Ara ja no val a badar. El canvi climàtic ja és aquí. Els advertiments, titllats per molts de catastrofistes, que des de fa un bon grapat de dècades, científics, experts i ecologistes ens anaven anunciant, són una realitat.

Les estadístiques dels últims anys així ho fan palès: Els rècords de temperatures a tot el món, el creixent desglaç dels pols i de les glaceres alpines, els huracans cada cop més potents i a latituds més septentrionals, els incendis devastadors, l’avanç dels deserts…Amb aquestes dades sobre la taula, el grup d’experts de l’ONU sobre el Canvi Climàtic és així de contundent ja en el primer paràgraf del seu document mare: «Estem davant el desafiament més gran del nostre temps i ens trobem en un moment decisiu. Des de pautes meteorològiques canviants que amenacen la producció d’aliments, fins a l’augment del nivell del mar que incrementa el risc d’inundacions catastròfiques, els efectes del canvi climàtic són d’abast mundial i d’una escala sense precedents. Si no es prenen mesures dràstiques des d’avui, serà més difícil i costós adaptar-se a aquest efecte en el futur».

Afirmacions inquietants ens porten al que es coneix com «La variable antròpica», és a dir, la influència de l’activitat humana sobre el clima. La regulació estricta d’aquestes activitats ha de ser la política prioritària per revertir o si més no, aturar aquesta emergència planetària. Es necessiten canvis ràpids i de gran abast per frenar els pitjors efectes; el primer, aconseguir que les emissions netes mundials de CO₂ arribin a nivell zero el 2050.

Eric Suñol en aquest número de política&prosa ens explica que ja s’hi està avançant: «Avui en dia s’albira que la descarbonització de l’economia –no fer servir combustibles fòssils amb emissions de CO₂– s’accelerarà durant els pròxims 20 anys. Evidentment en 20 anys aquesta descarbonització serà incompleta i quedaran activitats on la substitució del combustible fòssil serà més lenta, com ara el transport aeri o una bona part del gas natural».

L’economia circular és una de les fórmules, encara avui molt poc esteses, que ajudaria a reduir els residus i alhora reutilitzar-los per crear altres empreses. Es tracta d’una nova estratègia empresarial que consisteix a unir diverses indústries i entitats —tradicionalment separades— en una sola xarxa on es busquin i es posin en marxa solucions innovadores, dins un mateix territori, per tal de maximitzar l’ús dels recursos: materials, energia, aigua, béns, experiència, logística… A través de la xarxa s’identifiquen oportunitats de negoci que donen lloc a transaccions comercials rendibles gràcies a donar valor afegit a recursos sobrers.

No està en joc el futur de la Terra, que sobreviuria sense nosaltres, sinó l’equilibri climàtic que ha fet possible la vida de 8.000 milions de persones. S’ha arribat a aquest punt d’urgència després de diverses i fracassades cimeres mundials pel clima. Assolint només acords de mínims i amb l’afegitó que s’han incomplert reiteradament.

Fundadors subscriptors:
més que lectors, actors disposats a canviar les coses.

Els actuals partits progressistes, hereus del fracassat model socialista, però que mantenen plantejaments polítics en pro de la igualtat, el benestar i la justícia social, el pacifisme, la defensa dels drets civils, el feminisme….. són els primers que han incorporat als seus programes la lluita contra el canvi climàtic. Ara, als països europeus abunden les carteres ministerials de Medi Ambient. També la Unió Europea, de la mà de la nova presidenta de la comissió, Ursula Von der Leyen, ha creat una vicepresidència exclusivament per lluitar contra el canvi climàtic. El socialdemòcrata holandès Frans Timmermans en serà el titular.

El nou centreesquerra és més conscient i responsable en aquest àmbit que els partits populistes i conservadors. Aquests, en molts casos defensors dels interessos econòmics dels més poderosos i dels lobbies dels productors d’energia, s’han convertit en els negacionistes de facto de la urgència climàtica. No tant de paraula –a hores d’ara ningú sensat no s’atreveix a negar l’evidència– però sí amb els fets de les seves polítiques diàries. Trump, Bolsonaro o Vox a Espanya són uns dels actuals actors polítics més refractaris a la preservació del medi ambient. Aquest agost passat el president del Brasil va rebutjar l’ajuda que li oferia el G7 per apagar els incendis de l’Amazònia tot i les enquestes que diuen que gairebé el 80 % dels brasilers rebutgen l’explotació minera a les àrees de reserva ambiental o d’indígenes.

Des del punt de vista generacional, els joves són els que tenen més consciència ecològica. Els moviments reivindicatius per garantir un món habitable, com és Fridays for Future encapçalat per l’adolescent Greta Thunberg, marcaran les noves agendes polítiques. Els néts del Maig del 68 han pintat de verd la vella bandera roja dels seus avis culpant les anteriors generacions de no haver afrontat, en el passat, amb valentia i visió de futur la defensa del medi ambient.

Amb aquesta conscienciació popular, els partits que no prioritzin als seus programes mesures dràstiques per lluitar contra aquesta emergència mundial seran castigats per les urnes i romandran sense possibilitat de governar.

O ara o mai. Si els dirigents mundials no arriben a grans consensos transversals, amb generositat i sense avantposar els interessos domèstics o de partit, només ens quedarà preparar-nos amb resignació per entomar els pitjors efectes del canvi climàtic.