He escrit alguna vegada (Paradojas del independentismo. Madrid, Visor, 2018) que si el català estigués en perill d’extingir-se i si l’única solució fos la independència del Principat, jo potser m’hi empadronaria per votar-la. Perquè, a més, una Catalunya independent democràtica (si això pogués ser) no seria lingüísticament i culturalment menys castellana que avui: fins a aquest punt continuaria portant a les venes la sang espanyola.

Per fortuna, no és el cas: el català està avui en una situació de privilegi, sense res a veure amb l’estat miserable de tantes llengües regionals; i els qui no ho vegin així incorren en la percepció falsa que tenen d’ells mateixos molts ciutadans de Catalunya i que es reforça amb la seva visió inexacta de la realitat en què es mouen. L’error cobra dimensió institucional (segueixo Jordi Amat, sempre savi i assenyat) amb el discurs d’investidura de Jordi Pujol l’abril de 1980: «L’objectiu és aconseguir (…) que a Catalunya la llengua i la cultura pròpies del país siguin les catalanes». És a dir, les catalanes i no unes altres, les quals, tot i l’ambigüitat de l’adjectiu, amb aquest mateix es declaren estranyes.

Però no és així: la llengua i la cultura pròpies de la resta d’Espanya són des de temps immemorials pròpies també del Principat. Un llibre esplèndid de Joan-Lluís Marfany, amb una documentació increïble, ha deixat més clar que l’aigua que els anys de «la presumpta renaixença lingüística i nacional catalana» són en realitat els de la consolidació del castellà en l’escriptura «i del naixement a Catalunya del modern nacionalisme espanyol, de la mà del mateix sector burgès que va impulsar el regionalisme catalanista».

Pel que fa a la cultura, és lícit assenyalar que la literatura en castellà s’ha sentit sovint com a més pròpia fins i tot que la literatura en català. Amb raó es lamentava Carme Riera «que molt pocs castellans s’han fet seu Llull». No tan pocs, des de Don Juan Manuel. Però, ha tingut Llull més bon tracte a Catalunya? L’exemple suprem (i que em toca de més a prop) és el Quijote. El Quijote ha estat el llibre que els catalans més han llegit, publicat, venerat, de vegades fins a l’obsessió. N’hi hauria prou a recordar que el centenari del Quijote i el Dia del llibre com a commemoracions cervantines es van inventar a Barcelona? Però les fites similars són innumerables: surt allí, el 1617, la primera edició completa, és a dir, la primera en què totes dues parts es publiquen fent joc com a tals; el 1755 Juan Jolís en difon la primera edició de butxaca, de la qual arrenca la gran difusió de la novel·la; el 1832 Tomás Gorchs treu el seu primer Quijote, dedicat «A la nació espanyola», i que el Diario de Barcelona saluda com «l’obra romàntica més gran d’Europa»…

El Quijote ha estat el llibre que els catalans més han llegit, publicat, venerat, de vegades fins a l’obsessió.

Així el culte cervantí continua any rere any amb grans edicions, grans col·leccions, la gran bibliografia de Rius, ideòleg del magne tercer centenari de la Primera part el 1905, les versions cinematogràfiques primerenques, les disfresses quixotesques en les festes populars (acaba d’aparèixer una foto estupenda de les festes de carnaval de Figueres del 1889), la llegenda de la casa de Cervantes… Però potser el lieu de mémoire més divertit i entranyable del perenne cervantisme barceloní es troba en els salons de la Duana Reial (avui, crec, seu de la Delegació del Govern), en un dels murals de Pedro Pablo Muntanya Placeta, de finals del set-cents, que il·lustren diversos moments de les trifulgues del Quixot precisament pel Pla de Palau i els seus voltants, i on, en una visió animada del barri, a Sancho Panza se’l pinta amb el cap cobert ni més ni menys que per una barretina.

És que el Quijote és probablement el llibre més «nacional» de Catalunya, i no ser-ne conscient implica una ruptura brusca i distorsionadora amb l’autèntica tradició catalana.

Fundadors subscriptors:
més que lectors, actors disposats a canviar les coses.

Un llibre eficaç escrit recentment per Sergio Vila-Sanjuán ha mostrat que, des del segle XV, en quantitat i qualitat variables segons les èpoques, la poesia i la prosa en castellà s’han cultivat a Catalunya com si fossin «de casa». El mateix autor ha recordat que un director general de Promoció Cultural de la Generalitat proclamava que «no poden ser considerades part integrant de la cultura catalana per un nacionalista», ja que són «fruit d’una anormalitat i una excepcionalitat que no s’haurien de consolidar»; i postil·lava Vila-Sanjuán: amb ulls més vius, aquest «bilingüisme excepcional» resultava tenir «molts segles darrere seu. Tants, que potser s’assemblava sospitosament a una constant».

L’estatus de les llengües en el sistema educatiu de Catalunya hauria de ser transparent com un vas d’aigua. L’instrument primordial de comunicació és a Catalunya el castellà, llengua materna de dos terços de la població (diguem-ho així, a ull) i compartida, millor o pitjor, per la gran majoria de l’altre terç, el que té el català com a natiu. Una part considerable d’aquests dos terços (averígüela Blas) parla el català millor o pitjor; i una altra bona part l’entén a bastament.

Sembla cristal·lí que la meta d’un sistema educatiu correcte ha de ser que tots els habitants del Principat tinguin un domini adequat del seu idioma matern i progressin tant com es pugui en el coneixement del que no ho és. Òbviament, si s’hagués d’atendre un sol objectiu, aquest seria el d’assegurar la llengua més general, la llengua comuna. Sortosament, no és el cas. El català va ser durant segles predominant en l’ús habitual de tota la població, però també durant llargs períodes s’ha vist restringit al d’algunes classes i entorns, i ha estat pràcticament absent de l’escriptura culta i de la literatura. Es diria que és de justícia compensar aquest dèficit concedint-li un paper més rellevant en l’ensenyament. Però el nacionalisme no n’ha tingut prou amb aquesta rellevància i ha anat zigzaguejant fins a procurar un bandejament de l’espanyol gairebé complet.

Des de fa molt de temps s’ha estat predicant que «no es torturés els nostres nens durant els primers anys d’escola aprenent en una llengua que no és la materna» (Josep Benet, el 1977). En l’arrencada de l’autonomia, Jordi Pujol projectava dos camins: una escola en català i una altra en castellà, però el 1983 es va sancionar un sistema raonable de bilingüisme. «Fins al 1998 no hi va haver una segona llei de normalització, en la qual es va introduir per primer cop el concepte de llengua vehicular per al català, tot i que es van mantenir el dret a rebre la primera ensenyança en llengua materna i la garantia d’una presència adequada d’ambdós idiomes en els plans d’estudi» (Joaquim Coll). En la regulació del 2009 aquest dret i aquesta garantia senzillament es van esfumar en benefici de la immersió.

La immersió, és a dir, el plantejament en virtut del qual la llengua d’ús general a les escoles de la comunitat autònoma ha de ser exclusivament el català, va ser rebuda amb grans mostres d’entusiasme pels nacionalistes i sense a penes resistència pels altres. Aquests van entendre amb generositat que es devia una compensació a la llengua tradicional i minoritària arrelada des de feia tant de temps; van buscar, per afany de solidaritat, inserir-se en un escenari bilingüe o simplement van advertir dels avantatges de fer-ho. Van ser pocs els que van protestar en nom d’una igualtat teòrica o reivindicant per als pares el dret a decidir; i menys encara els que van litigar a costa de singularitzar-se i gastar la pólvora en salves.

Les enquestes diuen que un bon nombre de tiris i de troians quedarien contents amb un sistema bilingüe, d’acord amb el qual a cada centre unes assignatures s’impartirien en castellà i unes altres en català en la proporció adequada, i el mateix es faria amb les comunicacions, segons la disponibilitat dels professors i les conveniències dels alumnes. No sé o no em consta que passin d’un grapadet els partidaris d’una educació únicament en castellà, per més que el Partit Popular promogués fa alguns anys l’intent desbaratadament separatista que la Generalitat financi una escola privada per als qui la reclamin.

Contra els detractors de la immersió perquè no reflecteix la multiplicitat real de la societat, el nacionalisme ha brandat una sèrie de raons i propostes: des d’al·legar (ara!) que afavorir la llengua materna seria instaurar una segregació entre els alumnes, fins a oferir atenció individualitzada per als fills dels pares que ho demanin o adduir que molts centres imparteixen ja més hores de castellà que les previstes. I el gran argument: que el domini del castellà en els alumnes catalans no és inferior al nivell dels de la resta d’Espanya. (Entre altres, un treball recent d’Iván Teruel ha mostrat amb lucidesa el cúmul de tergiversacions, «fal·làcies i biaixos» que han permès arribar a aquesta conclusió.) Majoritàriament, excuses per rabejar-se en l’haver aconseguit reduir i postergar l’espanyol a l’assignatura de llengua.

Personalment, cavil·lo que les conseqüències positives serien gairebé idèntiques amb immersió i sense immersió. Qualsevol programa dissenyat per pedafobs (tolereu el neologisme i l’accentuació bàrbara) i no confiat a professors atents a les circumstàncies dels alumnes tindria els mateixos efectes: tota la canalla, en una regió o altra, acabarien tenint la mateixa ignorància universal. Al nostre entendre, les dues llengües estan tan fermament arrelades en la realitat de Catalunya, que ni tan sols és possible viure-hi una temporada sense tenir la desimboltura suficient per manejar-se en la no materna. (Una altra cosa ben diferent són els mers passavolants i en particular els residents de pas, una espècie problemàtica perquè cada cop és menys freqüent al Principat.)

La immersió en si em sembla, doncs, un assumpte de poca volada, que tanmateix s’agreuja quan se’l veu com el vessant educatiu de l’expulsió del castellà de l’espai públic, i, tal vegada, com la manifestació possiblement més cridanera de la manera de fer de l’independentisme.

N’hi ha hagut prou amb la por que s’apliquin les sentències judicials que regulen un mínim d’espanyol en l’ensenyament perquè s’hagin tornat a sentir, més aguts, els xisclets de la histèria (col·lectiva). Per exemple: «Espanya ha deixat de ser un Estat plurinacional i plurilingüístic» (Irene Rigau). Les lamentacions en aquesta línia sonen especialment paradoxals perquè menyspreen l’evidència que Catalunya és precisament més plurinacional i més plurilingüística que qualsevol altra autonomia peninsular i que la temptativa perpètua del separatisme consisteix a despullar-la d’aquest marxamo. Si es posa tant d’èmfasi en la immersió és perquè anul·la la diversitat amb el miratge d’«un sol poble».

En la superfície de la immersió s’exhibeixen uns eventuals avantatges pràctics, quan el que hi ha al darrere és una increïble usurpació. L’independentisme s’arroga l’exclusiva de la catalanitat, ignorant i menystenint, fins a negar-los l’existència, els ciutadans que no comparteixen els seus ideals. I que són els més nombrosos: a Catalunya tenen dret de sufragi cinc milions molt llargs d’habitants i a penes dos s’han pronunciat a favor de l’independentisme (tot i que jo tinc greus dubtes sobre el fervor separatista amb què cadascú ho ha fet).

El setembre del 2017, una majoria parlamentaria minúscula, saltant-se totes les regles i atropellant desvergonyidament les funcions representatives de l’oposició, va imposar unes lleis de referèndum i de fundació de la República que contravenien la voluntat de la majoria efectiva de votants. Aquest cop d’estat fallit és característic de l’autoritarisme i del recurs a la força dels fets consumats que són consubstancials amb el separatisme. És una rebel·lió en tota regla contra la democràcia legal i qualsevol democràcia teòrica.

Per més que s’apropiï anticipadament de la condició d’Estat, com pot pretendre tal cosa una fracció que només ronda el vint per cent dels votants? Amb qui sí que podria i hauria de començar a fer-ho relativament de tu a tu és amb la fracció més àmplia constituïda per la Catalunya aliena al secessionisme. Però no hi ha diàleg possible si l’interlocutor es dóna per inexistent. Aquest supòsit està també en el fons de la immersió.

Traducció de Glòria Bohigas Arnau.