La realitat, a la nostra època, supera sovint la ficció. Molts lectors de Philip Roth, el novel·lista nordamericà desaparegut ara fa un any, ho havien de pensar en veure com un personatge com Donald Trump arribava a la presidència, envoltat de sospites respecte a la intervenció dels serveis secrets russos en la campanya de desprestigi de Hillary Clinton, la seva rival electoral, i d’abundoses i conegudes connexions entre el seu equip de campanya i el Kremlin, a més de la conjectura d’un lligam de xantatge entre Vladimir Putin i Trump, gràcies a la tècnica del kompromat, una documentació fotogràfica o audiovisual obtinguda en un hotel de Moscou comprometedora per al nou president.

Tot plegat evocava la novel·la contrafactual de Philip Roth, Complot contra els Estats Units, escrita el 2004, en la qual Adolf Hitler aconsegueix l’elecció de l’aviador Charles Lindberg com a president, capgirant en la ficció els resultats de l’elecció presidencial de 1940, en la qual Roosevelt va guanyar el seu tercer mandat a la Casa Blanca. Encara que l’heroi de l’aviació no es va presentar mai a les eleccions, tenia simpaties pel règim hitlerià, va advocar per la neutralitat dels Estats Units i presidí l’American First Commitee, autèntic antecedent de la ideologia trumpista.

Que les polítiques de Donald Trump han afavorit la Rússia de Putin no n’hi ha cap mena de dubte. La seguretat col·lectiva atlàntica enfront dels reflexos irredemptistes russos ha quedat afectada per les seves declaracions dubitatives respecte als compromisos de defensa mútua de l’OTAN i per la seva concepció de la seguretat com un joc de suma zero, en el qual només compten els beneficis directes que en treuen els Estats Units.

Trump també ha expressat la seva insensibilitat respecte a l’annexió de Crimea, ha demanat l’aixecament de les sancions a Rússia i no està d’acord amb la seva expulsió del G7. Encara cal afegir les seves simpaties amb el Brexit, amb els nacionalismes populistes europeus i amb els règims autoritaris, qüestions que erosionen la idea europea de democràcia i reforcen directament les posicions de Moscou.

El mateix ha succeït a l’Orient Mitjà, on l’abandó del multilateralisme, la denúncia del pacte nuclear amb l’Iran i la retirada de Síria han deixat camp lliure a Rússia per al seu retorn com a superpotència al centre de la regió. Objectivament, Trump està jugant des que va arribar a la Casa Blanca com un agent de Moscou, i com a tal ja ha estat tractat per nombrosos assagistes polítics, des de l’historiador Timothy Snyder (El camí cap a la no llibertat) fins al periodista Luke Harding (Conspiració. Com Rússia va ajudar Trump a guanyar les eleccions).

Però una cosa són els fets polítics acreditats i una altra molt diferent són els delictes concrets que puguin implicar aquests fets. La interferència russa a les eleccions del 2016 ha estat investigada durant més de dos anys pel fiscal especial Robert Mueller, i molt abans, gairebé des de l’elecció de Trump, pel mateix FBI, a les ordres de qui era aleshores el seu director, James Comey. Va ser precisament la destitució escandalosa de Comey per part de Trump, sota la sospita de constituir una interferència en l’acció de la policia, la que va obligar al nomenament del fiscal especial, que tot just ara ha acabat la seva feina i ha lliurat les 400 pàgines de les seves conclusions.

Fundadors subscriptors:
més que lectors, actors disposats a canviar les coses.

L’informe ha costat 25 milions de dòlars, hi han treballat 30 investigadors, advocats i experts de suport, han estats citats i han declarat uns 2.500 testimonis, s’han fet 500 registres i ha conduït a 35 processaments, dels quals 13 són de ciutadans russos, amb els casos notables de l’exconseller nacional de Seguretat de la Casa Blanca, Michael Flynn, l’excap de campanya de Trump, Paul Manafort, l’exassessor presidencial Roger Stone o l’exadvocat personal Michael Cohen.

L’informe encara no es coneix en la seva integritat, però les conclusions, resumides pel fiscal general William Barr, han estat profundament decebedores per als qui esperaven l’establiment de la culpabilitat del president en el complot de Rússia contra els Estats Units. Aquestes expectatives, que implicaven l’obtenció de proves sòlides de la conspiració dolosa per part de Trump i el seu entorn, han desembocat en una victòria política del president, que ha aconseguit presentar el final de la comissió Mueller com la seva exoneració de qualsevol delicte.

L’efecte d’una absolució ha estat el resultat d’una gestió política molt intel·ligent, sota la direcció del cap dels advocats de Trump, l’exalcalde de Nova York i excandidat presidencial, Rudy Giuliani. Primer va evitar que el fiscal interrogués directament Trump, qüestió a la qual el president difícilment es podia negar, conscient de la seva facilitat per incórrer en contradiccions i mentides. Després, ha sabut graduar la publicació de les conclusions, de forma que primer se n’ha conegut el resum, on s’assenyala l’exoneració del delicte de col·lusió i la insuficiència d’elements per judicar si hi ha hagut interferència en l’acció de la justícia.

Un cop neutralitzat l’efecte immediat de la investigació, ara vindrà la batalla per la publicació sencera de l’informe Mueller, exigida pels congressistes demòcrates i que de segur obstaculitzarà la Casa Blanca. El que comptarà al final és que no hi haurà procediment de destitució de Trump abans de les eleccions presidencials de 2020 i que, per tant, els demòcrates hauran de confiar en les seves pròpies forces, i no en l’ajut de la justícia, si volen treure’l de la Casa Blanca.