La crisi econòmica derivada de l’emergència sanitària ha portat com a conseqüència una explosió de la bombolla del futbol que ha començat a fer-se evident i visible.

En un primer moment, el debat públic ha tendit a centrar-se en la reordenació del calendari i en les condicions que s’establiran per al rellançament de les competicions. Han sorgit també notícies sobre reduccions de salaris i plantilles però han passat més aviat a un segon pla davant la reclamació d’informació diguem-ne futbolera, talment com si ningú no s’atrevís a descobrir ni la naturalesa ni la dimensió del canvi que està a punt de produir-se.

La realitat és que en molt poc temps s’ha registrat una inflació desproporcionada de les xifres del negoci del futbol —també d’alguns altres esports— de la qual són conscients no només els departaments d’Hisenda i les instàncies judicials sinó també l’aficionat comú. Ara és normal que un jugador de primera divisió tingui una cotització igual o superior als 100 milions d’euros quan fa pocs anys no hauria estat valorat més que en una tercera part d’aquesta quantitat. Però gairebé més espectacular i potencialment més letal és l’increment en el nivell dels salaris. És normal que no baixin dels cinc milions d’euros en el cas dels jugadors més destacats de les plantilles dels principals equips de la Liga. S’entén que són salaris lliures d’impostos, precisió que no vol dir que no es paguin però no ho fan els jugadors sinó els seus clubs.

Ha estat una evolució tan ràpida i potencialment tan perillosa per a la supervivència dels clubs i per a la garantia d’una competició mínimament equilibrada que, per tal de reduir-ne els efectes negatius, la UEFA va implantar el fair play financer l’any 2010. Són normes que regulen les despeses que poden fer els clubs en relació amb la seva capacitat econòmica. És un esquema que va estar dirigit originalment a enfrontar el risc que corrien els equips de la Premier League i d’altres com el PSG embogits en una cursa inversora propiciada en molts casos per uns nous propietaris d’origen asiàtic.

En la nova situació de crisi, els ingressos per drets de televisió són amb tota probabilitat els primers que es reduiran substancialment. Però també ho seran els de publicitat i màrqueting, com els de taquilla. Amb les caigudes previsibles serà també pràcticament impossible mantenir el nivell desproporcionat de les despeses no variables com les fitxes dels jugadors o els salaris, però no es podran garantir tampoc les variables si el nivell competitiu general baixa com és més que probable.

Serà també molt difícil que els jugadors puguin seguir obtenint les quantitats astronòmiques que cobren per fer de suport publicitari.

La viabilitat de moltes inversions previstes per modernitzar i sofisticar els estadis està ara més que en dubte. Un cas ben significatiu és el de l’Espai Barça, un projecte estratègic per a un club que, com és el cas del FC Barcelona, té una economia que, en no disposar dels recursos propis de les societats anònimes, està en una posició delicada. És una situació que té un caràcter encara més complex pel fet que el club ha de celebrar eleccions l’any que ve. És improbable que les turbulències previsibles no afectin de ple la gestió en els àmbits esportiu, social i polític.

PUBLICITAT

Renfe / Viaja como piensas

Amb tota seguretat, la nova situació econòmica farà impossible la continuació d’unes polítiques d’inversió i de despesa que eren una marca del club i un punt central en l’estratègia del president Bartomeu. Per dir-ho amb una certa simplicitat, els seguidors del Barça ja es poden anar oblidant d’operacions temptejades com podria ser el refitxatge de Neymar.

En el dossier d’aquest número de política&prosa, els articles de Francesc Trillas i Siscu Baiges aporten claus rellevants per a la interpretació de la crisi i de les perspectives que s’obren.

Simon Kuper, periodista del Financial Times autor del bàsic Soccernomics, que està preparant un llibre sobre el Futbol Club Barcelona, fa una contribució original al dossier a partir d’una anàlisi del club que utilitza les eines que s’aplicarien a l’estudi d’una gran companyia mercantil.

En aquest marc, adquireix una particular significació la situació d’un proveïdor crític de recursos financers com és la Mediapro de Jaume Roures. És un factor que pot tenir uns efectes devastadors si l’empresa es veu afectada per la imputació d’un dels seus fundadors i antic CEO per un tribunal de Brooklyn.

És molt probable que l’emergència obligui a una racionalització de la despesa corrent per part de tots els clubs i a l’adopció de mesures estrictes de control tant per part de les institucions esportives com per les administracions públiques. La devaluació de l’espectacle esportiu serà lamentada per una part important de l’opinió pública però l’exercici de reducció controlada de la bombolla i l’entrada en un període d’autocontenció pot ser la millor garantia per al rellançament de les activitats esportives professionals sobre unes bases més sòlides i sostenibles.