El neuròleg Oliver Sacks escrivia a Musicofília que la música pot afectar-nos a tots en qualsevol circumstància. Ens pot calmar, animar, consolar, entusiasmar, o servir per organitzar-nos i sincronitzar-nos. Considerava que podia resultar especialment poderosa, que tenia un gran potencial terapèutic en el terreny de la seva especialitat, però aquesta múltiple funció de la música la podem traslladar a un escenari molt més ample del sofriment humà. Per exemple, el del patiment d’estats d’angoixa i aflicció que s’ha abatut sobre tots nosaltres per obra i gràcia d’una pandèmia, la gravetat i extensió de la qual no podíem ni arribar a imaginar.

Per a Sacks, «la música, exclusivament entre totes les arts, és completament abstracta i profundament emocional. No té poder per representar res en particular o extern, però té el poder exclusiu d’expressar els estats anímics o els sentiments. La música pot perforar el cor directament; no necessita mediació».

El neuròleg deia que no cal saber res sobre Dido i Enees per quedar commogut pel lament de la reina, abans d’immolar-se en saber que el seu amor, el guerrer troià, l’abandona deixant Cartago per reprendre el seu camí cap a Itàlia: «Qualsevol persona que hagi perdut mai algú sap què és el que Dido està expressant». I encara afegia: «S’hi dóna, finalment, una gran i misteriosa paradoxa en això, ja que mentre aquesta música fa experimentar la pena i el dolor amb més intensitat, proporciona, al mateix temps, solaç i consol».

Els cants des del balcó de Begoña Alberdi o Beatrice Jiménez han recordat la necessitat de música viva.

Els veïns de la mezzosoprano Begoña Alberdi o els de la soprano Beatrice Jiménez que des dels seus balcons, finestres o eixides, potser amb pijama i sabatilles, han escoltat, a les fosques, aquelles àries i cançons que les cantants interpretaven també des del seu balcó, lamentoses o joioses, han provat la pena i el dolor al costat del consol. De la mateixa manera que de ben segur ho han fet totes aquelles persones que, també des de casa seva s’han aplegat en un cant comú fent-se intèrprets agermanats d’uns sentiments que poden semblar oposats però que s’entrellacen en un nus estret.

 

De bat a bat

En els dies tristos i llargs del confinament la música també se’ns ha ofert a mans plenes com a espectadors. Teatres, auditoris, orquestres, solistes, discogràfiques, editores, tothom relacionat d’una manera o altra amb la música ha obert de bat a bat les portes dels seus arxius, normalment de pagament, per al gaudi de tothom i de forma gratuïta, com ho han fet museus i tota mena de plataformes culturals d’una manera que algú fins i tot ho ha qualificat, no desencertadament, d’orgia cultural.

Aquest aparentment inexhaurible corn de l’abundància, si d’una banda ens ha fet passar els dies d’una manera més agradable i fins i tot ens ha permès ampliar el nostre camp de coneixements, de l’altra planteja un gran interrogant sobre el futur de la nostra relació amb la música en viu. ¿Com teatres, auditoris, orquestres i músics sortiran d’aquesta emergència que els ha fet tancar les portes durant setmanes comprometent programacions futures? Podran mantenir l’activitat als nivells preemergència? I nosaltres, el públic, amb menys diners a la butxaca i acostumats a la gratuïtat total que, però, té data de caducitat, tornarem a les sales per al gaudi de la música viva?

PUBLICITAT

Hay Luz al final del Tunnel

Els rescatadors del nostre ànim hauran de ser rescatats perquè tot el que se’ns ha ofert gratuïtament s’ha degut al fet que tothom ha hagut de plegar, amb el resultat d’unes pèrdues econòmiques i laborals extraordinàries per a sales de concert, teatres d’òpera i, sobretot, per als músics i treballadors del sector.

En el cas de l’òpera, per les seves característiques particulars, les pèrdues seran molt grans. Ho seran per al Liceu, per exemple, que amb gran dificultat s’havia refet de la crisi anterior i començava a mirar el futur amb una certa tranquil·litat, si és que en aquest món teatral això existeix. L’estrena a Barcelona d’una producció cancel·lada de Lohengrin amb veus wagnerianes de primera fila, firmada per Katharina Wagner, besnéta del compositor, era una aposta que permetia al teatre de la Rambla fer sentir amb força la seva veu a l’escena europea. I això se n’ha anat en orris.

El mateix ha passat al Teatro Real amb les dues propostes potents i personals del seu director, Joan Matabosch, com eren la recuperació de l’òpera barroca Aquiles en Esciros, de Francesco Corselli, o Lear, del contemporani Aribert Reimann.

 

La qualitat compromesa

Ara hi ha el risc que la pèrdua no només sigui econòmica i laboral, que també porti a un abaixament de la qualitat. Aquests teatres han de programar per a públics molt diferents, per a aquell al qual ja li va bé el repertori de tota la vida i per al que vol que el sorprenguin amb coses noves, que no en té prou amb les òperes de sempre ni amb unes posades en escena de l’any de la picor, sense substància o de teatre provincià. En circumstàncies de crisi, aquest segon públic és el que té totes les de perdre com bé ho saben els aficionats del Liceu que van patir la darrera crisi.

L’Acadèmia Catalana de la Música, una entitat sectorial que aplega associacions de tots els sectors musicals, donava a conèixer, el 26 de març, un informe amb aquestes xifres del sector a casa nostra: pèrdues de 5 milions d’euros en facturació dels músics, 1 milió i mig setmanal en ingressos de les sales i gairebé 2.000 treballadors afectats. Aquestes xifres portaven l’entitat a demanar un pla de xoc que permeti rescatar el sector «amb la implicació de totes les administracions, per evitar la devastació d’un sector musical i cultural que, com s’està demostrant aquests dies, serà clau i necessari per a reconstruir el futur».

Al govern alemany li va faltar temps, poc després d’haver començat l’emergència, per anunciar que destinava 50 mil milions d’euros a pal·liar les dificultats del món de la cultura i de la creació considerant que es tracta d’un sector on hi treballa una proporció molt elevada d’autònoms. Però no som a Alemanya, on la cultura és un valor de primer ordre i ningú no discuteix les elevades subvencions que en situació de normalitat ja rep el sector.

Fa uns anys, el compositor i musicòleg britànic Julian Johnson plantejava una pregunta que dóna títol a un assaig seu: qui necessita música clàssica? (Who needs classical music?, Oxford University Press, 2002). Allà hi deia això: «La música clàssica, com d’altra banda tot l’art, s’identifica amb la immediatesa de la vida quotidiana, però no immediatament. És a dir, pren aspectes de la nostra experiència immediata i els reelabora tornant-nos-els transformats».

El corn de l’abundància ofert amb total gratuïtat obre un interrogant sobre el futur de la nostra relació amb la música.

Per això, l’autor considera qualitat essencial de la música el fet de ser col·lectivament significant, tot i que parla a l’individu d’una manera que resulta inaccessible a l’argument racional i a la discussió. L’emergència del coronavirus ens ho ha demostrat. Per això necessitem la clàssica i d’ara endavant l’hauríem de necessitar més que mai, sobretot en viu. Les cantades de Begoña Alberdi o Beatrice Jiménez han fet ben palès fins a quin punt la necessitem.