El debat sobre la cultura catalana en castellà ha estat una constant en el període democràtic. El 1977 la revista Taula de Canvi, vinculada a l’esquerra comunista i dirigida per Alfons Carles Comín, va publicar al seu número de juliol-agost una enquesta sota el títol «Escriure en castellà a Catalunya». En la presentació, el filòleg i activista Jordi Carbonell afirmava que «no hi ha cap dubte que els escriptors que, vivint al nostre país, s’expressen literàriament en castellà constitueixen un fenomen inimaginable sense la victòria del feixisme l’any 1939». Considerava que «les poesies o novel·les en castellà dels Goytisolo, de Barral, de Gil de Biedma, de Candel, de Juan Marsé, no formen part de la literatura catalana», sinó que la seva obra «es troba dins el marc de la literatura castellana», i afegia que «si la cultura catalana segueix el seu ritme històric, els grups d’escriptors en llengües al·lògenes tendiran a desapareixer tots sols».

Aquesta contundent reflexió xocava amb el punt de vista d’historiadors literaris catalanistes anteriors a la Guerra Civil com Manuel de Montoliu o Antoni Rubió i Lluch, que tot i posant-li objeccions, no havien dubtat a referir-se a l’«escola literària catalana en castellà» per fer esment de la generació romàntica de Pau Piferrer i Manuel Milà i Fontanals, i molt difícilment haurien negat a la seva obra la catalanitat com feia Carbonell respecte al grup de Carlos Barral.

La perspectiva de Carbonell era la que circulava amb èxit en àmbits nacionalistes d’aquell moment històric. Obeïa en primera instància a una lògica, justa i compartida, de reivindicar la restauració del català després de la repressió franquista, però anava més enllà. El Congrés de Cultura Catalana estipulava en les seves conclusions del 1976 que eren escriptors catalans «els que escriuen i/o publiquen en català les seves obres de creació». El 1980 Jordi Pujol deixava anar en el seu discurs d’investidura la frase tan citada en anys recents per Jordi Amat: «L’objectiu és aconseguir a través d’un procés que pot ser llarg (…) que a Catalunya, la llengua i la cultura del país siguin les catalanes».

En els anys 30 la narrativa popular anarquista que s’esgotava als quioscos es publicava molt majoritàriament en castellà.

Les institucions culturals creades pel pujolisme es van posar en marxa partint d’aquest criteri que, en termes generals, han mantingut fins avui, i el 1990 l’aleshores director general de Promoció Cultural de la Generalitat, Xavier Bru de Sala, el reblava al diari Avui: «Si aspirem a un futur on el català es desenvolupi plenament i ocupi el lloc que li correspon en la societat catalana (…) és natural que el fenomen de la cultura feta en castellà a Catalunya sigui vist com el fruit d’una anormalitat i una excepcionalitat que no s’haurien de consolidar».

Aquesta qüestió de l’«anormalitat» i l’«excepcionalitat» resultava decisiva, per tant, per legitimar el «llarg procés». Però responia a la realitat? Llegint Carbonell o Bru de Sala tendiríem a pensar que, abans de la Guerra Civil i la victòria franquista, la llengua catalana havia tingut a Catalunya una presència cultural clarament hegemònica mentre que la castellana resultava residual. I és cert que, des de la consolidació de la Renaixença en els anys 70 del segle XIX, el català literari havia viscut una edat d’or, la de Verdaguer, Guimerà, Carner, Salvat Papasseit o el jove Josep Pla, i que la Mancomunitat havia donat a la llengua una empenta social i institucional decisiva, recuperada durant la República.

Però el bilingüisme era norma en molts àmbits. Vegem el rànquing de diaris a la Barcelona del 1935 elaborat per Carles Singla: La Vanguardia venia 250.000 exemplars; El Diluvio i El Mundo Deportivo, 150.000; els dos diaris en català més seguits, La Veu de Catalunya i La Publicitat, tenien una circulació de 40.000. I encara que l’edició en català estava en clar ascens, les publicacions en castellà resultaven predominants als grans segells barcelonins com Montaner y Simón, Heinrich, Sopena, Espasa o Juventud… De la mateixa manera, la narrativa popular anarquista que esgotava edicions als quioscos es publicava molt majoritàriament en castellà.

Fundadors subscriptors:
més que lectors, actors disposats a canviar les coses.

En suma, abans de la Guerra Civil Catalunya no estava «normalitzada» culturalment en el sentit que han plantejat després els nacionalistes, sinó que les llengües catalana i castellana es repartien els espais de la cultura. Una situació que en realitat s’estava produint en diversos graus des del 1412 quan, després del Compromís de Casp i el canvi de dinastia en la Corona d’Aragó, una part de la noblesa local va començar a castellanitzar-se per sintonitzar amb el nou poder.

‘El criterio’, de Jaume Balmes, va ser un dels grans supervendes de l’Espanya del segle XIX.

Aquest fenomen, que va tenir el seu reflex inicial a les obres bilingües d’escriptors del segle XV com Enrique de Villena, Francisco de Moner o Pere Torroella, es consolida al segle següent tant des del punt de vista literari com editorial: a partir del 1550, les edicions en castellà, per requeriments del mercat, constitueixen la primera producció de les impremtes barcelonines, per davant del llatí i del català. I, en els cinc segles posteriors, Barcelona consolida un estatus de capital editorial de l’àmbit hispanoamericà que arriba fins al present; una capitalitat que, a partir de la Renaixença, permet que l’edició en català compti també amb unes estructures del comerç del llibre molt desenvolupades.

Al llarg de tot aquest temps la producció intel·lectual i literària en castellà ha mantingut la continuïtat amb períodes tan anodins com prolongats. Però d’altres han resultat clarament brillants i importants i amb notable influència en la cultura catalana i espanyola.

 

Segle XVI: Juan Boscán i la cultura del Renaixement

El març del 1543 el taller de Carles Amorós, a Barcelona, publica Las obras de Boscán y algunas de Garcilaso de la Vega. Consten de quatre volums: tres amb les poesies del primer, que acabava de morir, i un amb les del segon, caigut en combat sis anys abans. Boscán era un barceloní de família benestant que després de formar-se en la cort de Ferran el Catòlic s’havia posat al servei de la casa d’Alba. A Granada, l’ambaixador italià Andrés Navagero l’havia animat a provar en llengua castellana «sonets i altres trobes utilitzades pels bons autors d’Itàlia». Al costat del seu amic Garcilaso decideixen seguir el consell i d’aquesta manera revolucionen la lírica espanyola introduint, juntament amb el vers hendecasíl·lab, «el gust italià en la nostra poesia», en paraules de l’historiador José María de Cossío. Traductor d’«El Cortesà», de Baltasar Castiglione, Boscán seria, solament per aquest llibre, «un dels grans artífexs innovadors de la prosa castellana», segons Marcelino Menéndez i Pelayo, que va estudiar a fons la seva aportació.

 

Segle XVII: les reflexions rutilants de Joaquín Setantí

Militar barceloní, Setantí, com Boscán, va treballar per a la casa d’Alba i va seguir el duc per terres europees. Mentrestant, anava elaborant una col·lecció d’aguts aforismes sobre qüestions com la fama, el bon govern, la ingratitud, la malaltia, la mort… Els va publicar el 1614 sota el títol de Centella de varios conceptos, con los avisos de un amigo, i conté perles d’aplicació tan contemporània com aquesta:

Enseñados han de entrar los ministros al gobierno, como los Doctores a la práctica.

O aquesta:

Muy necesario es que tema a la justicia el que la ha de administrar.

Per al professor Emilio Blanco, que va reeditar el 2006 la seva obra oblidada, Setantí és un clar i il·lustre precursor del gran clàssic espanyol en aquest camp, l’Oráculo manual o arte de la prudencia, de Gracián.

 

Segle XVIII. Capmany, història i eloqüència

La Real Junta de Comercio de Cataluña, creada el 1758, aspirava a tutelar les activitats econòmiques del Principat. També va tenir un vessant documentalista. El 1779 apareixien publicades, en la impremta madrilenya d’Antonio Sancha, les Memorias históricas sobre la marina, el comercio y las artes de la antigua ciudad de Barcelona. Les havia escrit, per encàrrec de la Junta, Antonio de Capmany, i no només van ser pioneres a l’historiar la marina d’un poble en el context europeu. També obriren a Catalunya una finestra d’atenció al passat medieval i la seva esplendor social i econòmica que culminaria amb el moviment romàntic del segle següent.

Capmany, barceloní instal·lat a Madrid, va ser també un filòleg influent, autor d’un diccionari francès-espanyol, un tractat sobre l’eloqüència i una antologia de clàssics en llengua castellana que refrescaria l’interès pel Segle d’Or i resultaria de consulta obligada durant dècades.

 

Segle XIX. La gran generació

A la primera meitat del segle XIX floreix un grup d’autors d’alt nivell que constituirien l’«escola literària catalana en castellà» ben estudiada, entre altres, per Manuel de Montoliu. El seu embrió era romàntic i van resultar decisius a l’hora d’impulsar les indústries culturals espanyoles.

Pau Piferrer, autor dels dos primers volums de la sèrie Recuerdos y bellezas de España, clau en l’eclosió del romanticisme; Manuel de Cabanyes, amb la seva obra poètica d’halo classicista; Manuel Milà i Fontanals, amb els seus estudis sobre els trobadors i la poesia èpica, es movien en un món en transformació que veia com es posaven en marxa les iniciatives editorials d’Antonio Bergnes de las Casas i la influència entre les classes rectores del Diario de Barcelona, dirigit per Juan Mañé i Flaquer. Darrere la línia moderada del «Brusi» advertim la influència del sacerdot Jaume Balmes, partidari del sentit comú en la religió, la política i la vida; el seu tractat El criterio va ser un dels grans supervendes de l’Espanya del segle XIX.

Bonaventura Aribau, l’únic poema del qual en català, A la pàtria, va constituir el punt fundacional de la Renaixença, va publicar en castellà la resta de la seva poesia i va impulsar, amb l’amic d’infantesa Manuel Rivadeneyra, la Biblioteca de Autores Españoles que, amb setanta volums «va facilitar la conservació de la nostra literatura i va influir en els nous escriptors i intel·lectuals», espanyols i hispanoamericans, segons l’historiador de l’edició Hipólito Escolar.

 

Segle XX: Imperi, ruralia i feminisme

En el primer terç del segle XX les lletres catalanes en castellà acullen figures com Eduardo Marquina, qui instal·lat a Madrid es converteix en un cantor nostàlgic de les glòries de l’Imperi espanyol amb grans èxits teatrals com En Flandes se ha puesto el sol, que el jove militar gallec Francisco Franco admirava. El novel·lista Bartolomé Soler, amb la seva robusta novel·la d’ambient rural Marcos Villarí, esgota edicions i rep un reconeixement crític que el posa al nivell de Pérez de Ayala o Benjamín Jarnés.

Frederica Montseny conrea amb èxit la novel·la popular amb temes feministes i d’afirmació àcrata.

En el camp de la no-ficció, Gaziel, amb les seves cròniques de guerra i els seus articles polítics; María Luz Morales, amb la seva atenció al cinema, i Francisco Madrid, amb les immersions pel Barri Xino, renoven el periodisme de preguerra. Dues figures eminents de la Mancomunitat, Eugeni d’Ors i Josep Pijoan, canvien de llengua de treball. El primer continuarà en castellà amb el seu Dietario i els seus llibres d’estètica, el segon produeix la imponent Summa Artis.

 

Segle XX. Franquisme

La cultura posterior a la Guerra Civil s’articula entorn de grups editorials. La galàxia Destino brinda un setmanari de gran influència, el supervendes Mariona Rebull d’Ignasi Agustí i el premi Nadal de què es beneficien les barcelonines Carmen Laforet, Ana María Matute i tants altres renovadors de la narrativa en castellà.

La galàxia Seix Barral està protagonitzada per Carlos Barral i el seu grup (que inclou Jaime Gil de Biedma, el poeta espanyol més influent de l’últim mig segle, i José Agustín Goytisolo) i en sorgeix el premi Biblioteca Breve que llança a Juan Marsé i també el boom literari americà amb La ciudad y los perros de Mario Vargas Llosa, segellant la vinculació d’aquest moviment amb Catalunya.

La galàxia Planeta consolida Josep Maria Gironella i la seva molt exitosa trilogia sobre la Guerra Civil, i amb el premi Planeta posa en marxa l’operació anual més espectacular de màrqueting editorial i difusió de la lectura del país. Amb els anys, i des de Barcelona, Planeta arribarà a ser el primer grup editorial en castellà (i també en català) i un dels deu més grans del món.

 

Segles XX-XXI. Democràcia i conclusió

El pronòstic de Jordi Carbonell va fallar. En les dècades posteriors a la mort de Franco la literatura catalana en castellà ha tingut bona salut i, en diversos casos, ha rebut el reconeixement internacional, coincidint amb la desitjada i exitosa recuperació de la creació literària en català. Noms com Eduardo Mendoza, Manuel Vázquez Montalbán, Terenci Moix, Esther Tusquets, Enrique Vila-Matas, Javier Cercas o Carlos Ruiz Zafón ho han exemplificat, projectant Catalunya al món. L’emergència de nous segells prescriptors com Anagrama o Tusquets han injectat vigència a aquesta tradició editorial. El bilingüisme ha constituït una constant en els anys de la llibertat recuperada. Es llegeix premsa en castellà i català, i alguns diaris ofereixen edicions en les dues llengües.

En suma, al llarg dels segles el castellà no ha estat «la llengua dels colons», ni encara menys «una llengua aliena a Catalunya», com s’ha tornat a sentir recentment. Es va imposar culturalment als inicis de l’Edat Moderna per la decisió de les elits i pels interessos comercials dels impressors, i la seva presència s’ha mantingut. És evident que en segles posteriors s’han donat episodis conflictius i èpoques de repressió respecte al català. Però també èpoques obertes en què l’elecció d’idioma ha estat lliure, i els autors han optat per fer-ne servir una, l’altra o totes dues. En qualsevol cas, sense la presència continuada del castellà és impossible entendre bona part de la cultura que ha enriquit Catalunya.