Què pot passar en vint, trenta anys? Com podrien ser els museus i les institucions culturals llavors? D’una banda, decisiva, les institucions culturals seran segons que evolucioni i es clogui –almenys l’etapa actual— la vida democràtica, perquè la cultura entesa com a «estudi, educació i delit1» que, per ser-ho (si no en té, és una altra cosa) compta amb institucions permanents i pròpies, és inherent a la democràcia moderna i es troba en les mateixes cruïlles: què en fem de l’herència de la Il·lustració i, donat que parlem de polítiques culturals, que és un concepte recent, què en fem del llegat del segle curt, per dir-ho amb l’historiador Hobsbawm: què en fem en particular de l’herència del període de 1960 a 1989, el temps històric de més ampliació de la igualtat social a Occident. Una herència sense testament, en expressió de Hannah Arendt i de Fina Birulés, que s’encarrega de recordar-nos-ho: no n’hi ha, de testament.

Abu Dabi és ara el centre de negocis per als arquitectes que construeixen els nous museus i les seus dels museus europeus que hi posen franquícies.

Per l’altre extrem de la projecció a vint, trenta anys, i és un extrem no menys decisiu que l’anterior, les coses en matèria cultural pública seran, si res no hi posa remei, com són ara mateix i una mica més: una exacerbació del present. Un desafiament al patrimoni cultural públic. El pobre patrimoni cultural públic no està en condicions de desafiar res ni ningú. L’Estat actual és un vell sense diners, no té ni estalvis ni gairebé pensió. I, així, la vida democràtica, entesa ara de manera gairebé exclusiva com a projecte electoral continu, està desafiant el patrimoni cultural públic, se l’està carregant.

 

Museu cremant durant sis hores

Un exemple entre tants. Al Museu Nacional de Rio de Janeiro s’hi va signar la independència del Brasil el 1822, una prova més –entre totes les efemèrides relacionades amb la fundació i vida dels museus arreu, des de la Revolució Francesa— que un museu és sobretot un aparador del poder i de la història segons les elits. Però des de primers d’aquest setembre, el meravellós museu de Rio és pols i cendra, no queda res de les col·leccions insubstituïbles d’arts primeres, estudis botànics i llengües indígenes. ¿És plausible imaginar que, en quatre anys, les mateixes institucions públiques que l’han deixat calcinar (indiferents al seu deteriorament, a un sistema antiincendis que no va evitar que el foc el cremés durant sis hores, sis) el posaran dempeus quan arribi el bicentenari del naixement del Brasil modern que de ben segur s’entestaran a festejar? Si el museu va cremar en l’etapa Temer, ¿serà Bolsonaro qui l’aixequi? Difícil de creure. Més aviat diria que les celebracions es faran al costat, a l’estadi de futbol Maracaná, modernizat fa quatre anys amb un pressupost de 260 milions d’euros. El Museu Nacional tenia 20.000 [sic] euros enguany per a gener-juny. És una previsió, la del Macaraná, fàcil de fer…

Si així és per als museus dels contextos més castigats, ¿com els va als rics? I, ¿qui són els rics, en matèria de museus i d’institucions culturals del patrimoni públic? Els països asiàtics, sens dubte. I els va de primera. Són els amos del futur dels museus perquè ho són del mercat de l’art del present. Un dels fets estructurals d’aquesta etapa de la història començada el 1989 és que, en el terreny que ens ocupa, el mercat domina del tot la Institució Art sencera (que no està formada sols pels artistes i els museus, sinó també, i ara sobretot, per les cases de subhastes, la crítica, la xarxa curatorial i de comissaris d’exposicions, els sistemes docent i d’aprenentatge de l’artista i del museògraf, les fires d’art, el mercat naturalment i tot el que envolta el món de l’art).

Abu Dabi és ara el centre de negocis per als arquitectes que hi han construït i construeixen els nous museus i les seus dels museus europeus que hi posen franquícies, el Louvre i el Pompidou, per parlar només de les perles franceses, i, és clar, també és el centre de les aspiracions dels cada vegada més nombrosos intermediaris entre l’artista i el públic: curadors d’exposicions o directors de fires i de museus o les dues coses a la vegada. Xangai, per la seva banda, no es queda curta: és a hores d’ara l’única ciutat del món, amb Nova York, a tenir dues grans fires d’art la mateixa setmana. Els Emirats Àrabs i Qatar, la Xina i Corea del Sud: són els països que dominen el futur dels museus i del mercat de l’art.

El museu empori engegat pel Guggenheim de Bilbao fa vint-i-un anys s’ha revelat exitós, per a la recomposició urbanística i la imatge de la ciutat basca i també per al mercat de l’art. Ha calgut esperar la crisi del 2008 perquè, sense aturador, la mundialització i la uniformització siguin la parella que obri tots els balls del mercat de l’art. D’una fira a una altra del planeta, i cada vegada n’hi ha més, es difonen els mateixos productes artístics –costa fins i tot dir-ne «obres d’art»—, per tot arreu tot és igual, amb lleus, molt lleus, adaptacions culturals d’un lloc a l’altre. El sistema de l’art actual s’ha estat configurant així des de l’obertura de l’Art Basel Hong Kong el 2013, versió asiàtica de la fira de Basilea, fundada el 1970, de tal manera que les grans fires pertanyen a una xarxa internacional que marca directrius i deixa a la cuneta les fires locals i tot el que pugui recordar els lligams de la creació artística amb el seu temps i el seu lloc.

Fundadors subscriptors:
més que lectors, actors disposats a canviar les coses.

Continuarà, i tant que sí. Continuarà perquè els rics són més i més rics i des del 1989 constaten, exploren i investiguen el mercat de l’art com a inversió preferent i laboratori dels seus diners creixents. Això val tant per als individus (megarics) com per als Estats (megarics) que ara fan el pinxo gràcies a l’art antic, l’art modern, l’art contemporani, les arts tradicionals africanes, l’ivori dels rinoceronts a punt d’extinció i el que calgui.

 


1. «El museu és una institució permanent, no lucrativa, al servei de la societat i del seu desenvolupament, oberta al públic, que adquireix, conserva, investiga, comunica i, principalment, exhibeix els testimonis materials de l’home i el seu medi ambient, amb propòsits d’estudi, educació i delit». ICOM-International Council of Museums, UNESCO, 1979.