He escrit alguna vegada (Paradojas del independentismo. Madrid, Visor, 2018) que si el català estigués en perill d’extingir-se i si l’única solució fos la independència del Principat, jo potser m’hi empadronaria per votar-la. Perquè, a més, una Catalunya independent democràtica (si això pogués ser) no seria lingüísticament i culturalment menys castellana que avui: fins a aquest punt continuaria portant a les venes la sang espanyola.

Per fortuna, no és el cas: el català està avui en una situació de privilegi, sense res a veure amb l’estat miserable de tantes llengües regionals; i els qui no ho vegin així incorren en la percepció falsa que tenen d’ells mateixos molts ciutadans de Catalunya i que es reforça amb la seva visió inexacta de la realitat en què es mouen. L’error cobra dimensió institucional (segueixo Jordi Amat, sempre savi i assenyat) amb el discurs d’investidura de Jordi Pujol l’abril de 1980: «L’objectiu és aconseguir (...) que a Catalunya la llengua i la cultura pròpies del país siguin les catalanes». És a dir, les catalanes i no unes altres, les quals, tot i l’ambigüitat de l’adjectiu, amb aquest mateix es declaren estranyes.

Per llegir l'article complet fes una prova gratuïta de 15 dies o fes una subscripció de pagament. Accedeix si ja ets subscriptor.