El famós consens dels anys 70 que sovint s’invoca com a exemple útil avui va tenir molt poc de decisió programàtica i voluntària. De fet, va ser sobretot el resultat de la impotència de les forces enfrontades per a imposar els seus criteris. El 15 de juny de 1977 les urnes deixaven K.O. les cabòries sobre les masses revolucionàries i donaven una majoria de votants a favor de l’intrèpid exfalangista Adolfo Suárez. A una distància de només un milió de vots situaven com a segona força el partit socialista de Felipe González, missing durant el franquisme o amb una feina testimonial, voluntariosa i inoperant.

El PCE es clavava una bofetada descomunal i profundament injusta (perquè la democràcia és profundament injusta amb les cabòries de les minories més ideologitzades i capbussades en si mateixes). A Catalunya, el PSC també va guanyar al PSUC, però només per 10 punts de diferència, mentre a Espanya la diferència va ser el doble. De tot plegat només se’n podia sortir assumint les condicions d’una realitat que imposava la impossible imposició dels uns sobre els altres. El consens va ser efectiu perquè va convenir a tothom vestir de victòria de l’alta política el que més aviat era resignació impotent i frustració.

Perdoneu la prèdica sobtada, però ve a tomb de preguntar-me en quin presumpte consens podem confiar el 2019. Aquell primer no va ser dictat per la sensatesa i el sentit de la responsabilitat sinó per la incapacitat de tirar cap a un cantó immovilista o cap al cantó rupturista. Fantasiejar amb un presumpte nou consens de responsables sobtats, o penedits, contra l’embalum actual em sembla una lectura voluntariosa i ensucrada d’aquell consens històric com a model, i hauria d’obligar-nos a pensar sobre la base de les condicions reals.

Subscriu-te per veure el contingut complet. Accedeix si ja ets subscriptor.
Subscriure