El famós consens dels anys 70 que sovint s’invoca com a exemple útil avui va tenir molt poc de decisió programàtica i voluntària. De fet, va ser sobretot el resultat de la impotència de les forces enfrontades per a imposar els seus criteris. El 15 de juny de 1977 les urnes deixaven K.O. les cabòries sobre les masses revolucionàries i donaven una majoria de votants a favor de l’intrèpid exfalangista Adolfo Suárez. A una distància de només un milió de vots situaven com a segona força el partit socialista de Felipe González, missing durant el franquisme o amb una feina testimonial, voluntariosa i inoperant.

El PCE es clavava una bofetada descomunal i profundament injusta (perquè la democràcia és profundament injusta amb les cabòries de les minories més ideologitzades i capbussades en si mateixes). A Catalunya, el PSC també va guanyar al PSUC, però només per 10 punts de diferència, mentre a Espanya la diferència va ser el doble. De tot plegat només se’n podia sortir assumint les condicions d’una realitat que imposava la impossible imposició dels uns sobre els altres. El consens va ser efectiu perquè va convenir a tothom vestir de victòria de l’alta política el que més aviat era resignació impotent i frustració.

Perdoneu la prèdica sobtada, però ve a tomb de preguntar-me en quin presumpte consens podem confiar el 2019. Aquell primer no va ser dictat per la sensatesa i el sentit de la responsabilitat sinó per la incapacitat de tirar cap a un cantó immovilista o cap al cantó rupturista. Fantasiejar amb un presumpte nou consens de responsables sobtats, o penedits, contra l’embalum actual em sembla una lectura voluntariosa i ensucrada d’aquell consens històric com a model, i hauria d’obligar-nos a pensar sobre la base de les condicions reals.

La meitat de Catalunya és absent de l’anàlisi de Marín i Tresserras, no computa com a problema ni com a subjecte civil.

És improbable que l’independetisme posi fil a l’agulla perquè desequilibraria de forma perillosa la seva estabilitat actual, els rèdits electorals, les seves lleialtats emocionals i fins i tot els seus consensos interns. Seguim atrapats fa deu anys en el mateix escenari perquè als agents extrems de l’arc polític els convé aquest estat de coses. L’unilateralisme fingeix una victimització antidemocràtica i dissimula i nega la seva mateixa màcula pròpiament democràtica; la dreta tira coets patriòtics per enfurismar l’independentisme i escalfar els motors d’un neoespanyolisme que creuen rentable electoralment mentre socialistes, i un sector dels comuns, desenvolupen al centre del taulell les seves frustants i de vegades fútils estratègies de negociació.

 

Faula sentimental

A quina mena d’acord es pot arribar amb qui promou (i creu en) una celestial Obertura republicana per a la Catalunya del futur, com Enric Marín i Joan M. Tresserras, on la meitat de Catalunya és perfectament absent de la seva anàlisi, on no computa com a problema ni com a subjecte civil, on el rumb és plàcid, ple i serè, i res no aturarà l’arribada a la beatitud col·lectiva d’un nou estat? L’òbvia exclusió que implica aquesta faula sentimental en forma d’assaig històric i polític invalida qualsevol forma de negociació que no sigui la imminència factual d’un estat propi, agradi o no a la meitat majoritària de catalans. La seva presa de posició prescindeix del principi democràtic i subverteix la lesgislació catalana mateix (i per començar, l’Estatut). Ni l’independentisme unilateral ni l’altre discuteixen aquest discurs, tan aterroritzats com la dreta de ser titllats de traïdors a no sé quin set-sous de subjecte col·lectiu.

Jordana sosté que la temptació federalista ha estat poc efusiva, incrèdula i tèbiament militant.

L’esquerra, mentrestant, persegueix espais intermedis sense èxit però amb la raó moral i política d’estirp estrictament democràtica. Fora de les creences i la fe dels seus programes, però, els partits polítics són maquinàries concebudes per a conquerir i conservar el poder: no tenen cap altra finalitat pràctica ni teòrica. Dels partits, de les seves estructures jeràrquiques, dels seus càlculs de rendibilitat política, no se’n pot esperar en cap cas, a hores d’ara, la creació de les condicions polítiques objectives per generar una sortida racional i pràctica al problema. Correrien el risc d’enfonsar-se en dubtes, incerteses i rumbs arriscats, i això és exactament el contrari de la funció per a la qual han estat concebuts.

PUBLICITAT

Hay Luz al final del Tunnel

No faig anar la bandera del pessimisme històric però no veig que des dels partits mateixos es pugui trobar l’eina forta que desllorigui la cosa. O només en veig una, millor dit: la determinació de prendre’s el conflicte català com a pretext conjunctural per oferir primer i endagar després un programa de refundació democràtica que prengui la Constitució, i la seva reforma selectiva i federalitzant, com a objectiu polític d’abast intergeneracional i de llarga durada; restituir a l’esfera pública el pensament polític i la complexitat social, amb debats i ponències, amb jornades i equips de treball, amb visualització escandalosa i persistent de la voluntat de refer un autèntic consens majoritari per adaptar la Constitució a la realitat de la tercera dècada del segle XXI (i treure-la de l’últim quart del segle XX).

 

Fre a la descentralització

La pressió política que pot exercir la societat, des de fora dels partits, és de naturalesa feble, intermitent, poc cohesionada i generalment més testimonial que operativa. Però alguna cosa pinta en la necessitat d’exigir alguna proposta forta per redreçar un bloqueig cronificat i profundament empobridor: es diu Catalunya i es diu Constitució, i la solució atenuadora d’una és la solució reformista de l’altra. Quan Jacint Jordana analitza la negra tardor de 2017 puc discrepar-hi aquí i allà, civilitzadament i amb diferències d’apreciació. És difícil fer-ho, però, quan analitza causes estructurals menystingudes d’un conflicte de poder entre dues grans àrees d’influència comercial, política, econòmica, Madrid i Barcelona, en lluita per l’hegemonia i la prosperitat enmig de la globalització. També és difícil negar-li la raó quan assenyala el deficient desenvolupament d’un Estat de les autonomies que va frenar la descentralització o, sobretot, va invisibilitzar-la institucionalment, i per això ni a Barcelona, ni enlloc, hi ha cap seu d’alguna institució rellevant de l’Estat.

Tampoc és possible sostraure’s als arguments que expliquen per què la temptació federalista ha estat sempre poc efusiva, una mica escèptica o incrèdula i tèbiament militant. Les mateixes estructures partidistes de poder, aquí i allà, de dretes i d’esquerres, han jugat les seves cartes per rebaixar l’única sortida lògica a mitjà termini a l’entrellat de nacions, pobles i asimetries en què vivim. Assolir una solució federalitzant fragmentaria el votant a moltes bandes, alguns se’n sentirien traïts, i fins i tot descolocats en termes de mercat electoral. Què carall és això del federalisme podrien preguntar una pila de votants a Còrdova, Teruel o Guadalajara, però potser també a Barberà del Vallès, Lleida o Tortosa.

El consens és inviable ara, i ho va ser fa quaranta anys, fins que una raó superior i compartida, fins que una presa de consciència de les respectives impotències va fer bona l’única sortida que tenien: pactar sota la por al colpisme involucionista i amb la incertesa d’estrenar-ho tot, inclosos els partits polítics. Avui aquestes condicions de pressió exògena no existeixen i han donat pas a un cinisme polític on es fingeix l’absència de solució, es fomenta la polarització precisament perquè l’aposta política és el sabotatge de qualsevol potencial consens d’emergència. Un projecte de renovació de l’Estat podria fer front a les altres dues opcions interessadament emmirallades: la d’un nou estat celestial i la del retrocés a un vell estat inhòspit.


Barcelona, Madrid el Estado Obertura Republicana
Jordana, Jacint. Barcelona, Madrid y el Estado. Madrid, Catarata, 2019. Pròleg de Jesús Maraña. Marín, Enric i Tresserras, Joan M. Obertura republicana. Catalunya, després del nacionalisme. Barcelona, Pòrtic, 2019.