La llarga ombra de l’edifici construït per Richard Meier ha marcat bona part de la història del MACBA; això i una llarga polèmica sobre els límits cronològics que definien el seu relat artístic enfront del MNAC. Aquesta polèmica, que arrenca del primer projecte que redacta Jean Louis Froment amb l’ajuda de Daniel Giralt Miracle, no acaba fins que l’any 2012 Pepe Serra és nomenat director del Museu Nacional i liberalitza (en termes històrics) la proposta artística del MNAC.

El MACBA neix en el context dels Jocs Olímpics i és hereu d’una reivindicació històrica de la Junta de Museus i de la pressió d’un important grup d’intel·lectuals i crítics d’art que ja l’any 1960 van crear, sota el lideratge d’Alexandre Cirici Pellicer i Cesáreo Rodriguez Aguilera un primer Museu d’Art Contemporani que es va instal·lar a la cúpula del Teatre Coliseum de Barcelona. Aquest projecte es va truncar, per raons sociopolítiques, l’any 1963 i el museu va quedar a l’aire fins que l’any 1986 Pasqual Maragall encarrega a Meier la construcció d’un edifici singular als locals d’una part de l’antiga Casa de la Caritat.

L’edifici es va inaugurar oficiosament sense col·lecció ni exposició, amb un complex entramat jurídic que li atorgava a una Fundació privada constituïda per destacades personalitats i empreses de la societat civil catalana la gestió de la col·lecció, la política d’adquisicions i la capacitat per elaborar acords de cessió d’obra amb altres entitats i administracions.

PLAÇA OBERTA
Altaveu de la pluralitat a opinions diverses.

Sobre les virtuts de l’edifici hi ha poc a dir, com també sembla indiscutible que dels seus 14.000 metres quadrats tot just una tercera part permet desenvolupar en bones condicions un projecte expositiu. Per això el creixement de la col·lecció i la consolidació del projecte expositiu han generat, des de mitjans de la primera dècada del segle, la sensació que l’edifici de Meier no permet desenvolupar tot el potencial del museu. El 2005 i el 2007 el museu amplia els seus espais amb la Capella dels Àngels, local que havia ocupat fins aquell moment el FAD i el 2013 el museu i l’Ajuntament tanquen un acord en virtut qual se li cedeix el dret d’ocupació de l’Església de la Misericòrdia ubicada a la mateixa plaça del Àngels.

Tot i que el debat cronològic, el pes de l’edifici, la colonització de la plaça del Àngels per skaters i rapers i una certa pugna conceptual amb el Centro de Arte Reina Sofia -objectivament privilegiat amb magnífiques aportacions de l’Estat- hagin marcat la seva trajectòria, i malgrat la polèmica generada per la retirada d’una peça de l’exposició La bestia y el soberano, que va suposar la dimissió del director, o les critiques d’una part de la comunitat artística -que li atribueix un relat refractari a la creació catalana contemporània- el cert és que el MACBA a través de les seves diverses direccions ha consolidat dos dels seus objectius bàsics: creixement de la col·lecció permanent i una política estable d’exposicions raonablement connectada amb els circuits internacionals d’art .

Sembla lògic, doncs, que el MACBA es plantegi créixer i que el seu objectiu bàsic sigui fer-ho en un espai físic integrat al qual l’activitat cultural li ha atorgat un important valor transformador. El conjunt constituït pel MACBA, el CCCB, la Universitat de Barcelona, el ​​Pati Manning i la Universitat Ramon Llull, amb la presència propera de la Biblioteca Nacional, la nova Escola Massana i el potencial dels locals que van quedar lliures suposa per a aquesta part del Raval Nord una realitat autènticament multiplicadora que en poc més d’un decenni ha canviat la fesomia d’un barri de gran complexitat sociodemogràfica.

En aquest context, a la tardor del 2017 i després d’un llarg període de negociacions entre la Fundació i les diverses administracions que composen la Junta de Govern del MACBA s’aprova un nou pla estratègic per als pròxims 15 anys amb l’objectiu essencial d’ampliar el museu i disposar d’una major capacitat expositiva per desplegar públicament la col·lecció permanent que fins ara no ha estat visible.

No es tracta d’una decisió absolutament consensuada. Hi ha qui considera que l’ampliació del MACBA té certs components de fugida cap endavant per evitar algunes llacunes en el seu projecte artístic, de la mateixa manera que hi ha qui considera que l’excés culturalista de la zona implica una tendència a la gentrificació que convé evitar mitjançant la ubicació de serveis socials bàsics a la pròpia Plaça dels Àngels.

Part d’aquesta polèmica esclata a partir dels problemes de remodelació del CAP (Centre d’Atenció Primària) del Raval Nord actualment situat al carrer Torres i Amat. Aquest servei, que ha de ser ampliat, ha suposat un agre debat entre la Fundació (a la qual li correspon durant 30 anys el dret d’ampliació a l’Església de la Misericòrdia) i el Districte de Ciutat Vella que no sembla trobar una altra solució per al CAP que aquest mateix local.

És difícil precisar fins a quin punt el debat sobre el futur de l’església s’està realitzant en termes purament tècnics o amaga opcions ideològiques molt concretes. El rellevant en qualsevol cas és que la iniciativa ha passat de les polítiques culturals a les socials fins al punt que tot sembla dependre d’un informe sobre el qual s’haurà de pronunciar el Departament de Salut de la Generalitat.

Els temps semblen haver canviat molt i no sempre a favor de la cultura. Per bé que el MACBA pot créixer a qualsevol altre lloc de la ciutat o del país, arrodonir el cercle virtuós que suposa la Plaça dels Àngels sembla irrefutable si mirem la ciutat amb perspectiva de futur i amb voluntat de participar en la lliga cultural de les grans ciutats del món. És un debat que no tindria lloc a Paris, Londres o Nova York. Per contra, si la mirada és a curt termini i busca el rèdit electoral, el debat està servit.

El MACBA encara és un centre d’art en modus work in progress i als responsables actuals de cultura els correspon decidir si ha de ser un centre artístic determinant o una peça més en la col·lecció de petits trofeus de la nostra política cultural.

Xavier Marcé