Què pot passar en vint, trenta anys? Com podrien ser els museus i les institucions culturals llavors? D’una banda, decisiva, les institucions culturals seran segons que evolucioni i es clogui –almenys l’etapa actual— la vida democràtica, perquè la cultura entesa com a «estudi, educació i delit1» que, per ser-ho (si no en té, és una altra cosa) compta amb institucions permanents i pròpies, és inherent a la democràcia moderna i es troba en les mateixes cruïlles: què en fem de l’herència de la Il·lustració i, donat que parlem de polítiques culturals, que és un concepte recent, què en fem del llegat del segle curt, per dir-ho amb l’historiador Hobsbawm: què en fem en particular de l’herència del període de 1960 a 1989, el temps històric de més ampliació de la igualtat social a Occident. Una herència sense testament, en expressió de Hannah Arendt i de Fina Birulés, que s’encarrega de recordar-nos-ho: no n’hi ha, de testament.

Per llegir l'article complet fes una prova gratuïta de 15 dies o fes una subscripció de pagament. Accedeix si ja ets subscriptor.