window.dataLayer = window.dataLayer || []; function gtag(){dataLayer.push(arguments);} gtag('js', new Date()); gtag('config', 'UA-123062154-1');

El camí cap a l’aplicació de l’article 155

Núm. 0

Balanç del 155

El camí cap a l’aplicació de l’article 155

Argelia Queralt
Argelia Queralt
| 25 set. 2018
Barcelona, 6 de setembre de 2017. Aprovació al Parlament de la Llei del referèndum amb els escons buits de PSC, Ciutadans i PP. © Toni Albir. EFE.

L’objecte d’aquestes pàgines és marcar els principals elements que, des del meu punt de vista, varen portar a l’aplicació de l’article 155 de la Constitució espanyola. No és, per tant, un estudi del significat i abast d’aquest article; pretenc, en canvi, fer una petita crònica dels principals escenaris en els quals, en els darrers anys, s’han mogut les institucions catalanes i el Govern de l’Estat en el denominat conflicte català. Situo l’inici en la manifestació contra la sentència de l’Estatut, encara que, com veuran, no crec que aquesta sigui la raó única i fonamental.

La tarda del 10 de juliol de 2010 els carrers de Barcelona s’omplien de manifestants indignats per la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut d’autonomia de Catalunya (STC 31/2010) per considerar que suposava un menysteniment de la voluntat parlamentària i popular de la ciutadania de Catalunya. I és que, no es pot oblidar, la reforma de l’Estatut de 1979 requeria l’aprovació per una majoria de dues terceres parts del Parlament de Catalunya, l’aprovació de les Corts Generals mitjançant llei orgànica i, finalment, el referèndum positiu dels electors. Per aquest motiu, la doctrina constitucionalista sempre havia descrit l’Estatut d’autonomia com una norma pactada en la qual era requerida la concurrència de dues voluntats, l’autonòmica, expressada a través d’una majoria molt qualificada en el Parlament, i l’estatal, expressada a través d’una llei orgànica de les Corts Generals. Per acabar el procediment, a més, calia que la proposta de reforma fos validada per la ciutadania de Catalunya a través d’un referèndum.

Deixant ara de banda les consideracions jurídiques que mereix la sentència (una anàlisi completa es pot trobar aquí), la manifestació del 10 de juliol de 2010, sota el lema Som una nació. Nosaltres decidim i encapçalada pel president de la Generalitat, José Montilla, i el president del Parlament, Ernest Benach, va començar com una expressió popular contra una sentència del Tribunal Constitucional però va acabar convertint-se, en bona part del seu recorregut, en un crit per la independència. Aquest va ser, sens dubte, el tret de sortida en la carrera cap a la independència, protagonitzada de forma destacada, no casualment, per Convergència i Unió (CiU) i Esquerra Republicana de Catalunya (ERC).

Existeixen treballs i anàlisis que posen en dubte que la veritable causa del creixement de l’independentisme fos la sentència del Tribunal Constitucional de 2010.

Des d’aquell moment s’ha tendit a assumir que la STC 31/2010 és el punt d’inflexió en què part del catalanisme opta per la independència com a opció política, deixant de banda posicions més centrades. Aquesta és la conclusió a la qual arriben experts com Mario Ríos analitzant les dades existents.

Barcelona, 11 de setembre de 2015. Artur Mas, Oriol Junqueras, Raül Romeva, Carme Forcadell i Muriel Casals en l’acte d’inici de la campanya electoral de Junts pel Sí. © Matthias Oesterle. ZUMA Wire.

Fundadors subscriptors

Ara bé, existeixen treballs i anàlisis que posen en dubte que la veritable causa del creixement de l’independentisme fos la STC 31/2010. Jordi Amat al seu llibre La confabulació dels irresponsables pretén desmuntar aquest tòpic de que la sentència contra l’Estatut provoca el canvi descrit. Tanmateix, m’interessa ara destacar algunes de les dades aportades per Eloisa del Pino a Agenda Pública fent una comparativa entre les actituds dels catalans i la resta d’espanyols envers diferents elements i, concretament, respecte de l’estat autonòmic. Les dades analitzades mostren com la desafecció envers l’estat autonòmic creix molt marcadament a Catalunya… i a la resta de comunitats autònomes a partir de 2010. És evident que la sentència de l’Estatut va suposar una caiguda de la confiança dels catalans en l’estat autonòmic, però en el creixement de la desafecció cal incloure també les campanyes antiestatut liderades per diferents partits polítics d’àmbit estatal i, destacadament, la crisi econòmica. A més, a partir de 2012 específicament a Catalunya cal introduir dos elements més: la consolidació de la idea que el sistema de finançament era injust amb Catalunya i l’atribució a l’Administració central de les culpes de les retallades perpetrades pel Govern.

La suma de tots aquests elements, uns privatius dels catalans i altres compartits per la resta de comunitats autònomes, va servir com a escenari perfecte per a que CiU i ERC intensifiquessin la seva particular pugna pel poder a Catalunya. En un article a Agenda Pública, Joan Rodríguez i Astrid Barrio explicaven amb dades empíriques la lluita de poder en què CiU i ERC estaven immersos des de feia anys, i que havia suposat la radicalització del discurs de CiU, passant del nacionalisme cap a posicions properes a la independència. Així ho demostra l’aposta pel dret a decidir, amb la celebració del 9N del 2014, i, d’acord amb l’adopció de determinades decisions, l’aposta per la independència: a partir de 2012 comença una etapa d’estudi i construcció de les estructures d’estat, amb la creació del Consell Assessor per a la Transició Nacional.

L’any 2015 se celebren noves eleccions a Catalunya amb una estratègia política diferent: CiU i ERC, amb independents, acorden una llista conjunta, Junts pel Sí. La llista unitària, però, treu 62 escons, és dir, només un més que la suma dels escons que tenien anteriorment CiU i ERC. Per tant, no tenen la majoria absoluta, que aconsegueixen a un alt preu sumant les Candidatures d’Unitat Popular (CUP): el president Mas ha de donar un pas al costat i Carles Puigdemont és investit nou president de Catalunya.

La independència és, sens dubte, l’objectiu a aconseguir i, vist en perspectiva, la celebració d’un referèndum pactat amb l’Estat una maniobra de distracció.

Aquest és, al meu parer, el veritable tret de sortida del camí cap a la independència, sí o sí, i, per tant, el moment en què es contempla com una realitat la unilateralitat. La independència és, sens dubte, l’objectiu a aconseguir i, vist en perspectiva, la celebració d’un referèndum pactat amb l’Estat una maniobra de distracció. Per complir amb uns mínims, es crea el Pacte Nacional pel Dret a Decidir amb una vida realment curta i amb dos hàndicaps de sortida: 1) el president Puigdemont s’ha compromès a celebrar el referèndum amb o sense pacte, i 2) s’estableix una data: la tardor de 2017. Aquests dos elements fan que, fins i tot aquells que veníem defensant el referèndum pactat com a possible instrument de resolució del conflicte polític a Catalunya, perdem tota esperança d’èxit, com així es va demostrar.

El Govern de l’Estat no fa cap proposta real, no intenta cap aproximació real ni ofereix cap alternativa als catalans i catalanes.

Amb el temps de descompte en marxa, al Parlament de Catalunya comencen a sacrificar-se procediments i usos parlamentaris en favor dels preparatius del referèndum. Els dies 6, 7 i 8 de setembre de 2017 assistim a unes jornades absolutament inèdites i esgarrifoses al Parlament en què, finalment, amb la majoria absoluta que sumen Junts pel Sí i les CUP, s’aproven dues lleis que suposen el trencament de Catalunya amb l’ordenament jurídic espanyol: la Llei 19/2017, del 6 de setembre, del referèndum d’autodeterminació, i la Llei 20/2017, del 8 de setembre, de transitorietat jurídica i fundacional de la república. És aquest el moment en el qual les institucions catalanes s’instal·len oficialment en la unilateralitat. Decideixen celebrar un referèndum no pactat i il·legal, es miri com es miri, que no reuneix cap de les garanties previstes pels estàndards internacionals. Un no-referèndum que mobilitza al voltant de dos milions de persones i que rep una resposta absolutament desproporcionada per part de l’Estat. A continuació, i en una aplicació molt original de les pròpies lleis, es fa una declaració unilateral d’independència (DUI) amb efectes diferits i una DUI amb efectes simbòlics. Són mesos en què es produeix una absoluta abdicació del dret per part de les institucions catalanes: res no vincula, ni la Constitució, ni l’Estatut, ni els drets dels parlamentaris ni, per suposat, cap de les decisions del Tribunal Constitucional prohibint totes aquestes actuacions i avisant de les conseqüències de desobeir-les.

Es produeix una absoluta abdicació del dret per part de les institucions catalanes: res no vincula, ni la Constitució, ni l’Estatut, ni els drets dels parlamentaris ni, per suposat, cap de les decisions del Tribunal Constitucional.

Tot això es produeix amb un Govern de Mariano Rajoy que es nega a fer política en el conflicte de Catalunya. Hi ha diversos motius per explicar aquesta actitud però ara aquí en podem destacar un parell. Per una banda, una opció de govern i ideològica de no voler negociar ni oferir res al sobiranisme català. Aquesta opció, que és legitima, es fonamenta, en canvi, en una interpretació absolutament restrictiva i poc generosa del nostre ordenament jurídic, també de la Constitució, convertint-la en una mena de pedra sagrada, immutable, que és constantment esgrimida davant les reivindicacions dels sobiranistes. Quan Rajoy reiterava «no és que no vulgui, és que no puc» no deia la veritat perquè, com part de la doctrina constitucionalista ha dit, la Constitució espanyola posseeix encara marge de maniobra, fins i tot fent-hi encabir un referèndum pactat i no vinculant a Catalunya.

Mentre a Catalunya les institucions estan cada vegada més enfora dels marges legalment establerts, el Govern de l’Estat no fa cap proposta real, no intenta cap aproximació real ni ofereix cap alternativa als catalans i catalanes. Ans al contrari, la seva estratègia és, en primer lloc, utilitzar el Tribunal Constitucional com a escut davant les extralimitacions de l’independentisme institucional. Cal recordar que, en un primer moment, el Parlament i el Govern es limiten a fer declaracions polítiques sense efectes jurídics. Malgrat això, i per primera vegada, el Tribunal Constitucional va acceptar entrar a valorar la constitucionalitat de les resolucions parlamentàries, en contra del que havia estat la seva pràctica fins la STC 42/2014. De fet, el Tribunal Constitucional va anar guanyant cada cop més protagonisme, excessiu i a vegades inadequat al meu parer, en el desenvolupament de la crisi catalana des de la banda estatal. En segon lloc, com es sabut, el Govern de l’Estat decideix judicialitzar tot el que té a veure amb el procés. Així, comença amb l’organització del 9N, instant la Fiscalia a perseguir penalment el president Mas i els consellers Ortega, Homs i Rigau. Posteriorment, es comencen els procediments penals contra els Jordis, els membres de la Mesa del Parlament, els membres del Govern de Puigdemont i altres responsables públics implicats en la preparació i celebració de l’1-O.

Per altra banda, més enllà de l’opció ideològica, concorre un segon element important que condiciona l’actuació del Govern de Rajoy: Ciutadans apareix a les enquestes com una alternativa real al Partit Popular. Aquesta pujada estimada de Ciutadans es deu, en gran mesura, a la seva posició respecte de Catalunya. Ciutadans opta per un posicionament molt dur, amb un to allunyat del diàleg i de tendir ponts, i amb discurs molt nacionalista espanyol. Cap recordar, a més, que aquest tensionament i aquesta polarització els hi van donar uns rèdits molt favorables en les eleccions del 21 de desembre de 2017, en contra del que li va succeir al PP, que va treure els pitjors resultats de la seva història a Catalunya. En aquesta línia, els cronistes expliquen que Mariano Rajoy va mantenir una posició de cautela respecte de la possibilitat d’aplicar l’article 155 de la Constitució, davant de posicions molts més agosarades de membres del seu partit i dels líders de Ciutadans.

Finalment, el Govern de l’Estat decideix aplicar l’article 155, una clàusula de salvaguarda constitucional que, fins ara, no s’havia aplicat. El balanç sobre la seva aplicació i el seu concret abast és objecte d’altres articles d’aquest dossier. El que està clar és que la seva aplicació suposa un abans i un després en les relacions institucionals, polítiques i socials entre Espanya i Catalunya.

Espanya és un estat de dret democràtic i, per tant, no existeix cap obligació jurídica ni interna, ni europea, ni internacional que contingui un mandat a les institucions espanyoles de celebrar un referèndum.

En tot cas, i reiterant que una part de responsabilitat en l’enquistament de la crisi a Catalunya la té el Govern del Partit Popular, en un determinat moment les institucions catalanes opten, com s’ha dit, per la unilateralitat argüint la manca de resposta estatal. És en aquest moment quan l’actuació de l’independentisme perd la seva legitimitat. I així ho van assenyalar diferents líders europeus i les instàncies de la Unió Europea: Espanya és un estat de dret democràtic i, per tant, no existeix cap obligació jurídica ni interna, ni europea, ni internacional que contingui un mandat a les institucions espanyoles de celebrar un referèndum. Catalunya no és un poble oprimit on es neguin drets, tampoc es produeixen situacions de desigualtat respecte d’espanyols d’altres parts de l’Estat i, per suposat, no hi ha violència estatal. Aquests serien alguns dels requisits que portarien les instàncies internacionals a obligar a realitzar un referèndum i, fins i tot, a acceptar-ne els resultats, però Espanya i Catalunya estan molt lluny d’aquesta situació. Hi ha hagut situacions de menysteniment a la identitat nacional catalana i a les seves institucions, però hi ha espai i elements de millora en la relació Catalunya-Espanya. De fet, la crisi no és catalana, és constitucional, i Catalunya n’és un símptoma (gestionat de forma nefasta). Cal una actualització del pacte de convivència constitucional i un replantejament de la realitat política i institucional espanyola. Però aquests canvis, alguns profunds, necessiten temps, maduració i acords amplis.

2018-12-03T13:42:51+00:00Per |

Sobre l'Autor/a:

Argelia Queralt
Professora de Dret Constitucional de la Universitat de Barcelona i Directora editorial d'Agenda Pública.
Fundadors subscriptors
Aquest web utilitza cookies pròpies i de tercers, amb fins tècnics, de personalització de la navegació de l'usuari i d'anàlisi del trànsit de la web. Per a més informació sobre que són les galetes, quines utilitzem i la manera de canviar la seva configuració, pot accedir a la nostra Política de cookies mitjançant aquest enllaç o el que apareix al peu de pàgina. Hi estic d'acord