La investigació de periodistes independents sobre els conflictes d’interès de l’oncòleg Baselga ha estat notícia recent en molts mitjans de comunicació per tractar-se d’un metge reconegut en el seu camp i per la magnitud econòmica de tot plegat. Els fets són prou coneguts i no m’estendré gaire en detallar-los. En resum, allò que va posar de manifest la recerca periodística és que Baselga: 1) havia cobrat honoraris desmesurats de les farmacèutiques per a les quals havia treballat; 2) no va declarar els seus conflictes d’interessos en publicacions i conferències relacionades amb fàrmacs produïts per les empreses en les quals tenia interessos econòmics; 3) es va beneficiar d’una operació de venda d’una empresa en la qual tenia una participació important a una farmacèutica relacionada amb les seves investigacions; i 4) experts independents van jutjar mediocres i esbiaixats els resultats d’un assaig clínic celebrat per Baselga i promogut per una empresa amb la qual l’oncòleg mantenia vincles monetaris. A més, aquests fets s’emmarquen en el context del salari fabulós que Baselga rebia del Sloan-Kettering Cancer Center  i de la seva implicació en la medicina privada a Barcelona i Madrid lligada a Quirónsalud (Instituts Oncològics Baselga), companyia pertanyent a l’alemanya Fresenius Helios, el grup de salut privada més gran d’Europa que va comprar els actius de Quirón a Espanya fa dos anys per valor de prop de 6.000 milions d’euros.

Davant de casos com aquest, que representen només la punta d’un iceberg de gran fondària, cal preguntar-se si el de l’oncòleg català és un exemple de poma podrida, tal com ha estat considerat majoritàriament pels mitjans de comunicació, o bé si és un actor més en el si d’un sistema semicorrupte. No es tracta d’exculpar Baselga; la seva posició és indefensable i apropiada la seva immediata dimissió com a metge i director mèdic del SKCC. Però es possible que Baselga tingués certa raó quan es disculpava en declaracions al New York Times afirmant que no va fer constar els seus conflictes d’interessos per «oblit» o «manca de supervisió». El món acadèmic, almenys en l’àmbit mèdic, viu obsessionat per publicar, i sovint els becaris i els fellows escriuen manuscrits que els investigadors principals firmen com a autors honoraris sense haver intervingut en la seva redacció. Els autors fan així mèrits davant dels seus caps de grup i escriuen febrilment per fer créixer el seu currículum i els dels seus superiors. L’autoria honorària està molt estesa en la medicina acadèmica i trobaríem desenes de casos de frau vinculats amb aquesta pràctica. És, doncs, possible que bona part dels articles on Baselga consta com a coautor no fossin adequadament supervisats. Tanmateix aquesta és una interpretació relativament benigna dels oblits de l’oncòleg; n’hi hauria una altra pitjor. Podria haver succeït que les publicacions signades com a coautor per Baselga no haguessin estat redactades ni tan sols pel seu equip sinó pels anomenats escriptors fantasma (ghostwriters) que treballen al backstage per a les farmacèutiques que, una vegada redactat el manuscrit, el passen a signatura pels líders d’opinió a canvi d’honoraris considerables. Un article a la revista JAMA, l’òrgan de difusió de la poderosa American Medical Association, calculava en un 11% el nombre d’articles publicats per acadèmics que havien estat, en realitat, escrits per redactors fantasma a sou de la indústria.

L’autoria honorària està molt estesa en la medicina acadèmica i trobaríem desenes de casos de frau vinculats amb aquesta pràctica.

Però deixem la poma podrida de banda per indagar en el sistema. La primera troballa, tal com anunciàvem unes línies més amunt, és que el cas que ens ocupa no és ni molt menys excepcional. JAMA Oncology, una marca de prestigi en el camp de mines en què s’ha convertit la recerca sobre el càncer, publicava enguany un article dedicat precisament als conflictes d’interessos en aquesta disciplina. Els autors de l’esmentat article van analitzar totes les publicacions fetes per 344 oncòlegs en revistes d’alt impacte durant els anys 2016-2017 i van relacionar-les amb els seus vincles amb la indústria farmacèutica per tal d’escatir si s’havien declarat conflictes d’interessos, com és obligat en la publicació científica biomèdica. Val a dir que als Estats Units la indústria està obligada a fer públic el llistat de metges als quals han beneficiat amb espècies o honoraris, i la quantitat rebuda, la qual cosa facilita aquests tipus d’indagacions. L’article en qüestió posa en evidència que almenys en una tercera part de les publicacions relacionades amb l’oncologia, no han estat declarats conflictes d’interessos obvis quan era evident que calia fer-ho. Els pagaments realitzats pels laboratoris farmacèutics a aquest grup nombrós d’oncòlegs acadèmics van sumar 216 milions de dòlars en concepte de beques, consultories, accions i conferències. Les xifres maregen.

A casa nostra, el panorama, que tot just comença a aclarir-se, hauria de ser semblant. A principis d’octubre, per primera vegada, la fundació independent CIVIO va fer pública una llista dels divuit metges finançats directament per la indústria arreu d’Espanya, cadascun dels quals va rebre més de 50.000 euros al llarg de 2017. En total aquests divuit metges es van repartir 1,6 milions d’euros. Dues terceres parts dels interessats estan involucrats en el tractament del càncer i, a més, el metge més ben pagat és membre de la Comisión Nacional de Evaluación de Medicamentos i de la European Medical Agency, un contrasentit coherent amb la cultura mercantilista prevalent a la medicina actual. Així doncs, som testimonis d’una problemàtica sistèmica i global que va més enllà, sense negar-les, de les responsabilitats personals.

Tradicionalment la investigació acadèmica mantenia als Estats Units una distància saludable amb la indústria, però aquest paradigma mèdicofinancer es va capgirar sota el reaganisme amb la llei promoguda pels senadors Bayh i Dole al 1980 que obrí les portes als investigadors i a les institucions acadèmiques a patentar les seves descobertes i llicenciar-les exclusivament a companyies farmacèutiques a canvi de royalties, àdhuc si la seva recerca era finançada amb diners públics. Aquesta llei va permetre també que la indústria enrolés en les seves nòmines a líders d’opinió (KOLkey opinion leaders) en qualitat de conferenciants globals, assessors científics o membres dels seus consells d’administració, de forma que els acadèmics es van involucrar plenament en els negocis de la indústria i les farmacèutiques en el disseny, anàlisi estadística i publicació dels assaigs clínics. Com a efectes col·laterals, la llei va tenir, al meu parer i entre d’altres, un efecte deleteri sobre la programació de temes i conferenciants en congressos i reunions científiques.

A partir, doncs, dels anys 90, les oportunitats que brinda l’entorn de la recerca biomèdica per a la corrupció es multipliquen i en podem assenyalar unes quantes com ara: 1) Aprofitar el finançament públic de la recerca per a l’enriquiment personal i de la institució; 2) Convertir la universitat en un hub de negoci; 3) Promocionar dins de la universitat o de la jerarquia hospitalària pel fet d’aconseguir contractes avantatjosos; 4) Relegar les tasques i responsabilitats docents i clíniques en favor de la recerca lucrativa; 5) Esbiaixar els articles de recerca acadèmica i suposadament independent, en favor de la indústria finançadora, ocultant efectes adversos i evitant l’anàlisi de cost-benefici; 6) Influir directament sobre la redacció de guies clíniques i protocols afavorint productes industrials amb els quals existeix un conflicte d’interès; 7) Patentar mètodes de recerca –és a dir, tècniques no comercials– promovent la competitivitat entre grups d’investigadors per damunt de la col·laboració i 8) Normalitzar i generalitzar la relació crematística entre acadèmics i indústria.

Les publicacions signades com a coautor per Baselga podrien no haver estat redactades ni tan sols pel seu equip.

Que el cas Baselga s’hagi donat en l’entorn de l’oncologia no és casual. La pressió de les indústries que treballen en nous productes pel tractament del càncer és molt forta i ha tingut com a efecte col·lateral l’arribada d’oncòlegs a nivells de decisió importants en les institucions de recerca, les universitats, els hospitals i les comissions avaluadores de les innovacions sanitàries. Tanmateix, l’impacte clínic de la inversió massiva en nous medicaments antineoplàstics és magre; el soroll mediàtic que l’acompanya, malauradament, és més escandalós que el que mostren les dades fredes. Una recerca de lectura obligada per a clínics i gestors publicada al 2014 per experts independents del Massachussetts Institute of Technology indagava sobre l’allargament de la vida que podia esperar-se dels setanta-un medicaments  antineoplàstics aprovats per a ús clínic entre 2002 i 2014 en tumors sòlids –és a dir, excloent leucèmies, limfomes i semblants–: uns escassos 2,5 mesos! (JAMA Otol Head Neck Surg 2014;140:1225). A més, aquests nous fàrmacs havien estat comercialitzats als Estats Units a raó de més de 10.000 dòlars/mes. És a dir, que la seva relació cost-benefici és, simplement, ruïnosa.

Fundadors subscriptors:
més que lectors, actors disposats a canviar les coses.

En un editorial del New York Times de 14 de setembre titulat «La transparència no ha impedit que les farmacèutiques continuïn corrompent la recerca mèdica», Marcia Angell, editora durant 20 anys del New England Journal of Medicine, es mostra molt crítica amb Baselga i apunta dues mesures radicals per acabar amb les pràctiques fosques dels lobbies  medicofarmacèutics. Segons Angell «Declarar els conflictes d’interessos és millor que no fer-ho però deixa en mans del lector jutjar si la publicació està esbiaixada, cosa per a la qual molts professionals no estan capacitats, especialment quan no s’inclouen al text dades comprometedores per a la indústria. Per aquest motiu suggereixo que s’implementin dues mesures: primera, que els investigadors universitaris no acceptin pagaments de la indústria, per petits que siguin, i que les subvencions privades siguin incondicionals, és a dir, que no interfereixin en el desenvolupament i publicació dels assaigs clínics; i segona, que els investigadors i metges no acceptin regals de la indústria i es paguin ells mateixos l’assistència als congressos. S’ho poden permetre».

La col·laboració entre universitats i empreses ha estat enormement fèrtil i no tindria sentit regular-la exhaustivament fins al punt de paralitzar la recerca aplicada de qualitat.

Tanmateix, estem lluny de trobar una solució definitiva als conflictes d’interessos. Necessitem la indústria sanitària per a la producció i disseminació de fàrmacs i dispositius mèdics imprescindibles per a la praxi mèdica. No cal dir que la competitivitat industrial ha estat decisiva per al progrés de la Medicina i de la Cirurgia i per al desenvolupament de noves tecnologies i medicaments que ajuden a combatre la malaltia i el dolor. I la indústria no pot avançar si no rep informació solvent per part dels acadèmics que són, sobre el paper, els que millor poden copsar les necessitats no cobertes. La col·laboració entre universitats i empreses ha estat, doncs, enormement fèrtil i no tindria cap sentit regular-la exhaustivament fins al punt de paralitzar la recerca aplicada de qualitat.

El que cal és arribar a un statu quo pel qual es respecti per una banda la independència del coneixement acadèmic no esbiaixat i per l’altre el legítim dret als beneficis raonables d’una indústria que genera milions de llocs de treball i ha tingut un gran potencial per millorar la nostra esperança de vida i el nostre benestar. Aquest nou statu quo implicaria el compromís dels acadèmics amb l’honestedat científica i la transparència.

Cal assegurar que el producte del qual es demana una opinió d’expert cobreix una necessitat real.

Al llarg de la meva vida professional he tingut relacions amb diverses indústries sanitàries i d’aquesta experiència em permeto treure’n algunes lliçons que poden orientar tots aquells investigadors que duen a terme una recerca amb potencial comercial. No descarto que àdhuc arribin a ser útils per legislar sobre aquesta espinosa qüestió. Són aquestes:

1) No et vinculis financerament a llarg termini. No compris accions de l’empresa per a la qual treballes; no formis part de la seva nòmina; no acceptis retribucions periòdiques com a consultor. Fes-te pagar per obra. Si ets promotor d’una patent, no veig perquè no has de rebre royalties raonables però promou que altres col·legues diguin la seva sobre el teu invent.

2) Col·labora amb la indústria només si es tracta d’un bon producte. No et facis còmplice d’una empresa dubtosa que tracta de promocionar un producte no menys dubtós: freqüentment paguen en espècies o suggereixen suborns. Assegura’t que el producte del qual se’t demana una opinió d’expert cobreix una necessitat real i es troba avalat per estudis solvents abans de la seva introducció en la pràctica clínica.

3) Que et vinguin a buscar. Aquesta és la situació òptima. Has realitzat una recerca interessant en el teu camp i la indústria se t’acosta perquè podria tenir o desenvolupar un producte adient per a allò que has descobert. La col·laboració en aquests casos promet ser fructífera i ambdues parts en sortiran beneficiades.

4) No t’allunyis de la pràctica clínica. La raó de ser de la indústria sanitària i de la recerca biomèdica és millorar la salut i prevenir les malalties, principalment aquelles que escurcen significativament els anys de vida. Massa recerca es fa com a modus vivendi, és autoreferencial i ha perdut el contacte amb la realitat. Si ets un investigador bàsic, procura assessorar-te bé amb un metge clínic competent. Si ets metge practicant i alhora vols desenvolupar una carrera acadèmica afina l’observació a la capçalera dels pacients i, si és necessari, demana ajuda a un bon investigador de laboratori. Compte amb les innovacions que et presenta la indústria que sovint no aporten avantatges sanitaris i, pitjor encara, poden ser causa de iatrogènia.

En resum, la col·laboració entre metges i empreses del món de la salut és aquí per quedar-se. El que cal és dur-la a terme amb honestedat per les dues parts, valorant acuradament el cost-benefici del que s’està fent i evitant el mercantilisme i els beneficis exagerats amb productes de futur dubtós.