Expresident del Parlament i del patronat de la basílica

Des del balcó del domicili de Joan Rigol (Torrelles de Llobregat, 1943), al carrer de Provença de Barcelona, el veterà polític democristià podia veure les barricades cremant durant els aldarulls de l’octubre passat. «Pel carrer em reconeixen i em pregunten que com acabarà tot això», diu Rigol. Expresident del Parlament, exconseller de Treball i de Cultura, Rigol també va ser entre el 2005 i el 2011 president del Patronat de la Sagrada Família. El seu mandat va coincidir amb la consagració, el 2010, de la basílica per part del Papa Benet XVI.

El jove Rigol va ser sacerdot durant un any i mig. Va ser el primer secretari general de PIMEC –és patró de la fundació d’aquesta patronal– i dirigent d’Unió Democràtica. Va ser un dels líders del sector independentista que es va escindir del partit, i que va precedir la desaparició d’aquesta històrica formació. Rigol va ocupar una posició simbòlica a la llista electoral de Junts pel Sí, la coalició de l’independentisme que prometia el 2015 assolir la independència en divuit mesos.

També ha estat un dels noms que ha tancat la llista de JxCat a les darreres eleccions al Congrés. Rigol continua actiu des de la fundació Joan Maragall, com a president de la comissió executiva de la Muntanya de Montserrat, com a membre del consell de Càritas de Barcelona i del consell d’Edicions 62.

 

Al rebedor de casa hi té una petita escultura feta amb part de la pedra que va servir per crear l’altar major de la Sagrada Família. Quina és la història d’aquesta pedra?

Gaudí només va deixar escrites les dimensions de l’altar. Ens van portar una pedra exactament de les dimensions de l’altar que Gaudí havia dissenyat. Era una pedra que no havíem demanat, es van equivocar. Doncs aquesta pedra és l’altar major de la Sagrada Família.

 

Què vol dir que no havien demanat la pedra?

Ens la van enviar sense que la demanéssim*.

 

Era la donació d’una empresa?

No ho sé, recordo que es van equivocar i ens va arribar una pedra, que és de l’Iran. Hi havia encara els esgrafiats de la pedrera. I entre l’arquitecte del moment, Jordi Bonet Armengol, i un servidor, vam fer que, a partir d’aquells esgrafiats, a la part central de l’altar hi hagués les quatre barres, que formen part de l’escut de la Diòcesi de Barcelona.

PUBLICITAT

Hay Luz al final del Tunnel

 

Els barcelonins coneixen la Sagrada Família? La gran majoria dels seus 4,5 milions de visitants anuals són turistes estrangers.

«El patronat de la fundació és una expressió de la Diòcesi de Barcelona. Hi mana l’arquebisbe, que nomena tots el patrons».

La Sagrada Família té tres conceptes: un és el litúrgic, l’altre és la dimensió cultural com a arquitectura emblemàtica de Barcelona; el tercer és que és un nucli de turisme fonamental de la ciutat i del món. Però la Sagrada Família és fonamentalment un punt de referència turístic. La Sagrada Família era una desconeguda molt important quan vaig entrar al patronat. Però hi ha un fet bàsic que la va fer compresa per tota la gent, i que fins i tot va difuminar alguna polèmica sobre si s’havia de continuar o no amb les obres. Van ser dos factors que es van produir el mateix dia: la visita del Papa per a la consagració de la Sagrada Família i l’esplèndid reportatge que en va fer TV3. La gent es va adonar de tota la riquesa que hi havia a l’interior. Fins aquell moment només es coneixien les quatre torres exteriors.

 

El filòsof Rafael Argullol ha escrit que probablement és l’última catedral que es construirà a Europa, i que s’acabarà quan el catolicisme menys fidels al vell continent que mai. Resta això sentit a la seva finalització?

L’Església, lògicament, allà on s’expandeix hi crea una catedral. Les catedrals d’ara no tenen res a veure amb les que tenim al cap, d’estil gòtic. És cert que el catolicisme a la diòcesi de Barcelona es va difuminant. Però paral·lelament hi ha un desig d’espiritualitat extraordinària que neix de la necessitat que té molta gent d’aquesta dimensió transcendent d’ella mateixa. I la Sagrada Família no deixa de ser un punt de referència, no només del cristianisme, sinó del sentit transcendent que té molta gent al marge del fet catòlic.

 

A mi m’agrada entrar en temples per meditar, però no se m’ocorreria fer-ho a la Sagrada Família. Per què?

Per una raó: dels tres elements, el litúrgic, el cultural i el turístic, el fet turístic es menja absolutament la imatge de la Sagrada Família. La resta queda molt en segon terme. El gran repte de la Sagrada Família és que no es converteixi en un Disneyland religiós. Jo ho vaig intentar i no me’n vaig sortir.

 

Com va intentar canviar aquesta hegemonia del vessant turístic?

«Sobre la façana de la Glòria recordem que fa relativament poc, un regidor va dir que la Sagrada Família és una mona de Pasqua».

Vaig intentar obrir dos canals per equilibrar la situació, però no va ser possible. Un era ajuntar el sentit cultural amb la dimensió europea de la Sagrada Família. Vaig proposar que cada any hi hagués un gran concert de música amb un sentit religiós, perquè la gent que visita la Sagrada Família no hi vegi només les torres, també l’esperit cultural. I el segon canal que vaig proposar era que les cinc facultats de teologia més importants d’Europa nomenessin cada any dos ponents sobre temes fonamentals de la cultura des del punt de vista religiós, i que poguessin obrir uns diàlegs en el marc de la Sagrada Família. Però són iniciatives que no van quallar.

 

Els barcelonins no coneixen com es prenen aquestes decisions sobre la Sagrada Família, una icona de la ciutat.

El patronat de la fundació és una expressió de la Diòcesi de Barcelona. El qui mana és l’arquebisbe, que és qui nomena tots els patrons. Hi ha el president delegat, que és qui té cura de la gestió global. La gestió és molt complexa, i també comporta un estudi tècnic del que Gaudí va fer. Però hi ha molts plantejaments de l’arquitectura actual que Gaudí no va deixar definits del tot. A partir del que Gaudí havia fet, s’ha de saber traduir a un projecte constructiu determinat. Gaudí va fer sobretot una cosa important, la maqueta interior del temple a escala 1:10. Però durant la guerra civil ho van fer malbé. Els arquitectes que havien continuat després de Gaudí van recollir les restes i les van amagar, tapiant-les. Quan va acabar la guerra, amb aquelles restes van poder construir de nou la maqueta. Gaudí havia escrit també molt sobre el seu projecte.

El vessant sobre el futur ha quedat en un segon terme perquè, entre d’altres coses, s’ha hagut d’activar el culte. Aquest ha agafat un ritme, perquè al cap i a la fi no deixa de ser un temple. Hi ha missa cada diumenge, hi ha una missa dedicada al pluralisme lingüístic catòlic de tots els turistes. Aquesta missa abans només es feia a la cripta i ara ja es fa a dalt. De mica en mica s’hauran d’anar afrontant els altres temes.

 

Com es coordinen els designis del patronat de la fundació i la feina dels arquitectes?

En el període que jo hi vaig ser, tenia una gran confiança en Jordi Bonet Garí, l’arquitecte en cap i fill d’un gran arquitecte que havia col·laborat amb Gaudí; era una mena de Gaudí bis. Jo vaig donar a Jordi Bonet tota l’autonomia perquè tot el que decidia, em semblava correctament fet. No vaig tenir cap problema, al contrari. La Sagrada Família té una necessitat d’organització però també és una obra creativa cultural, i per tant, l’última paraula no la té el responsable de l’organització, l’última paraula en una obra cultural com la Sagrada Família la tenen els que l’han de projectar.

 

Vostè va ser, el 2011, qui va fixar l’objectiu del 2026 com l’any per acabar les obres, perquè coincideixi amb el centenari de la mort de Gaudí. Ho veu possible?

Jo opino que anirà més de pressa i tot. Hi ha un gran tema per resoldre, més que l’escala del carrer Mallorca, que és la façana de la Glòria. Hi ha una fotografia de la mateixa maqueta de Gaudí que orienta molt, però és necessari un treball doble: per una banda, un treball quasi d’arqueologia sobre el que Gaudí va fer, per trobar-ne tota la dimensió; per l’altra, hi ha d’haver un element de creativitat gaudinià que doni l’esperit de Gaudí, com es va fer amb la façana de la Passió a través de Subirachs.

 

La façana de la Passió va requerir molts anys per ser finalitzada i va generar unes discussions fortíssimes. Se sap qui serà l’autor de la façana de la Glòria?

No se sap, s’està treballant en coses prèvies, en un debat entre arquitectes i persones de la teologia. Tinguem present que el mateix Subirachs vivia dins la Sagrada Família, era la manera d’interioritzar la proposta.

 

Es poden repetir aquelles discussions tan dures amb la façana de la Glòria?

«Una de les persones que va defensar la continuació de les obres va ser el mateix Oriol Bohigas, en un article a ‘La Vanguardia’».

És al revés: la façana de la Glòria és la possibilitat de la conciliació entre els crítics i els que proposen. Però recordem que fa relativament poc, un regidor [el 2016, el socialista Daniel Mòdol] va dir que la Sagrada Família és una mona de Pasqua. Hi ha molta gent que no sap la història. Una de les persones que va defensar la continuació de les obres va ser el mateix Oriol Bohigas, amb un article a La Vanguardia.

 

Fins i tot Subirachs va firmar el 1965 un manifest en contra que s’acabés la basílica. Per què desperta aquests debats tan apassionats la Sagrada Família?

Els debats no em fan por perquè són l’expressió que hi ha una riquesa d’anàlisi molt dispar, molt diferent, i això és positiu per a tot projecte. Vist amb perspectiva històrica, fins i tot els que negaven que s’havia de construir la Sagrada Família tenien una part de veritat que s’ha de tenir present, perquè no hi ha una veritat única en aquests temps. La societat ha d’avançar dialècticament, i al final hem d’entendre que la proposta de continuar amb la Sagrada Família ha estat brillant perquè és un punt de referència de Barcelona. Hi ha poques ciutats a les quals se les identifica immediatament amb un monument, i Barcelona té la sort de ser-ne una.

 

Diu Argullol que l’escepticisme vers la continuació de la Sagrada Família finalitza a partir de l’èxit internacional que assoleix Gaudí. Hi està d’acord?

La personalitat arquitectònica de Gaudí està reconeguda per tothom. És un gran mestre. El noucentisme va tenir una reacció molt forta contra el modernisme. La casa de Domènech i Muntaner al Passeig de Gràcia la va mig destruir Duran Reynals. El món avança dialècticament i després la història deixa les coses al seu lloc. Em sembla que avui ningú no discutirà que la Sagrada Família s’havia de continuar, pel que ha significat i perquè s’ha fet bé. La Sagrada Família no és una traïció a Gaudí, és una arquitectura plenament gaudiniana.

 

Ha intentat en alguna ocasió fer de mediador amb els crítics de les obres?

«Gaudí no fa un edifici per fer un edifici, fa un temple. I el temple predisposa a una actitud polèmica»

Una vegada vaig convidar Bohigas a visitar la Sagrada Família. Ho vam fer a les set del matí, quan no hi havia ningú. Va quedar impressionat de tot el que significava la Sagrada Família. Ho vaig fer per com d’emblemàtic és l’Oriol, i perquè havíem treballat molt plegats, perquè érem els responsables de la reconstrucció del Liceu, ell per part de l’Ajuntament i jo per part de la Generalitat.

 

En una època en què els grans consensos semblen impossibles, com s’aconsegueixen?

En els grans conflictes, el primer principi és ser ben educat i no perdre mai les formes; el segon, tenir un gran respecte pel qui no pensa com tu; tercer, veure quins valors té ell que a tu se t’escapen o prioritzes diferentment; quart, intentar que l’altre segueixi el mateix procés que tu, sincerament, estàs fent davant d’ell. Quan tu inicies aquest procés, aquesta persona deixa de ser un adversari i es converteix en una persona amb una idea diferent de la teva, us valoreu. És un camí de reconciliació, que acabarà bé o que acabarà malament, però que marca el que pots aportar tu al conflicte.

 

Hi hauria d’haver administracions públiques presents al patronat de la Sagrada Família?

Jo crec que no. Jo crec que s’ha d’establir un diàleg entre patronat i administracions. Tinguem present que les administracions tenen competències però no han posat mai ni un euro en la Sagrada Família. Hem de ser bons ciutadans davant l’administració local i la Generalitat, però no cal que sigui un instrument públic, perquè no ho és.

 

La història sembla demostrar que allò que anomenem «societat civil» no va ser generosa en el finançament de la Sagrada Família. Per què?

Gaudí demanava caritat pels carrers per continuar la seva obra. Després es va fer el recapte, que el feia molta gent; hi havia persones de l’estament alt que sí que hi van contribuir, però era de poc nivell comparat amb les entrades de turistes. Hi ha hagut donadors importants, algun d’ells ha pagat alguna escultura que hi ha dins de la basílica.

 

Però per què no s’hi van sumar els grans patrimonis o les grans empreses de la ciutat, o de Catalunya? Notre Dame va rebre un munt de diners després de l’incendi.

«Gaudí era un gran català, va estar tancat perquè no va voler parlar en castellà amb un funcionari de l’Ajuntament».

Quan una cosa és un símbol consolidat i patriòtic, fer una donació és una justificació social per al teu estatus. Però a la Sagrada Família no era aquesta la situació, el debat era si s’havien de seguir les obres o no. No tenia la brillantor inicial de les grans obres, amb una gran projecció. I amb el pressupost que tenien, anaven fent. D’aquí ve allò de «això no s’acabarà mai, això serà com les obres de la Sagrada Família».

 

Construir les escales d’entrada a la basílica, al carrer Mallorca, planteja un conflicte amb els veïns que no volen perdre la seva casa. No pot endarrerir aquesta contesa la finalització de les obres?

S’ha d’arribar a un acord. Jo n’havia treballat un amb un delegat de l’Ajuntament, un acord que es va aturar, no puc dir per què. L’acord ha de ser a tres bandes, l’Ajuntament, els veïns i el patronat de la Sagrada Família.

 

Quants edificis quedarien afectats? Es podria arribar a expropiar? Les indemnitzacions les pagaria l’arquebisbat?

Expropiar voldria dir que els veïns queden absolutament desvalguts, i això no és una hipòtesi. La resta és el que s’ha de negociar.

 

Hi ha una discussió, i cada part esgrimeix els seus documents històrics, sobre si les escales són un projecte de Gaudí o no. Quin és el seu parer?

En tots els programes i plànols que he vist de Gaudí, els que va presentar a l’Ajuntament de Sant Martí de Provençals, he vist les escales. Si no, la porta d’entrada quedaria sota del nivell del carrer.

 

Per què genera tants enfrontaments la Sagrada Família?

Gaudí no fa un edifici per fer un edifici, fa un temple. I el temple predisposa a una actitud polèmica. Entenc que hi hagi gent que s’hi posin amb una certa prevenció, amb la seva lògica de pensament. És bo que aquesta dialèctica hi sigui. El mateix Subirachs tenia recels respecte de la façana del Naixement, i acabà fent la façana de la Passió. Aquestes situacions dialèctiques són positives, donen vida al temple i a l’entorn. No és una cosa que requereixi una incondicionalitat total.

 

Es pot dir que la Sagrada Família és una obra de Gaudí?

L’arquitecte d’una catedral no és com un arquitecte d’una casa de l’Eixample. Ell sabia que no l’acabaria en vida. Dir que tot és 100% de Gaudí, no. Que una part és de Gaudí, això la Unesco ho té reconegut, i que a la part que no va poder fer s’ha seguit el seu projecte al peu de la lletra, sí. Fins on Gaudí no va poder arribar, s’ha seguit amb tota rigorositat el missatge gaudinià. És una obra de Gaudí, però amb totes aquestes precisions.

 

La Sagrada Família genera uns ingressos anuals amb la venda d’entrades d’uns 50 milions d’euros. Pràcticament tots aquests diners es destinen a les obres. Què haurà de fer l’arquebisbat amb aquests diners quan finalitzi la construcció del temple?

Abans he insinuat més o menys el futur i funció que ha de tenir la Sagrada Família: l’aspecte de culte, el cultural i el turístic, i la projecció que ha de tenir com a punt de referència de la cultura europea. «Vindran de tot el món a visitar el temple», deia Gaudí. Crec que cal apostar per aquí.

 

Poden repercutir aquests diners en altres àmbits de la ciutat?

El Patronat és un organisme de l’Església. L’Església, quan rep diners, té una missió de solidaritat envers la gent que ho necessita. Per aquí no hi haurà problema de trobar causes per a aquests diners.

 

Té la Sagrada Família algun paper com a símbol de la societat barcelonina?

A vegades els catalans admetem les nostres coses quan tenen èxit a l’exterior. La integració de la Sagrada Família ha vingut moltes vegades per la seva valoració a l’exterior. Que la Sagrada Família pugui arribar a la consciència dels barcelonins per la seva dimensió espiritual, arribarà en la mesura que sàpiga fer una projecció europea. A partir d’aquí, pot tenir una capacitat atractiva per a molts ciutadans de Barcelona.

 

Quin és l’aspecte més personal que guarda la Sagrada Família de la seva presidència del patronat?

L’única cosa que he sentit meva a la Sagrada Família són les quatre barres de l’altar. Quan hi vaig no deixo de mirar-ho i de dir: Gaudí era un gran català, va estar tancat perquè no va voler parlar en castellà amb un funcionari de l’Ajuntament. Jo també he volgut deixar-hi un cert rastre íntim de mi mateix.

[*nota: una portaveu de la Sagrada Família assegura que la pedra de l’altar major sí que va ser encarregada per la fundació]