La revista El Ciervo entra aquest mes de juny a l’any 70 de publicació ininterrompuda, és a dir de vida. Per a una revista, fer setanta anys és com un miracle, només cal veure les sonores celebracions d’alguns mitjans quan arriben, per dir-ho amb una paraula de moda, a la quarantena. Setanta anys seguits sortint sense descans donen a El Ciervo el títol de degana de la premsa espanyola de pensament i cultura. És una menció honorífica del mateix efecte pràctic, o sigui nul, que aquell Decano de la prensa continental europea que, amb orgull legítim, l’enyorat Diario de Barcelona exhibia a la capçalera. Benefici pràctic cap, doncs, si ens referim al més pràctic de tots, el pecuniari. Moral, sí: ens agrada i ens anima aquest honor perquè, a més, revela i ensenya una cosa que alguns no saben i altres s’estimen més no saber: que la revista degana de la premsa cultural espanyola, la més veterana, la més resistent, la més perseverant, és catalana.

Una revista feta a Barcelona, escrita en castellà, amb col·laboradors de tot arreu i amb la meitat de subscriptors a Catalunya i la resta en totes (pocs, però en totes) les províncies d’Espanya i alguns a l’estranger (per al premi d’articles periodístics Enric Ferran que donem des de fa 42 anys rebem originals d’una quinzena de països). Això no agrada a tothom, prou que ho sabem, però és un fet que diu moltes coses: uneix i no separa, ens acosta i no ens allunya, ens fa més grans, ens fa ser més i no més pocs.

Per llegir l'article complet fes una prova gratuïta de 15 dies o fes una subscripció de pagament. Accedeix si ja ets subscriptor.