Si hi ha paral·lelismes o connexions subterrànies entre el Brexit i el procés independentista català, fins al 23 de novembre de 2018 no havien aparegut o no ens n’havíem adonat oficialment. Ni un comunicat, ni un discurs, ni cap mena de decisió va merèixer per part de les autoritats catalanes abans d’aquesta data, fins arribar a la setmana decisiva en què els 27 socis membres del Consell Europeu havien d’aprovar els termes del divorci entre el Regne Unit i la Unió Europea. Tal dia, un divendres, 48 hores abans de la reunió a Brussel·les on Michel Barnier, el responsable europeu de la negociació, havia d’obtenir l’aprovació dels documents del Brexit, també el govern català, presidit per Quim Torra, va trencar el gel amb un comunicat oficial on aparentment es preocupava pel futur dels 18.800 britànics que viuen a Catalunya segons les xifres aportades pel mateix executiu, els 19.300 catalans que viuen al Regne Unit, els 4.031 milions d’euros en exportacions catalanes i els 1.371 milions d’inversions britàniques dels darrers cinc anys.

¿Què havia succeït perquè un Govern capficat en el procés independentista, i despreocupat de les empreses catalanes que fugen i de les inversions exteriors que no arriben a causa de l’excitació secessionista, es preocupés sobtadament pels efectes del Brexit? Doncs una cosa molt senzilla: que el Govern espanyol havia amenaçat amb vetar l’acord a l’últim moment si no es respectaven els termes pactats al començament de les negociacions respecte a la frontera amb Gibraltar.

L’executiu català, fidel als reflexos historicistes de l’independentisme, que es remunten a la Guerra de Successió, havia de sortir en defensa dels interessos britànics i gibraltarenys i en contra del Govern espanyol, tot i sabent que els efectes de tal posició difícilment serien percebuts a Londres, i que fàcilment serien engolits en poques hores per l’acord final obtingut entre els gabinets de Pedro Sánchez i Theresa May, amb la rúbrica solemne dels pactes sobre Gibraltar i el vot favorable espanyol als dos documents, el del tractat de separació vigent en el període transitori fins al 31 de desembre del 2020 i la declaració política sobre els termes de l’estatus futur i definitiu del Regne Unit a negociar amb la Unió Europea.

Tot i que no se n’ha parlat més, i que difícilment se’n tornarà a parlar en els àmbits independentistes, el fet és que ambdós fenòmens, el Brexit i el que podem anomenar com a Catèxit, tenen moltes més connexions i més profundes del que sembla. Gràcies a les causes o circumstàncies, sovint compartides; a les formes com s’expressen, pròpies totes de l’època; i a vegades fins i tot als objectius que es busquen.

Si atenem estrictament al lèxic, les similituds es produeixen ja l’any 2012, quan encara és impossible fer cap elaboració que vagi més lluny de la senzilla idea de la sortida d’Europa. La primera utilització que se sol documentar, de febrer d’aquell any, és la del Grèxit, que comporta la sortida de Grècia de l’euro, a la qual seguirà molt aviat, al maig del 2012, la del Brexit, inspirada en el cas grec però amb abast més ample, donat que Regne Unit no és a l’euro i el que es planteja és senzillament la sortida de la UE. El Catèxit que jo tinc documentat (que alguns anomenaran Catalèxit) és de novembre del mateix any («Catexit. Del alfiler al elefante», elpais.com. 14-11-12), tot i que no descarto que hi hagi alguna referència anterior que desconec, i que en tots els casos es refereix, sobretot, a la sortida de la Unió Europea que implicaria la sortida d’Espanya, un fet que l’independentisme va tardar a reconèixer i a acceptar.

Amb abstracció de la denominació i del fet paral·lel de la secessió, la similitud més bàsica entre els dos processos independentistes és d’ordre ideològic, estrictament sobiranista i expressat respectivament amb les idees britànica i catalana de take back control (reprendre el control) i del «dret a decidir», tot i que els subjectes dels quals cal emancipar-se siguin de diferent rang: un conjunt d’institucions plurinacionals com és la Unió Europea en un cas i un Estat com el Regne d’Espanya en l’altre.

Fundadors subscriptors:
més que lectors, actors disposats a canviar les coses.

Hi ha una diferència, naturalment, en la legalitat del procés britànic i la il·legalitat del procés català, similars emperò en la unilateralitat amb què s’emprenen ambdós. I n’hi ha moltes altres en les motivacions de la pulsió sobiranista, centrada inicialment en el rebuig a la lliure circulació de persones en el cas britànic i en la retallada de l’Estatut del 2006 per part del Tribunal Constitucional en el cas català, tot i que en ambdós casos el sentiment inicial troba el seu sòcol en l’animadversió respectivament respecte a Brussel·les com a expressió de l’Europa unida i respecte a Madrid, com a expressió d’Espanya.

També hi ha una gran semblança en la filosofia democràtica que inspira el referèndum realitzat al Regne Unit i el reivindicat a Catalunya. Es tracta de triar definitivament entre dues opcions diametralment oposades, en un exercici de democràcia directa de transcendència històrica que exclou els matisos permesos per la democràcia representativa. Encara hi ha una darrera semblança en la col·locació de la decisió referendària al començament del procés, de forma que s’obre la porta a una negociació i un acord sobre una decisió ja presa, en lloc de convertir-la en la ratificació popular d’una llarga negociació i del seu acord conclusiu. Els inconvenients per al Regne Unit s’han vist amb les dificultats de Theresa May en l’etapa recent de culminació de l’acord i de la seva ratificació parlamentària; i en el cas català, han quedat exhibits tot al llarg del procés per la dificultat inherent al plantejament de l’exercici d’un dret a l’autodeterminació previ, sense haver negociat abans cap dels seus termes amb l’Estat del qual cal separar-se.

La fractura social britànica ha estat més forta que la catalana, amb un increment de les reaccions xenòfobes i racistes.

Brexit i Catèxit han tingut també uns efectes divisius insòlits en les respectives societats. Tot i l’extraordinària tensió creada per la deixadesa política i la pèssima gestió de l’ordre públic per part del Govern de Rajoy, cal tenir en compte que la fractura social britànica ha estat encara més forta que la catalana, amb un increment de les reaccions xenòfobes i racistes i amb un cas d’agressió mortal a Jo Cox, una diputada laborista, partidària de la Unió Europea, afortunadament sense cap mena de correspondència a Catalunya. L’editorialista del Financial Times, Gideon Rachman, ha lloat l’acord obtingut a Brussel·les, «tot trobant un compromís a mig camí, (amb el qual) la senyora May ha intentat també tornar a unir un país amargament dividit». A Catalunya, tot i que la divisió no hagi arribat potser al punt d’amargor britànic, la solució d’un compromís a mig camí com el britànic és encara molt lluny i mal vista per les dues bandes més polaritzades del conflicte.

Hi ha motius per a les fractures britànica i catalana: en els dos casos la collita política obtinguda després de processos tan llargs i fatigants ha estat miserable. Es volia obtenir el màxim i s’ha aconseguit menys del que ja es tenia. L’estatus de Regne Unit dins la Unió Europea era difícilment millorable –tot i que l’ex primer ministre David Cameron encara va aconseguir un acord millorat, refusat al referèndum, amb més opting-outs de polítiques europees i amb més restriccions a la immigració— i en el cas català es tractava, es tracta encara, malgrat la sentència del Tribunal Constitucional, de la millor situació històrica de Catalunya dins d’Espanya. El Regne Unit encara podria quedar-se a Europa i Catalunya també millorar el seu actual Estatut d’autonomia, però les tendències polítiques no pinten en aquesta direcció, sobretot amb l’evolució polaritzadora que s’està produint arreu. L’envit per a la independència respecte a Europa i respecte a Espanya, si no canvien les tendències, haurà estat un mal negoci tant per als britànics com per als catalans.

La Unió Europea i Espanya apareixen com a construccions artificioses davant de les quals cal evitar la invasió i la submissió.

En la perspectiva dels fets consumats, el Brexit convertit en realitat i el Catèxit fracassat, el paral·lelisme més de fons és la llarga incubació i preparació d’ambdós processos. Se sosté perfectament la teoria, cada cop més acceptada, que les llavors van ser plantades i regades durant dècades. La del Brexit per Margaret Thatcher i la del Catèxit per Jordi Pujol, dos polítics profundament reticents respectivament amb la Unió Europea i amb el Regne d’Espanya, encara que governants realistes i pragmàtics a l’hora d’obtenir avantatges per als seus països. Thatcher en va treure molt ràpidament el xec britànic –la devolució de part de la contribució britànica al pressupost tot just poc després d’haver ingressat al club europeu—; i Pujol, el «peix al cove» –transferències d’impostos, competències en televisió i ordre públic, blindatge de l’ensenyament i la llengua.

En els dos casos, els líders inicials de la secessió, David Cameron i Artur Mas en primera fila, són fills ideològics i polítics de Thatcher i Pujol. Generacionalment diferenciats i mentalitzats en l’acompliment de la tasca que no podien fer els seus mentors, es disposen a arriscar-se a fer el que semblava impossible a l’anterior generació. El seu gest al voltant de la consulta referendària, una moneda a l’aire en certa forma, conté la idea de jugar amb el caràcter efímer amb què veuen la pertinença al conjunt més gran, Europa i Espanya respectivament, com elements contingents que es poden arriscar en una partida política guiada per motius molt tàctics, com és l’hegemonia dels seus respectius partits.

Tot i el tacticisme que els ha empès, ambdues separacions apareixen així com un destí inexorable, guiat pel mite sobiranista de la recuperació del control perdut sobre el propi destí, en un cas cedit paulatinament i de grat des de l’ingrés a la Unió Europea el 1974, i en l’altre mai posseït però sempre imaginat com una realitat metahistòrica pròpia d’una nació eterna. Ambdues apareixen també com el fruit d’una llarga preparació i d’una campanya molt ben calculada, on el paper dels mitjans de comunicació, de les xarxes socials i de la propaganda, amb les inevitables fake news de rigor, té elements tan innovadors com decisius. Fins i tot plana al damunt d’ambdós processos, amb més versemblança en el cas britànic, la sospita d’interferències desestabilitzadores de Rússia de cara a dividir i debilitar la Unió Europea. Tota aquesta evolució ha donat peu en els dos casos a unes acusacions de deslleialtat que semblen comptar amb prou arguments.

El ministre espanyol d’Afers Exteriors, el català Josep Borrell, va assegurar que ambdós processos són «molt semblants», un cas de «realisme màgic» aplicat a la política i un exemple de «com un país es dispara un tret al peu de forma entusiasta», moguts per la propaganda sobre beneficis econòmics (entrevista amb Lola García, La Vanguardia, 10-10-18). Borrell cita explícitament l’argument dels falsos beneficis econòmics esgrimits per Nigel Farage al Regne Unit amb el retorn de fons de Brussel·les, de la mateixa forma que s’ha publicitat que la recuperació del suposat dèficit fiscal català seria suficient per finançar la independència. El cert és que sense crisi financera, depressió econòmica, problemes amb l’euro i greuges fiscals, base tot de l’ascens dels populismes –i en el cas britànic, l’arribada dels refugiats d’Orient Mitjà–, no haguessin agafat tanta força cap dels dos moviments.

Hi ha també en joc en el moviment independentista la idea d’un excepcionalisme català, compartit amb molts altres nacionalismes, que es correspon prou bé amb l’excepcionalisme anglès, tal com el descriu el brillantíssim assaig de Fintan O’Toole Heroic Failures: Brexit and the Politics of Pain. De cara al brexiters, la Unió Europea és el somni de Napoleó, el Kàiser i Hitler, de la mateixa manera que, de cara als independentistes catalans, Espanya com a imperi es redueix al somni de Felip V i Franco. La Unió Europea i Espanya apareixen així com a construccions supranacionals igualment artificioses als ulls d’ambdós independentismes, davant de les quals cal evitar la invasió i la submissió. Els britànics pro europeus, igual que els catalans constitucionalistes, són l’equivalent dels quislings, els colabos, apaivagadors i traïdors, disposats a pactar amb el feixisme com ho va fer Chamberlain a Munich amb Hitler i Pétain en sotmetre’s a l’ocupació alemanya.

En un altre torbador paral·lelisme amb els sentiments de bona part de l’independentisme català, O’Toole localitza també la vocació martirològica brexiter en forma d’un «desig d’haver estat ara envaït per tal de poder resistir gloriosament». «I no tan sols resistir –afegeix–, sinó morir, en una apoteosi última del masoquisme. Part de l’encant del nacionalisme romàntic antiimperial és el martiri». Tant el Brexit com el procés són al límit de les seves forces, en el duríssim moment d’haver d’acceptar la realitat, i això difícilment es farà entomant la part tan important de responsabilitat que hi ha en la desfeta, sinó que s’intentarà de nou, i com sempre, projectant-se en forma d’una victimització pròpia i d’una culpabilització de l’enemic secular. A falta d’una idea concreta de futur i de la corresponent capacitat per avançar, al final els nacionalismes s’adscriuen a l’etern retorn, allò que Timothy Snyder en diu l’opció per a les «polítiques de l’eternitat» després que els han fallat les deterministes i hegelianes «polítiques de la inevitabilitat» (The Road to Unfreedom).