant el Canal de la Mànega pot ser molt aviat cosa del passat. Encara hi ha una altra qüestió que ja es va fer evident l’estiu quan hi va haver músics que havien participat a festivals com el d’Edimburg que demanaven ser pagats en euros i no en lliures esterlines per la caiguda d’aquesta moneda.

La transmissió del coneixement també en sortirà perjudicada. Londres té grans centres de formació musical oberts a alumnes d’arreu. Només per citar-ne uns quants de molt propers, el baríton Josep-Ramon Olivé, els pianistes Josep Surinyac, Marta Puig i Ricard Rovirosa, i el director David Giménez han estudiat a la Guildhall School of Music & Drama, mentre que el pianista Bernat Català i la mezzosoprano Mercè Bruguera ho han fet a la Royal Academy of Music. Anar a Londres a estudiar serà molt més complicat i difícil i és de preveure que els estudiants busquin el perfeccionament en altres llocs de qualitat semblant i més fàcil accés.

La imatge d’un centenar de músics amb els seus instruments travessant el Canal de la Mànega pot ser molt aviat cosa del passat.

La indústria musical britànica és en el seu conjunt un negoci multimilionari, pel que fa a la música en viu, ja sigui clàssica o popular, i a l’edició i discografia. Aquest últim sector també patirà. Entre altres coses perquè la major part dels CD i dels vinils britànics es premsen al continent, sobretot a França, i això voldrà dir preus més cars i, al capdavall, l’enterrament d’un sector d’aquesta indústria que ja està en declivi com és el distribuïdor i venedor final.

La gran mezzosoprano Sarah Connolly l’encerta quan assenyala el resultat de tot plegat. Diu que s’haurà fet realitat la idea d’aïllament i de pobresa: «La d’una illa que es tanca sobre si mateixa». I sorda, com l’ara blasmat compositor, però sense aquell desig de fraternitat amb què va amarar la seva Novena simfonia.