Hong Kong s’ha convertit en un maldecap per a Xi Jinping. L’antiga colònia britànica és ara mateix un punt d’erupció democràtica que entorpeix els plans expansius del líder xinès de cara a convertir la República Popular de la Xina en la potència d’hegemonia indiscutida a l’Àsia i en la primera superpotència mundial a mitjan segle XXI.

La política exterior de Xi ha trencat amb la moderació que va caracteritzar l’era Deng Xiaoping, conformada amb la recuperació de la sobirania sobre els territoris continentals, que va negociar sota el lema «una sola Xina, dos sistemes», i comptava amb elements especialment delicats en el cas de Hong Kong. Per Deng no es tractava tan sols de recuperar les antigues colònies, sinó d’aprofitar-les com un dels motors del canvi de model econòmic, i així és com va crear a la vegada les zones especials on va començar l’experiment capitalista molt abans de la caiguda de la Unió Soviètica.

El pare del sistema de capitalisme comunista va negociar la recuperació del territori de Hong Kong amb la senyora Thatcher, amb l’aprovació d’una llei bàsica de tipus constitucional que preveia el manteniment del sistema capitalista, de la justícia independent i de les llibertats civils garantides sota domini britànic. L’acord entre Londres i Beijing va establir un règim transitori de parlament i executiu tutelats fins a la total incorporació el 2049, una etapa de 50 anys durant els quals se suposava que la Xina evolucionaria cap a una democràcia més propera a la idea occidental, a la vegada que la democràcia limitada de Hong Kong s’aniria ampliant, fins esdevenir així un sol país i un sol sistema, capitalistes i democràtics.

Comença a preocupar la molt probable compatibilitat d’un règim autoritari com el xinès amb la revolució de la telefonia 5G.

Just el 1989, en el moment dels acords de devolució, la matança de Tian Anmen va ser la primera advertència sobre la incertesa d’aquest camí. No és estrany que enlloc com a Hong Kong s’hagi celebrat amb tanta intensitat el 30è aniversari de la repressió que va acabar amb la revolta dels estudiants xinesos. Les tres dècades de la globalització feliç van ser una treva, fins l’arribada al poder el 2013 d’un nou líder com Xi disposat a augmentar el control sobre la societat xinesa i recuperar per al seu país la centralitat mundial perduda a finals del segle XVIII amb l’ascens del capitalisme a Europa.

 

Joves contra l’autoritarisme

Els protagonistes de les protestes recents, iniciades ja fa cinc anys amb la revolta dels paraigües, són les generacions més joves, perfectament identificades amb la cultura socialment més oberta i lliure que comparteixen amb la gent de la seva edat de tot el món, inclosos molts països asiàtics veïns. S’oposen a l’autoritarisme gradualista que desplega el Partit Comunista per tal d’apoderar-se de l’excolònia, gràcies a la lenta i persistent presa de control de les comunicacions, a la infiltració policial –que pot arribar fins a segrestar llibreters que comercialitzen publicacions hostils a la jerarquia comunista— o a la modificació de la legislació, com ha succeït recentment amb el projecte de llei d’extradició retirat davant la intensitat de les protestes.

El divorci entre Beijing i la població de Hong Kong és total. Sobretot perquè ara es veu ben clar que el camí emprès per Xi condueix en la direcció contrària a la prevista pels més optimistes negociadors de l’acord de devolució. La qüestió transcendeix el destí de les llibertats civils dins del territori hongkonès i actua com a símptoma amb valor per a Taiwan, l’illa independent que Beijing considera part inseparable de la pàtria xinesa, fins al punt que no descarta recuperar-la algun dia i si cal per la força de les armes. Els plans expansionistes xinesos s’estenen per tot el mar de la Xina, l’oriental on reivindica les illes Senkaku/Diaoyu controlades pel Japó, i el meridional on ja ha ocupat, i començat a construir instal·lacions militars al damunt, nombrosos illots i roques reivindicades per tots els països veïns.

Fundadors subscriptors:
més que lectors, actors disposats a canviar les coses.

El control de la profunditat del mar territorial xinès és el més semblant a l’hegemonia dels Estats Units sobre les Antilles, coronada el 1898 amb l’expulsió de l’imperi hispànic de Cuba i Puerto Rico. Lliurarà l’estratègic estret de Malaca, la via de transport marítim d’energia més important del món, a la marina xinesa, i envoltarà Taiwan de forma irreversible. Fer fora els Estats Units i els seus aliats de la zona és clau per a l’hegemonia de Beijing, adornada fins ara amb la retòrica de l’ascens pacífic i més recentment amb la Nova Ruta de la Seda, coneguda com a Belt and Road, un conjunt d’inversions en infraestructures que acompanyaran, i en certa forma compraran, el predomini geoestratègic.

Tot aquest projecte imperial és obertament discordant amb la democràcia i les llibertats públiques. Comença a preocupar, a més, la molt probable compatibilitat d’un règim autoritari com el xinès amb la darrera revolució tecnològica, la de la telefonia 5G, que garantirà l’Internet de les coses i l’explosió de la Intel·ligència Artificial i que té en la xinesa Huawei l’empresa avantguardista. La darrera batalla potser es produirà entre manifestants com els de Hong Kong i les màquines intel·ligents controlades pel Partit Comunista.