L’anàlisi del debat arquitectònic sobre la Sagrada Família i de la seva evolució produeix certa malenconia: una lleugera tristesa. Al començament fou un debat essencialment estètic. Va enfrontar noucentistes i modernistes, partidaris d’una Catalunya endreçada i excel·lent amb d’altres més propers a la llibertat i l’exuberància formal. Fou un debat que va ressonar fins a l’equador del segle XX, quan encara hi havia gent que es referia al Modernisme com a «aquella època del mal gust».

Als anys 50, el debat es va polaritzar a l’entorn de dos argumentaris d’un altre tipus. D’una banda, el religiós. De l’altra, el defensat per la intelligentsia arquitectònica local. Fou l’etapa reina del debat, tot i que de síntesi difícil i de molt improbable resolució favorable per al segon bàndol.

Subscriu-te per veure el contingut complet. Accedeix si ja ets subscriptor.
Subscriure