En el món de la música a vegades passen coses insospitades. El lied, la cançó poètica que tant van conrear els compositors del món germànic, en especial Franz Schubert, troba a Catalunya i en aquests temps nostres tan prosaics un públic d’una fidelitat absoluta i en fase de creixement. I això, mentre que en llocs com Alemanya sembla que aquest gènere tan particular pateixi una regressió. Qui ens ho havia de dir!

Fa pocs dies va acabar el LIFE Victoria 2018, un festival amb sis anys de vida que organitza la Fundació Victoria de los Ángeles amb gran èxit d’un públic força jove i curiós pel gènere que no ha faltat als recitals de format més canònics amb grans veus al recinte modernista de Sant Pau, o als més informals, per exemple, a l’hora de l’aperitiu amb cantants joves a la galeria Carles Taché o a l’hora d’un te tardà a l’espai de Jorquera Pianos.

S’han pogut escoltar les veus de Simon Keenlyside (al Palau de la Música), Jakub Józef Orlinski, Christopher Maltman, Kate Royal i Benjamin Appl, entre altres, juntament amb pianistes tan reconeguts com són Malcolm Martineau (Artista resident 2018), Rubén Fernández Aguirre, Simon Lepper o Graham Johnson.

L’altre gran festival de lied és la veterana Schubertíada de Vilabertran en ple més d’agost, amb un públic molt entès que viatja en peregrinació al poble de l’Alt Empordà disposat a patir l’habitualment insuportable calor que fa a la preciosa canònica com un tribut a aquell art excels i a les veus que omplen les parets medievals.

Enguany hi van desfilar figures consagrades com Sarah Connolly, Matthias Goerne, Mojca Erdmann o Christoph Prégardien, i d’altres amb un gran futur com Katharina Konradi, Lise Davidsen y Natalia Labourdette, amb els pianistes Wolfram Rieger, Malcolm Martineau, Roger Vignoles o Gerold Huber. I l’edició del 2019 s’anuncia de traca. En ambdós casos, el bo i millor del món liederístic.

La soprano Elena Copons i el tenor David Alegret acompanyats al piano per Viviana Salisi durant la seva actuació a El Monegal el dia 1 de desembre © Foto Roser Pintó

Fundadors subscriptors:
més que lectors, actors disposats a canviar les coses.

 

Temences pel futur del gènere a Alemanya

«Ens telefonen cantants importants que volen venir». Ho deia, amb cara de sorpresa Helena Mora, presidenta de la Fundació Victoria de los Ángeles, presentant fa uns mesos el LIFE Victoria 2018. Victor Medem, coordinador de la Schubertíada de Vilabertran, afegia que es fa més lied a Catalunya que a Berlín. I deu ser així perquè el gran baríton alemany Christian Gerhaher, definit com un dels més grans si no el més gran liederista actual, manifestava des de Munic les seves temences pel futur d’aquest gènere musical a Alemanya.

Aquest creixent interès per la cançó poètica a Catalunya no deixa de ser sorprenent perquè el lied té unes característiques que fan que no sigui fàcil d’escoltar tot i que pugui semblar el contrari. La paraula lied no vol dir altra cosa que cançó, però en aquest context és una cançó que neix de la poesia ja escrita a la qual el compositor posa una música que, però, no fa d’acompanyament. És una música que interpreta la paraula entrelligant l’una i l’altra en un tot indestriable i el resultat pot ser una microòpera tan rica i tan dramàtica com ho és una gran òpera en tres actes.

Els temes dominants són sempre d’una tristesa incommensurable. El fred, la nit, el desengany, l’errar perdut, i finalment, la mort. D’alegries, ni mitja.

El lied és un gènere típicament germànic nascut en un gran moment de la poesia alemanya que troba en el romanticisme la seva expressió amb poetes com Johann Wolfgang Goethe, Friedrich Schiller, Heinrich Heine o Eduard Mörike entre molts altres, i compositors com Schubert, Robert Schumann, Johannes Brahms, Hugo Wolf, Richard Wagner i més tard, Richard Strauss o Gustav Mahler.

Cal dir que el lied no s’acaba al món germànic. Hi ha la mélodie francesa, la song anglesa, o la cançó de concert en català o castellà, conreada per compositors com Manuel de Falla, Frederic Mompou, Eduard Toldrà, Robert Gerhard o Joaquín Rodrigo entre molts altres amb una gran varietat de fonts poètiques.

 

Una manera molt activa d’escoltar

Però el repertori dominant és l’alemany i això obliga l’espectador de casa a una gran concentració pel que fa al text –normalment amb traducció al programa de mà– i a la música. Implica una manera molt activa d’escoltar. D’altra banda, en la millor tradició del romanticisme, els temes dominants són sempre d’una tristesa incommensurable. El fred, la nit, el desengany, l’errar perdut, i finalment, la mort. D’alegries, ni mitja.

El cicle de 24 cançons de Schubert, Winterreise (Viatge d’hivern), amb poemes de Wilhelm Müller, per exemple, el que provoca és patiment deixant l’espectador en un estat de prostració. Si la interpretació és de qualitat, les cuites d’un home que després de ser abandonat per la seva estimada camina cap al seu destí final travessant un escenari en el qual la natura s’ha tornat gèlida i desoladora, són estremidores. És el mateix que passa amb Erlkönig (El rei dels elfs), també de Schubert. En aquest cas amb un poema de Goethe, és un lied que en poc més de quatre minuts descriu la cavalcada d’un pare amb un fill malalt que acaba amb la mort del petitó.

Malgrat totes les dificultats i l’esforç el gènere arrela aquí i sembla que ho faci de manera directament proporcional a com decau en molts escenaris alemanys. De fet, el lied no és per a grans escenaris. És una música que vol intimitat, que necessita recolliment. Diu el crític i musicòleg Jorge de Persia que la cançó poètica «estableix amb l’oient una relació molt estreta en què l’intèrpret és l’intermediari», tot i que, i això ho diu un altre entès com l’Oriol Pérez Treviño, a vegades l’intèrpret és més creador que no pas intermediari.

Per això els grans teatres són poc adients. I per això el gènere troba refugi, viu i creix en festivals. Passa a Àustria, a la schubertíada de Hohenems i Schwarzenberg; passa a Alemanya, a l’Acadèmia Hugo Wolf de Stuttgart o a Heidelberger; passa a Anglaterra, a Oxford. I ara passa aquí. I el que fa pensar que aquest interès per la cançó poètica no serà flor d’un dia és l’existència d’una bona pedrera de cantants i pianistes.

Tant la Schubertíada de Vilabertran com el LIFE Victoria tenen el seu propi programa de formació de nous intèrprets. Per exemple, Josep-Ramon Olivé, el baríton que ara ja vola, va ser el primer becat de la Fundació Victoria de los Ángeles i el primer LIFE New Artist, és a dir el cantant que va encetar la programació de joves intèrprets que tenen un espai abans de cada concert.

No tot acaba amb els dos festivals ja ben arrelats. L’Auditori de Barcelona, en coproducció amb l’Associació Franz Schubert, organitzadora de la Schubertíada de Vilabertran, i el Centro Nacional de Difusión Musical, presenta un minicicle. El Palau de la Música s’ha afegit a aquest interès fent un curs dedicat a aquest gènere impartit pel musicòleg Luis Gago. I a ciutats com Terrassa, la recuperació d’un piano Blüthner ha fet possible unes vetllades dedicades al lied a la Casa Alegre de Sagrera.

El que queda per fer, i cal fer-ho perquè hi ha un patrimoni important, és posar en relleu la cançó pròpia, com van fer, per exemple, la soprano Elena Copons i el tenor David Alegret el passat 1 de desembre a El Monegal (Solsonès) interpretant una colla de cançons d’Eduard Toldrà sobre poemes de Josep Carner, Tomàs Garcés, Joan Salvat-Papasseit, Joan Maragall i Josep Maria de Sagarra, amb Viviana Salisi al piano. Per cert, també un Blüthner.