Les eleccions autonòmiques i locals del 26 de maig han reforçat l’ascens electoral iniciat pel PSOE en les eleccions del 2015. Si llavors els socialistes només van aconseguir ser el partit més votat en tres autonomies, en aquestes ho han estat en 10 de les 12 comunitats autònomes, a més d’Andalusia i de la Comunitat Valenciana. Els resultats del PSOE s’han situat de manera prou homogènia entorn del 30 % dels vots (tret de la Comunitat Valenciana), xifra semblant a l’obtinguda en les recents eleccions generals de l’abril.

A La Rioja, Castella la Manxa i Extremadura han quedat propers o han superat el 40 % dels vots. El PSOE s’ha beneficiat també de les primes atorgades pels diferents sistemes electorals autonòmics. Destaca, per exemple, la distorsió generada pel sistema electoral de Castella la Manxa on amb un 44 % dels vots ha obtingut un 58 % dels escons. En altres regions com Castella Lleó i Astúries les primes han estat properes als 10 punts (Taula 1). Algunes de les implicacions més directes d’aquests resultats ja són sabudes: El PSOE va perdre el govern d’Andalusia que havia retingut des de l’any 1981. Així mateix, el PSOE governarà amb majoria absoluta tant a Castella la Manxa com a Extremadura, regions en les quals va recuperar el govern l’any 2015. A més, els socialistes ocupen la presidència i governaran en coalicions en diverses regions com la Comunitat Valenciana, les Illes Balears, La Rioja o Astúries. A nivell municipal el PSOE es converteix en la primera força en vots i regidors, però no ocupa l’alcaldia d’algunes de les grans ciutats espanyoles.

 

El PP evita el ‘sorpasso’ de Cs

L’any 2011 marcà un dels punts àlgids d’expansió electoral del PP. El partit aconseguí el govern de pràcticament totes les comunitats autònomes tret d’Andalusia, Astúries i les tradicionalment governades per partits regionals (Catalunya, País Basc, Canàries i Navarra). A finals d’aquell mateix any, també obtingué la victòria per majoria absoluta en les eleccions generals. En les autonòmiques de 2015 el partit patí una notable erosió, però encara fou el partit més votat en 6 de les 14 comunitats autònomes i retingué el govern de 4: Castella Lleó, Madrid, Múrcia i La Rioja. En les darreres eleccions del 26-M, el PP no ha estat el partit més votat en cap comunitat, el que suposa un important gir en les preferències electorals de regions on havia estat la principal força des dels anys noranta (Taula 1).

A més, com ja va passar a Andalusia, el PP ha necessitat tancar acords de coalició per a poder retenir algunes comunitats que fins ara ha governat amb majoria absoluta. D’altra banda, el PP ha demostrat la força de la seva implantació territorial en no patir el sorpasso de Ciudadanos en cap comunitat autònoma. Això, sumat al fet de retenir alguns governs autonòmics i diverses alcaldies importants segurament serveixi per a consolidar, amb el permís dels barons, el lideratge de Pablo Casado dins del partit.

Després de la seva irrupció en el cicle electoral de 2014-16, Ciudadanos i Podemos encaraven les eleccions autonòmiques del 2019 amb la necessitat de consolidar i, eventualment, ampliar el seu poder territorial. La fortuna d’aquests nous partits ha estat certament desigual. Ciudadanos va obtenir un molt bon resultat en les eleccions generals del 28 d’abril: pràcticament ha doblat el nombre de diputats al Congrés i ha quedat a uns milers de vots del PP. A més, el partit de Rivera va aconseguir superar al PP en regions com Andalusia, Aragó, Madrid o Balears, el que feu pensar en la possibilitat que aquest resultat es traslladés també a nivell autonòmic. Com ja hem assenyalat, Ciudadanos no ha estat capaç d’avançar el PP en cap comunitat, el que dóna mostra de les dificultats dels nous actors per a adaptar-se a la competició multinivell espanyola.

D’altra banda, el creixement de Ciudadanos en les diferents comunitats autònomes és innegable i de nou dobla els seus diputats autonòmics fins arribar al centenar. El resultat és particularment rellevant perquè, a diferència del 2015, en aquestes eleccions aconsegueix representació en tots els territoris tret de Navarra on el partit ha renunciat a competir en benefici de la coalició Navarra Suma, que inclou els foralistes de la UPN. A més, si en les eleccions del 2015 Ciudadanos fou decisiu per a garantir l’estabilitat de governs com els de Madrid, Múrcia, Andalusia o La Rioja, en aquestes ha tornat a tenir la clau per a decidir majories a Aragó, Castella Lleó, Madrid o Múrcia. A diferència del 2015, el partit de Rivera ha entrat per primer cop en diversos governs autonòmics, el que constitueix un pas més en el seu procés de consolidació. D’altra banda, el nivell municipal continua sent el taló d’Aquil·les del partit.

PUBLICITAT

Hay Luz al final del Tunnel

El 2015, Podemos va obtenir representació en totes les comunitats autònomes amb un centenar de diputats i sent clau en la formació de majories parlamentàries en la Comunitat Valenciana, Balears, Castella la Manxa, Extremadura, Aragó o Navarra. Inicialment el partit decidí no comprometre’s amb tasques de govern, però l’any 2017 va apostar per entrar en el govern d’Emiliano García-Page a Castella la Manxa.

A nivell municipal, partits agermanats o propers a Podemos (anomenats confluències) van obtenir l’alcaldia d’algunes de les principals ciutats espanyoles com Madrid, Barcelona, Saragossa, València o Cadis. Des de llavors la fortuna s’ha capgirat per al partit liderat per Pablo Iglesias, el que s’ha traduït en notables pèrdues electorals tant a les generals com el 26M. Això suposa que, a més de perdre la meitat dels diputats autonòmics de 2015, en territoris com Cantàbria o Castella la Manxa el partit s’ha quedat sense representació (Taula 1). El cas de La Manxa és especialment greu perquè el líder regional del partit, José García Molina, era al govern des de feia uns dos anys. El revers d’aquests resultats electorals pot trobar-se en regions com la Comunitat Valenciana on Podemos tindrà un paper fonamental en la governabilitat. Els resultats del 26M també han erosionat considerablement el lideratge d’Iglesias al capdavant del partit, fet que podria conduir a una nova estructuració de l’espai d’esquerra alternativa.

L’àmbit municipal continua sent el taló d’Aquil·les de Ciudadanos i Podemos ensopega.

El nou enfant terrible d’aquest cicle electoral ha estat Vox. A Andalusia, el seu fulgurant accés al parlament fou clau per acabar el govern del PSOE. Els resultats andalusos es mantingueren a les eleccions generals i a les autonòmiques de la Comunitat Valenciana. En les generals, els efectes mecànics del sistema electoral castigaren durament el partit d’Abascal, que deixà centenars de milers de vots sense representació afavorint la victòria socialista. El desencís sembla haver-se apoderat d’una part d’aquests votants el 26M, el que ha anat aparellat de davallades generalitzades de vot a nivell autonòmic i local.

Les dificultats de nous partits tan centralitzats per a implantar-se territorialment també poden haver jugat en contra d’aquesta formació. Els millors resultats del 26-M han estat a Múrcia, Madrid o les Balears i els pitjors a Navarra i Canàries (Taula 1). Tot i que el partit ha obtingut prop d’una cinquantena de diputats, en 5 de 14 comunitats (Canàries, Navarra, La Rioja, Castella la Manxa, Extremadura) no ha passat el llindar de la representació. Per contra, i com també passa amb Podemos i Ciudadanos, Vox tindrà un paper decisiu en aquelles regions en les quals, com Andalusia, la majoria de dretes depèn dels seus vots.

 

Taula 1. Resultats electorals i governs a diferents comunitats autònomes i ajuntaments (2015-2019)

2015

2019

Partit més votat

%E

Govern

Des de…

Partit

més

votat

%VV

%E

Vox

%V (E)

Escons

Podemos Cs**

%E PANE

Andalusia

PSOE

43,1

PSOE

1981

PSOE

28,0

30,3

11 (12)

17 (15)

21 (9)

Aragó

PP

31,3

PSOE

CHA

2015

PSOE

30,8

35,8

6,1 (3)

5 (14)

12 (5)

9,0

Principat

d’Astúries

PSOE

31,1

PSOE

2012

PSOE

35,3

44,4

6,4 (2)

4 (9)

5 (3)

4,4

Illes Balears

PP

33,9

PSOE

Més

2015

PSOE

27,3

32,2

8,1 (3)

6 (10)

5 (2)

16,9

Canàries

CC

30,0

CC*

2017

PSOE

28,9

36,1

2,5 (0)

3 (7)

2 (0)

39,3

Cantàbria

PP

37,1

PSOE

PRC

2015

PRC

37,8

42,9

5,1 (2)

0 (3)

3 (2)

42,9

Castella la Manxa

PP

48,5

PSOE* Podemos

2017

PSOE

44,1

57,6

7,0 (0)

0 (3)

4 (0)

Castella i Lleó

PP

50,0

PP

1987

PSOE

34,0

43,2

5,5 (1)

1 (10)

13 (5)

1,2

Extremadura

PSOE

46,2

PSOE

2015

PSOE

46,7

52,3

4,7 (0)

4 (6)

7 (1)

La Rioja

PP

45,5

PP

1995

PSOE

38,7

45,5

3,9 (0)

2 (4)

4 (4)

Comunitat

de Madrid

PP

37,2

PP

1995

PSOE

27,4

28,0

8,9 (12)

7 (27)

26 (17)

15,2

Regió

de Múrcia

PP

48,9

PP

1995

PSOE

32,4

37,8

9,5 (4)

4 (6)

6 (4)

Comunitat

Foral

de Navarra

UPN

30,0

Geroa Bai Bildu Podemos Izq-Ezk

2015

NA+

36,5

40,0

1,3 (0)

2 (7)

– (0)

74,0

Comunitat Valenciana

PP

31,3

PSOE

Compromís

2015

PSOE

23,9

31,3

10,4 (10)

8 (13)

18 (13)

17,2

Barcelona

BeC

26,8

BeC*

2017

ERC

21,4

24,4

1,2 (0)

10 (11)

6 (5)

61,0

Madrid

PP

36,8

AM

2015

MM

30,9

33,3

7,6 (4)

19 (20)

7 (11)

33,3

València

PP

30,3

Compromís PSOE

VeC

2015

Compromís

27,4

30,3

7,3 (2)

0 (3)

6 (6)

30,3

Saragossa

PP

32,3

ZeC

2015

PSOE

27,7

32,3

6,2 (2)

2 (9)

6 (4)

9,7

Font: Elaboració de l’autor a partir de dades del Ministeri de l’Interior, ARGOS (GVA) i El País.
E: Escons; %VV: % de vot vàlid. *Canvis al llarg de la legislatura. ** Escons 2019 (Escons 2015). PANE: Partits Àmbit No Estatal.

 

Àmbit no estatal

Les darreres eleccions autonòmiques també han mostrat la resiliència dels partits d’àmbit no estatal (PANE). Navarra és la regió que compta amb una major presència d’aquests partits, que ocupen gairebé el 75 % dels escons (Taula 1). Navarra Suma ha obtingut la primera posició en vots, però sense majoria absoluta i a curta distància de la suma de Geroa Bai i Bildu. A Cantàbria, el PRC de Miguel A. Revilla ha estat el partit més votat, fet que li garanteix seguir de president autonòmic una legislatura més. En canvi, a les Illes Canàries, Coalició Canària ha quedat en segona posició per darrere del PSOE. A la resta de regions, el suport dels PANE és menor però en alguns casos, com els de Més a les Illes Balears o el de Compromís a la Comunitat Valenciana ha servit per a revalidar governs de coalició liderats pel PSOE.

A Aragó, el regionalisme està dividit a parts iguals entre el CHA i el PAR que, en aquesta ocasió, tenen la mateixa representació parlamentària (3 escons cada un). A Astúries (FA) o Castella Lleó (UPL) la presència d’aquests partits ha estat gairebé testimonial. Finalment, convé assenyalar l’anòmal caràcter regional de Más Madrid que, com Ciudadanos en el seu moment, sembla tenir pretensions d’estendre la seva influència a l’àmbit nacional. De moment, l’existència d’un PANE madrileny deixa Múrcia i Castella la Manxa com les úniques regions on no han tingut mai representació.