L’aparell de l’aire condicionat de l’auditori del Museu Darder s’ha espatllat. 3 de juliol a Banyoles. Convidats per l’associació cívica Convivència i progrés presentem amb l’Antoni Puigverd el volum 80 mirades (i +) editat per l’associació Portes Obertes del Catalanisme. A quarts de deu, quan la calorada resseca el debat, un jove assegut entre les 70 persones del públic formula una pregunta clarificadora: quins són els límits del catalanisme?

Improviso una resposta massa banal perquè hauria de ser òbvia. De catalanismes n’hi ha molts, però els seus límits es traspassen quan el projecte que planteja a la seva societat de referència –la catalana– no està concebut perquè pugui ser assumit per tots els ciutadans que vivim a Catalunya ara i aquí. El catalanisme serà inclusiu o perdrà. Aquest va ser el repte principal que van assumir els millors ideòlegs del catalanisme de postguerra: els catalanistes que durant la Transició van actuar com a classe dirigent per implementar el gran projecte de la Normalització.

Si el catalanisme no pensa per tots els catalans, és a dir, si arrisca la complexa unitat civil d’un país a la frontera i fet d’al·luvió, no és catalanisme. Aquest és el seu límit. I com que els seus límits han estat traspassats, el catalanisme segueix sense rumb i en terra de ningú. Espatllat com l’aparell de l’aire condicionat. Ressec.

Aquesta situació diguem-ne terminal no la vivim només a Catalunya. És la versió local d’una crisi global que és social i és política. A Catalunya té les seves especificitats, però aquestes particularitats s’han acabat relligant a l’esqueixament dels consensos que sofreixen tantes societats d’Occident tenallades per una dinàmica de polarització enquistada com a conseqüència de la Gran Recessió. Per revertir aquesta dinàmica, que tensa la convivència i dificulta tant l’acció política, un catalanisme 4.0 podria tornar a ser un marc de superació de la crisi catalana. No crec que sigui només l’expressió d’un desig. És la reivindicació de la potencialitat d’una tradició que ha sabut anar-se reformulant, generació rere generació, per ajustar-se a les palpitacions del temps.

Al llarg de més d’un segle aquesta opció ideològica –«l’opció que es posa al servei de Catalunya per damunt de qualsevol altre objectiu», diu Miquel Roca precisament a 80 mirades (i +)– ha estat prou transversal i reeixida per a possibilitar l’articulació constructiva del pluralisme a Catalunya. Per tal que aquesta clàssica potencialitat pugui ser novament actualitzada cal, abans que res, que es creïn les condicions per tal que el catalanisme pugui mirar endavant i no segueixi captiu del passat. El catalanisme avui a penes sobreviu, escanyat com si vestís amb una camisa de força, presoner del passat recent. El passat empetiteix els seus límits. Com superar-lo? Pensar un moment fundacional de la tradició del moviment penso que pot ser instructiu.

Per als catalanistes de postguerra deixar enrere el passat va implicar transcendir la divisió tràgica que la Guerra Civil havia imposat també dins de Catalunya: van liquidar-ne la memòria per tal que només fos història i així, junts vencedors i vençuts, poguessin recomençar col·lectivament de nou. Per als qui volen refundar avui el catalanisme una condició necessària, crec, és la superació del trauma col·lectiu dels Fets de la Tardor del 2017. Mentre el trauma no se superi, mentre aquest passat no s’oblidi, ens assemblarem cada vegada més a Edith, la dona de Lot que va quedar petrificada com una estàtua de sal.

Fundadors subscriptors:
més que lectors, actors disposats a canviar les coses.

 

Omnipresència del passat

La possibilitat de superar-lo, ara mateix, depèn primer de tot de la sentència que dicti el Tribunal Suprem (i de la sentència dels altres processos oberts). Però la seva liquidació també implica, a mitjà termini, fer internament possible l’oblit. I contra l’oblit actuen les intervencions memorials –des dels governs (la Generalitat, molts ajuntaments) i les associacions paragovernamentals– amb la pretensió de transformar episodis claus d’aquella Tardor en llocs de memòria fundacionals. Però la pàtria que funden sobre aquesta memòria –amb eslògans com «ni oblit ni perdó» o «ho tornarem a fer»– és la d’una societat constitutivament dividida per factors diversos, el més rellevant dels quals, i el més inflamable, el de la identitat nacional.

Els límits es traspassen quan el projecte plantejat no està concebut per ser assumit per tots els ciutadans que vivim a Catalunya.

Aquest passat recent i traumàtic, avui, pesa com una llosa. Ho sofrim. Seguim atrapats en bucle pels Fets de la Tardor. Entre el 6 de setembre i l’1 d’octubre. Entre la desobediència i la rebel·lió. Entre un cop d’estat infantil i una República inexistent. L’omnipresència del passat està bloquejant la possibilitat de pensar i actuar políticament, amb altres paraules, obtura la racionalitat a l’hora de fixar els límits del present i traçar projectes de futur.

Pensar políticament el present, per al catalanisme polític, hauria d’implicar d’entrada fer una revisió objectiva de l’estat de l’autogovern després de l’aplicació de l’article 155. Fer-ne un chequeo. Perquè catalanisme i autogovern són conceptes indeslligables, com ho és també la unitat civil i el català com a llengua central. L’autogovern, sense corrupcions ni enganys, ha de passar una ITV.

D’entrada es tractaria d’assumir en positiu que «el grado de autogobierno de Cataluña y otras Comunidades Autónomas, así como su grado de cogobierno están por encima de la media de muchos países» (tal com va sostenir amb arguments de política comparada el professor César Colino a El Món de Demà), però aquesta afirmació no hauria d’ometre els casos de «deslealtad institucional y financiera por parte del poder central hacia Cataluña» (són paraules de Colino al mateix article).

Alhora caldria perfilar amb rigor les possibilitats per a l’autogovern a través del marc vigent, és a dir, a través de l’Estatut (lipossuccionat pel Tribunal Constitucional). Camp per córrer, com a mínim, n’hi ha en l’administració de justícia, l’acció exterior i les relacions institucionals (amb l’Estat i la Unió Europea). Es tractaria de fer política afermant les institucions pròpies i aprofitant que l’autogovern encara pot tenir molt recorregut si es donen les circumstàncies polítiques adequades (com afirma el jurista Antoni Bayona). Aquestes circumstàncies, darrerament desaprofitades, són aquelles on es fa possible el pacte i el pacte, per dir-ho altra vegada amb el text de Roca, és «l’eina del catalanisme».

 

Promesa de prosperitat

Els resultats d’aquesta revisió institucional, tanmateix, no són un projecte de futur en si mateixos. Són, fet i fet, un estat de la qüestió. No una camisa de força, certament, però sí una cotilla que s’ha fet incòmoda com ho és el vestit rossegat d’un oncle difunt. Però amb aquests resultats el catalanisme arnat encara vol ser un actor rellevant. I així no ho serà, ja ho hem comprovat a diverses eleccions, atrapat també pel passat. Per un altre passat. Per la nostàlgia d’una època molt segle XX que no tornarà. Nostàlgia d’una època estable quan la qualitat de vida augmentava simultàniament amb l’acreixement de l’autogovern. Pensar en aquesta clau, antiga, equival a buscar un refugi consolador per anar tirant a la terra de ningú on ara som. I tampoc no val.

Seguim atrapats en bucle entre la desobediència i la rebel·lió, entre un cop d’estat infantil i una República inexistent.

Perquè voldríem que les receptes d’aquella època acabada encara fossin vàlides i el vell catalanisme, rovellat, les converteix en programa sense admetre amb valentia que el seu últim gran projecte –la reforma de l’Estatut– va fracassar i la tercera via, tal com va ser proposada aleshores com a eina de transformació d’Espanya, va quedar en via morta. El projecte que ofereix el vell catalanisme –lligats o units o lliures, tant li fa– convida a acomodar-nos en una dinàmica de retrocés provincianitzador. Negar-ho és enganyar-se com ho és imaginar la independència com un horitzó factible. Ni una cosa ni l’altra.

Pot un catalanisme conscient elaborar un projecte en comú, ambiciós i realista, amb el poder que conserva i el que hauria de guanyar? Durant uns anys ho ha deixat d’intentar. Ho hauria de provar. No per sobreviure. No per fugir de la crisi epistemològica de l’independentisme, que només pot repetir fórmules que s’han demostrat frustrants, ni per salvar-se de la temptació d’un regionalisme fet amb tristos materials d’enderroc. Tampoc ho ha de fer per apedaçar velles sigles ni reciclar lideratges fallits. Enfront d’una por al futur que ha esdevingut arreu el principal tret moral de la nostra era, el catalanisme ha d’aconseguir oferir un projecte a la societat com a promesa de prosperitat i com una via per al reconeixement de la minoria nacional que som i volem seguir sent.

Com pot elaborar aquest projecte? Atrevint-se a pensar. Identificant grans problemes i encarant-ne la complexitat amb rigor per bastir un projecte nou que no s’hagi de mirar obsessivament al mirall d’Espanya. D’entrada només serà factible si ajuda a revertir l’actual deriva de desempoderament institucional, la que s’està petant l’edifici bastit per la Normalització. I, a partir d’aquí, aturada la sagnia, podrà avançar si torna a aprendre a emprar bé les eines del catalanisme per conquerir més poder –polític, econòmic, cultural– al servei d’un projecte potent i inclusiu per tal que sigui operatiu a la societat digital on ens anem instal·lant.

Imaginar la independència com un horitzó factible és enganyar-se.

Poder per construir. Poder per ser un actor necessari en una era en què les transformacions polítiques seran liderades mitjançant la capacitat dels actors de subscriure acords multinivell. Poder perquè l’autogovern pugui dotar-se d’un projecte per al món de demà. Només una intuïció. Serà un projecte que pensi Barcelona i la regió metropolitana com a capital global –en competència amb Madrid– vinculada amb la resta del territori per esdevenir el nòdul central de la regió econòmica europea a la qual pertanyem –l’anomenada Banana Groga. Un projecte que no trenqui els límits del catalanisme, però que els eixamplarà. No ho ha de fer amb un utillatge polític, emprant conceptes com ara sobirania, sinó directament en termes de poder. La resta és passat i el perill d’acabar convertits tots, els uns i els altres, en set milions i mig d’estàtues de sal. Ressecs i espatllats.