El noruec Roald Amundsen, famós per haver estat el primer home a trepitjar el pol sud, va ser també el primer explorador a travessar en vaixell el Pas del Nord-oest, la perillosa i laberíntica ruta que enllaça l’Atlàntic i el Pacífic a través de les illes de l’Àrtic canadenc. Molts hi havien mort amb anterioritat, inclosos els membres de l’ara tan recordada Expedició Franklin. La d’Amundsen va ser una travessia èpica que va durar tres anys, del 1903 al 1906, i que va estar plena de penúries ja que els gels perpetus no permetien, ni tan sols a l’estiu, l’avanç del seu navili.

El 2016, poc més d’un segle després, el luxós creuer Crystal Serenity, amb un miler de passatgers a bord, va cobrir la mateixa ruta entre agost i setembre. És cert que l’acompanyava un petit trencaglaç per si sorgien problemes, però no va ser necessari el seu ús. De fet, més d’un centenar d’embarcacions han repetit el trajecte des de llavors i tot indica que el Pas del Nord-oest serà molt aviat una ruta habitual a l’estiu per enllaçar els ports de l’Àsia oriental amb la costa Est dels EUA.

I el mateix passa al nord de Rússia. Per exemple, aprofitant que les costes de l’Àrtic estan quedant lliures de gel a l’estiu, la naviliera Maersk, líder mundial en transport de contenidors, ha anunciat que començarà en breu l’explotació de la línia Vladivostok-Sant Petersburg com a alternativa més ràpida i barata al pas pel canal de Suez. En un cas concret, el trajecte entre Yokohama i Rotterdam s’escurça d’11.000 a 7.000 milles nàutiques, un 36 % menys.

L’obertura de la navegació per l’Àrtic pot ser una bona notícia per al comerç marítim de l’hemisferi nord i també per a l’explotació minera de regions fins ara inaccessibles, però abans que res és un dels resultats més dramàtics de l’avanç inexorable de l’escalfament global. Com a conseqüència de l’augment de les temperatures, l’anomenada banquisa boreal, la capa de gel flotant que cobreix l’oceà Àrtic, es fa cada cop menys extensa i gruixuda.

Al mes de setembre, quan s’arriba al mínim anual, la superfície marina coberta pel gel ocupa en els últims anys uns quatre milions de quilòmetres quadrats, una tercera part de la mitjana del període 1980-2000 per a la mateixa data. Està en perill un ecosistema sencer, les comunitats locals que en depenen i fins i tot l’equilibri climàtic mundial. Però abans parlem de temperatures.

A Gallargues (França) es va arribar el juny a 45,9oC, la temperatura més alta des que van començar els mesuraments fa més d’un segle.

Una onada de calor «atípicament primerenca i excepcionalment intensa», com la va definir l’Organització Meteorològica Mundial (OMM), va sacsejar Europa a finals del passat mes de juny. A la localitat francesa de Gallargues, molt propera a Montpeller, els termòmetres van arribar el dia 28 a 45,9oC, la temperatura més elevada al país des que van començar els mesuraments oficials fa més d’un segle i, com va recordar Météo-France, un registre més propi de la Vall de la Mort (Califòrnia, EUA), un dels pols de calor de la Terra.

Fundadors subscriptors:
més que lectors, actors disposats a canviar les coses.

Durant el mateix episodi, la majoria de les estacions meteorològiques amb dècades de funcionament a Suïssa, Alemanya, Bèlgica, Àustria, Txèquia, Polònia i Hongria van batre la seva marca de temperatura per a un mes de juny i en nombrosos casos es va assolir també el rècord absolut anual. A casa nostra, Girona va registrar 43,9oC el mateix dia 28 de juny, la màxima mai mesurada a la ciutat.

 

Màximes absolutes

La causa directa d’aquesta impressionant onada de calor a Europa va ser un profund anticicló i l’arribada d’aire càlid del sud, una situació habitual tots els estius. En aquest sentit, podria argumentar-se fins i tot que els rècords d’aquest any han estat un fenomen local i que formen part de la variabilitat inherent al clima mundial. Però no és exactament així. A Nova Delhi, la capital de l’Índia, es van assolir també al juny els 48,0oC, la temperatura més alta per al mes des de l’inici dels registres.

Des de fa almenys dues dècades, els rècords se succeeixen per tots els racons del planeta. A la localitat australiana de Marble Bar es va arribar el desembre passat, estiu austral, a 49,1o, la màxima absoluta des que van començar els mesuraments al país en 1901. A Quinchamali, al centre de Xile, es va batre el rècord nacional el 2017 amb 42,0oC. Al Japó, la màxima absoluta es va assolir el 2018 amb 41,0o a Kumagaya.

Groenlàndia perd cada any més de 300 milions de gigatones de gel, l’equivalent a 300 glaçons d’un quilòmetre quadrat.

La repetició d’episodis similars cada vegada més intensos només pot explicar-se per la variable humana o antròpica, com la defineixen els científics. És a dir, per la major presència a l’atmosfera de gasos d’efecte hivernacle derivats de les activitats industrials i agropecuàries, especialment diòxid de carboni i metà, segons subratlla l’IPCC, el grup d’experts en canvi climàtic de les Nacions Unides.

Els quatre últims anys (2016 a 2018) han estat en el conjunt de la Terra els més càlids des de mitjans de segle XIX, quan va començar el registre instrumental modern, avui constituït per milers de termòmetres repartits per tota la superfície terrestre i marina. En resum, de 1900 a 2018 la temperatura mitjana mundial va pujar 1oC, una enormitat en termes històrics, i 1,5o a Espanya, un país molt vulnerable a causa de la seva situació geogràfica just al nord del desert del Sàhara.

Al llarg de la història de la Terra s’han repetit innombrables canvis climàtics, molts dels quals van ser fins i tot més intensos que el període actual, com l’última glaciació, que va acabar fa tot just 10.000 anys i que va deixar sepultada sota el gel bona part de l’hemisferi nord. No obstant això, és possible explicar el seu sorgiment atenent exclusivament a causes naturals, concretament a variacions en els cicles solars i en l’òrbita terrestre. La ciència, en definitiva, mostra que les últimes dècades constitueixen el període més calorós i el canvi més ràpid registrat a la Terra en com a mínim els darrers 2.000 anys i, el que és més important, que tot plegat és a causa de l’activitat humana.

 

Glaceres en retrocés

Al marge de la fusió dels gels marins de l’Àrtic, un dels efectes més visibles de l’augment de les temperatures és el retrocés de les glaceres terrestres. El fenomen encara és discret a l’Antàrtida, fins i tot testimonial, però a Groenlàndia, la segona major reserva d’aigua dolça del planeta, és possible observar a l’estiu com grans glaceres desemboquen al mar en forma pràcticament líquida. Es calcula que l’enorme illa perd anualment més de 300 milions de gigatones de gel, és a dir, l’equivalent a 300 glaçons d’un quilòmetre quadrat.

La glacera del Mont Perdut ha passat de 90 a 40 hectàrees des del 1980. Els esquiadors hauran de buscar pistes a una altitud superior.

També estan retrocedint de manera alarmant les glaceres de muntanya. Als Alps s’estima que la superfície coberta pels gels perpetus s’ha reduït el 30 % des del 1850. Al parc nacional Glacier, al nord-oest dels Estats Units, només hi queda un 27 % del gel perpetu que hi havia a mitjans del segle XIX. A l’Himàlaia, que abasteix d’aigua el 20 % de la població mundial, el ritme de fusió anual s’ha duplicat en els últims anys respecte a 1990.

I finalment, en un exemple més proper, l’extensió coberta per la glacera del Mont Perdut ha passat de 90 a 40 hectàrees des del 1980. Els canons de neu poden ajudar a pal·liar l’escassetat de neu, però no hi ha dubte que la propera generació d’esquiadors haurà de buscar pistes a una altitud superior.

Els problemes no s’acaben aquí, sinó que es retroalimenten com un peix que es mossega la cua. Per exemple, la reducció de la superfície terrestre i marina coberta pel gel –que és de color blanc– està canviant l’albedo, la quantitat de radiació solar que és retornada a l’espai. I l’arribada de més aigua dolça a l’Àrtic fruit del desgel amenaça amb modificar perillosament els corrents marins mundials, segons pregonen els científics més catastrofistes.

 

Pluges torrencials

A més, com a resultat de la fusió de les glaceres terrestres i de l’anomenada expansió tèrmica de l’aigua –els mars ocupen més espai si augmenta la seva temperatura–, el nivell mitjà dels oceans ha pujat uns 20 centímetres des d’inicis del segle XX i el procés s’ha accelerat en temps recents, segons dades irrefutables obtingudes amb satèl·lits.

Els territoris costaners més plans, especialment els deltes i algunes illes, podrien ser engolits per les aigües si l’increment addicional arriba als 50 centímetres, una possibilitat mitjana segons els càlculs publicats per l’IPCC. Abans, però, perdran les platges i patiran l’embat de temporals mai vistos. Entre les ciutats més vulnerables, amb barris que ja pateixen problemes d’intrusió marina, destaquen Jakarta, Bombai, Canton, Nova Orleans, Bangkok, Alexandria, Nova York i Guayaquil.

Entre les ciutats més vulnerables destaquen Jakarta, Bombai, Canton, Nova Orleans, Bangkok, Alexandria, Nova York i Guayaquil.

L’alça de les temperatures també està comportant i comportarà encara més una intensificació dels fenòmens meteorològics extrems com pluges torrencials, onades de calor i sequeres, tal com van preveure ja fa temps els climatòlegs. Per exemple, 62 milions de persones s’hi van veure afectades el 2018, 35 dels quals van correspondre a víctimes d’inundacions. Dels 17,7 milions de desplaçats interns que l’Organització Internacional per a les Migracions (OIM) tenia registrats a finals de l’any passat, més de dos milions eren afectats per desastres climàtics.

L’IPCC, el grup d’experts de l’ONU, recorda que el món és encara a temps de frenar els pitjors efectes del canvi climàtic, encara que per això serien necessaris canvis ràpids i de gran abast en l’ús de la terra, l’energia, la indústria, la construcció, el transport i l’urbanisme. Al 2030, les emissions netes mundials de CO2 causades per les activitats humanes haurien d’haver-se reduït en un 45 % respecte a les del 2010, per finalment aconseguir un nivell d’emissions netes equivalent a zero cap al 2050.

Com va subratllar recentment el secretari general de l’ONU, António Guterres, «ja no hi pot haver més demores». No està en joc el futur de la Terra, que de ben segur sobreviuria sense nosaltres, sinó l’equilibri climàtic de l’Holocè que ha fet possible el sorgiment de les civilitzacions i la vida de 8.000 milions de persones.