Entre l’any 2005 i el 2016 el Departament de Benestar i Família, amb la col·laboració de la Universitat de Girona, va editar un total de deu guies de gramàtica comparativa entre el català i les llengües de la immigració internacional relativament recent en aquell moment. Les publicacions tenien com a objectiu apropar les parles dels nouvinguts a la comunitat educativa catalana que, en molts casos, les desconeixia del tot. És per això que entre els volums hi havia guies dedicades a idiomes reconeguts i prestigiats, hegemònics als països de procedència, com l’àrab o el xinès, però també d’altres dedicades a llengües minoritàries o minoritzades com l’amazic, altrament conegut com a berber.

Aquest projecte s’inscriu dins del nombrós conjunt d’iniciatives governamentals que es van portar a terme durant aquells anys, el començament de la primera dècada del mil·lenni, en què l’arribada de persones procedents d’àmbits lingüístics diferents, la majoria no castellanoparlant, tornava a posar damunt la taula la qüestió de la llengua i la immigració. Hi havia una gran preocupació davant la possibilitat que els acabats d’aterrar, davant la dicotomia d’haver de triar entre català i castellà, optessin per aquesta segona i que, per tant, n’augmentessin considerablement el seu nombre de parlants al Principat. D’alguna manera els immigrants van revifar el fantasma de la mort del català tot i que la immersió ja estava més que instaurada i la normalització portava recorregut un llarg camí. Els qui havien militat més ferventment en favor de la instauració de la llengua de Rodoreda en tots els àmbits de la societat van veure en aquesta immigració una amenaça d’accelerar el procés de substitució lingüística que s’ha anat anunciant des de fa temps.

El que escapava a la mirada crítica dels amoïnats pel futur del català de llavors eren diverses consideracions sobre la realitat que vivíem els qui ens havíem incorporat a la societat catalana: d’una banda que el fet de venir d’un país on no es parla ni català ni castellà fa que el nou usuari de la llengua no tingui cap preferència predeterminada. De l’altra, que en realitat aquesta capacitat de decisió del nouvingut no existeix donat que el context el determina molt més que la seva presa de consciència activa davant de la necessitat d’adscriure’s a una o altra llengua.

Bilingüisme gens homogeni

En aquest sentit ha estat curiós haver de recordar que un «s’integra», és a dir, s’adapta en la mesura de les seves possibilitats, de manera molt concreta, molt local i no pas a la globalitat d’un país o una àrea certa geogràfica. Així doncs la llengua adquirida opera com operen els idiolectes: en una mateixa ciutat, en un mateix barri s’hi poden donar experiències lingüístiques completament diferents. Depenent del contacte particular amb les persones concretes amb què ens relacionem parlarem una llengua o una altra. L’immigrant no fa més que posar en evidència una situació de bilingüisme gens homogeni, organitzat en múltiples disposicions segons quin sigui el punt geogràfic concret, el barri, l’àmbit de treball o educatiu i un llarg etcètera.

No fa gaire, una dona marroquina que ha viscut a Vic en els últims vint anys i alumna de cursos de català m’explicava la dificultat amb què es trobava a l’hora d’aprendre aquesta llengua: al restaurant on va treballar molt de temps, em va dir, la mestressa era andalusa i li parlava en castellà. Constata que li costa molt el català perquè li és molt difícil trobar algú amb qui parlar-lo. Viu al barri del Remei, on la població és majoritàriament de procedència estrangera. Aquí un element decisiu a tenir en compte quan parlem de llengua i immigració és la qüestió de la segregació urbanística que viuen molts col·lectius no pas, com bé apunten els tòpics carregats de prejudicis racistes, per la voluntat d’estar amb persones del mateix origen sinó per la manca de possibilitats d’accedir a habitatges fora dels barris que els pertoquen.

Aquí és habitual la situació de persones immigrants que s’esforcen per assistir a cursos de català, animades per una comunitat educativa conscient del fet que el domini d’aquesta llengua és un element clar per igualar oportunitats, però en canvi es troben que quan surten al carrer l’entorn o és castellanoparlant o, com en el cas de la dona que he esmentat, s’hi parla la llengua d’origen. Per això va ser interessant una iniciativa pionera que va néixer precisament al Consorci per a la Normalització Lingüística d’Osona i que tenia per objectiu afavorir la trobada entre persones que volien aprendre català, practicar-lo fora de l’aula amb nadius que voluntàriament dediquessin el seu temps a aquesta tasca. Tot i això el gran problema que segueix vigent és la complexitat de la segregació urbana que, en molts casos, s’ha solapat o ha substituït la segregació que ja van viure moltes famílies provinents de la immigració dels anys 60.

Fundadors subscriptors:
més que lectors, actors disposats a canviar les coses.

En el cas dels fills de la immigració la situació que hem viscut és sovint inversa a la que van viure els nostres pares, fins i tot si hem anat a parar a un barri de majoria castellanoparlant. Com que vam arribar en un moment en què la immersió ja funcionava, si més no a la primària, la nostra incorporació a la llengua es va produir amb tota normalitat. Independentment del context, el fet que el català sigui vehicular en l’àmbit educatiu aconsegueix un fet imprescindible si la persona vol tenir les mateixes oportunitats que els seus homòlegs «autòctons», almenys pel que fa a les qüestions idiomàtiques: que acabada l’escolarització es dominin sense problemes les dues llengües.

Un element decisiu quan parlem de llengua i immigració és la segregació urbanística que viuen molts col·lectius immigrants.

Cal recordar i remarcar que aquest és un dret i una fita aconseguida pels moviments progressistes quan es va consensuar el model d’immersió, encara que sovint aquesta sigui entesa més com un instrument de protecció de la llengua catalana mateixa. Ho és, és clar. La immersió permet un nombre de catalanoparlants impensable si no hagués existit però sovint s’oblida l’origen social d’aquesta política, com que el fet de poder aprendre català a Catalunya sí que és un element d’integració, fins i tot d’ascens social en l’època en què l’ascensor funcionava. Altra cosa és que els qui clamen per salvar el català, els qui estan preocupats per la seva salut no s’hagin amoïnat de la mateixa manera per les condicions de precarietat, discriminació, segregació i exclusió dels seus nous parlants, una situació agreujada per la crisi.

Retalls amb destral

Ha estat certament desconcertant que en els últims anys molts dels qui enarboren la bandera de la defensa de la llengua no hagin posat el focus en les retallades salvatges aplicades en àrees tan sensibles i estratègiques com l’educació o el benestar social. Hi ha una certa ceguera entre la classe política a l’hora de reconèixer que una de les estructures de país ja existents i potser la més poderosa que tenim, és la dels professionals que treballen als quilòmetres zero dels punts de conflicte de la nostra societat. Que mestres, assistents socials, agents de proximitat de tota mena són els qui han estat construint, des de la base, una mena de model d’integració propi hereu de les múltiples lluites nascudes durant el franquisme i la memòria d’anteriors experiències migratòries és un fet que el govern que va retallar, amb destral i no amb bisturí, no semblava recordar.

O tant li era, perquè no contemplava l’exclusió com a problema i ja donava per fet que els nouvinguts marxarien. El cert és que des que va començar la crisi, que va afectar de manera molt important els últims en arribar, a qui es va dir, fins i tot a través de publicitat, en aquest cas del govern d’Espanya, que havien de ser els primers a marxar, en moltes famílies es viu una sensació de fracàs i desil·lusió del projecte migratori. La falta d’expectatives i d’esperança fa difícil l’adhesió a una cultura que en molts casos pot ser percebuda com a indiferent al patiment que suposen la pobresa o l’atur.

Per això, molts dels qui van poder van marxar. I en aquest cas es tractava dels que portaven més temps a Catalunya perquè els que se’n van anar no van «tornar», tal com se’ls instava a fer-ho, als països d’origen sinó que van reemigrar cap al nord. I com que la Unió Europea no ho és per als treballadors estrangers, només el qui havien aconseguit la nacionalitat espanyola van poder emprendre un nou projecte migratori. No és qualsevol cosa, aquest fenomen: parlem d’un empobriment en el si de molts col·lectius en els quals els qui servien de pont entre els acabats d’arribar i la societat d’acollida són els qui han hagut de marxar. En tot cas cal insistir en el fet que els dos eixos són interdependents, l’eix social no es pot desvincular de l’eix «nacional», entès aquest molt a l’engròs, vinculat, ni que sigui, amb la pervivència d’una llengua efectivament feble i que mereix la protecció necessària per no recular.

La falta d’expectatives i d’esperança fa difícil l’adhesió a una cultura indiferent al patiment que suposen la pobresa o l’atur.

Deia que els fills de la immigració hem experimentat la paradoxa de viure amb normalitat la llengua a l’escola i després haver d’afrontar a fora les contradiccions del parlant autòcton de tota la vida. El català no l’hem viscut mai com a llengua B, de segona, llengua oprimida, encara menys perseguida. Era la llengua A en tractar-se de la llengua de l’escola, la de la primera cultura a la que teníem accés, encara que el contacte i l’adquisició del castellà no suposava cap dificultat. Aquesta normalitat, ja dic, ens ha estat enterbolida de diverses maneres quan hem sortit de l’àmbit educatiu. Encara ara molts nadius del català es dirigeixen en castellà a qui consideren estranger per la seva aparença externa. Amb això el que es demostra és que hi ha una part dels catalans que encara no han integrat, ells mateixos, la realitat fruit de la immersió: que en ser la llengua de l’ensenyament ho és per a tots els alumnes, vinguin d’on vinguin. I això ja fa anys que passa però continuem amb una població que persisteix en el seu prejudici tot i que la realitat la desmenteix.

Però si els fills de la immigració ens sentim estranyament «poc normalitzats» quan sortim a la vida real dels diferents àmbits no educatius, encara ens sentim més estranys quan anem més enllà del territori de parla catalana. Som vistos, en molts casos, com un estrany producte de les dèries dels malvats «nacionalistes» que s’entesten a catalanitzar-nos a tots i obliden, és clar, que el plurilingüisme i la protecció de les llengües febles de l’Estat no és només una realitat intrínsecament espanyola sinó que aquesta està recollida en la mateixa Constitució que diuen defensar.

De nou no es té en compte el que ja he esmentat abans: que les persones ens integrem de manera molt concreta, molt local, i no pas en una idea abstracta inabastable en la proximitat com pugi ser la identitat espanyola. Per això sovint els qui hem nascut en famílies immigrants hem sentit que ens tibaven de diferents bandes per reclamar la nostra adscripció identitària. Els mateixos que troben estrany que els marroquins catalans ens sentim catalans obliden que, almenys encara ara quan escric això, la catalanitat és una de les múltiples maneres en què s’organitza la condició de ciutadà en l’Estat espanyol. Així passa que l’immigrant i els seus fills, que no han triat les característiques de la societat a la que han anat a parar, es troben en el foc creuat entre els qui els posen com a exemples d’integració en el cas de sumar-se a la catalanitat i els qui els contemplen com a espècimens estranys per no haver triat l’adscripció a una espanyolitat que ningú no s’ha molestat a explicar en què consisteix exactament. Queda clar que és el nouvingut qui té les de perdre: si se situa en la catalanitat és discriminat per català i immigrant, si ho fa en l’espanyolitat a Catalunya, és vist com a no integrat.

Capítol a part mereixerien els discursos que aquí a Catalunya han volgut establir una diferència substancial entre els immigrants vinguts als anys 60 i els del principi d’aquest mil·lenni confrontant-nos els uns amb els altres sense reconèixer la nostra arrel comuna, que no és altra que la de la necessitat de marxar dels nostres llocs d’origen. Sovint els qui venim de països on no es parla castellà ens han posat d’exemple positiu en relació amb aquells que encarnen els que, per contra, «porten cinquanta anys a Catalunya i encara no parlen català». S’obvia aquí, és clar, l’exemple contrari, el de tots aquells «castellans» que voluntàriament i sense gaires recursos a l’abast, van decidir aprendre la llengua del lloc on havien trobat feina i futur per als seus fills. D’aquest tria o no se’n vol recordar ningú o bé és instrumentalitzada a tort i a dret per exorcitzar els fantasmes de la invasió colonitzadora. Ciutadans, que no ha considerat el català més que com a imposició (tot i que la seva líder seria un exemple claríssim de la igualtat d’oportunitats que suposa dominar ambdues llengües) ha oblidat també aquest passat i que la immersió va ser una conquesta social.

No seria mala idea recuperar moltes iniciatives dutes a terme pel demonitzat govern tripartit en aquesta matèria.

Ens caldria rellegir Els altres catalans no només per la banda de l’adscripció identitària sinó per la social. Que la desigualtat passa factura a la situació lingüística del català és una evidència que tots els qui vulguin fer política d’aquesta mena haurien de tenir en compte. Si cal una revisió del model d’immersió ha de ser, de nou, consensuada pels principals agents implicats i no pas presentada de manera unilateral pel Departament d’Educació. I aquest nou consens hauria de bastir-se sobre la realitat de l’alumnat i no pas sobre el que se li pressuposa. En el cas dels que procedim del Marroc no hauria de reproduir-se la situació de marginació que ja viu la nostra llengua materna en el país d’origen. La majoria de descendents de marroquins a Catalunya són amazigòfons i aquesta particularitat hauria de ser tinguda en compte si, a més a més, es vol convèncer l’amazic de la necessitat d’incorporar-se al català. A hores d’ara potser no seria mala idea recuperar moltes de les iniciatives dutes a terme pel demonitzat govern tripartit en aquesta matèria.