Un diumenge qualsevol, assegut en una terrassa assolellada del centre de Casablanca, envoltat de fantàstics però decrèpits edificis art déco, és fàcil copsar els contrastos del Marroc en el temps que es tarda a prendre un cafè, normalment força bo.

Si no hi ha algun partit de futbol, al televisor segurament s’hi veurà la cadena de notícies France 24h, el diari que llegeix el company de terrassa segurament estarà escrit en àrab clàssic, llengua que no parla ningú de forma habitual en tot el país i que no pot llegir un de cada cinc marroquins, que són analfabets. El cambrer segurament lluirà un somriure desdentat impossible d’arreglar amb el seu salari de 250 euros al mes.

Mentre assaboreixes el cafè és possible que passi per davant una senyora d’edat indeterminada coberta de dalt a baix amb el seu nicab negre seguint el seu marit barbut, mentre per l’altra vorera passeja una parella d’enamorats agafats de la mà i vestits segons les últimes tendències occidentals. Si t’agraden els cotxes podràs gaudir veient passar els models més nous de les millors marques, esportius i suvs, zigzaguejant entre carros arrossegats per cavalls, ases o homes massa vells.

I segur que abans que acabis el cafè et vindran a oferir els serveis uns nens amb un raspall disposats a rentar-te les sabates per dos o tres dírhams, que amb l’altra mà no deixen caure la bossa de plàstic amb la cola que respiren tot el sant dia.

Tota aquesta gent conviu sota el mateix cel en una metròpolis de cinc milions d’habitants a només dues hores de vol de Barcelona, tan a prop, o tan lluny, com París.

 

Desconeixement del Marroc

Tot i que el Marroc és un veí d’una importància cabdal per a Espanya, del que passa més enllà de la frontera en sabem ben poc els catalans. En general, la percepció que tenim del Marroc prové de dues fonts, el turisme i la immigració. El creixement del turisme, i de les connexions aèries i les relacions econòmiques, han afavorit el descobriment de les ciutats més turístiques, Fes i Marràqueix, les serralades de l’Atles i el Rif, o el desert. Però normalment, el turisme (2,5 milions d’espanyols van visitar el Marroc el 2017) no aprofundeix en el coneixement mutu. Més aviat augmenta les imatges estereotipades del folklore marroquí.

Fundadors subscriptors:
més que lectors, actors disposats a canviar les coses.

Pel que fa a la immigració, la visió que ens en formem normalment prové, per una banda, del coneixement directe de la comunitat marroquina, formada per gairebé 800.000 persones nascudes al Marroc que viuen a Espanya i, per l’altra, de les informacions sobre la immigració clandestina amb què ens bombardegen els mitjans de comunicació. Aquesta immigració clandestina és preocupant i en part conseqüència dels problemes estructurals del Marroc en educació, sanitat, i ocupació. Però és un fenomen fins a cert punt normal o comprensible si tenim en compte l’enorme desigualtat de renda entre Espanya i la resta de països de la UE i el Marroc, només separats per un estret de 14 km d’amplada. Més greu i significativa és l’emigració de marroquins amb un alt nivell d’educació que no viatgen amb pastera sinó en avió i amb un visat de treball en regla a països com el Canadà, els Estats Units o França. Aquests emigrants marxen per emprendre una nova vida lluny del Marroc tot i gaudir al seu país d’una situació acomodada.

La immigració establerta a Espanya, ben al contrari, està conformada per gent que procedeix principalment de zones rurals i poc desenvolupades, molt pobra i amb un nivell d’educació molt baix, sovint analfabeta.

Però el Marroc d’avui, tot i els seus múltiples i profunds problemes, és un país divers, tolerant, que té una economia en transformació que es pot comparar favorablement amb la de la resta de països del nord de l’Àfrica. El Marroc, tot i formar part de l’esfera cultural àrab, té una població majoritària de l’ètnia amazic, s’hi parlen quatre llengües habitualment, de les quals la més usada és un dialecte de l’àrab, el darija, que la gran majoria dels àrabs no entén. A més, es pot remarcar que alguns dels trets que conformen els nostres estereotips, com podrien ser el nicab o el burca, son fenòmens importats recentment del països àrabs de l’est.

La visió pessimista de molts marroquins és que el sistema és impossible de reformar.

Pel que fa a l’economia, el Marroc està fent avenços importants en la diversificació i modernització de la seva base industrial apostant clarament per integrar-la en els fluxos comercials de la cadena global de subministraments, en particular en els sectors aeronàutics i de l’automòbil. Actualment les exportacions en aquest darrer sector ocupen els primers llocs al costat dels sectors tradicionals dels fosfats, l’agricultura i la pesca. A més, el Marroc s’està posicionant com un actor significatiu a nivell regional, a la costa oest de l’Àfrica on els seus bancs i les grans empreses estan invertint seguint l’impuls i la hiperactivitat diplomàtica del rei Mohamed VI.

 

La importància del Marroc per a Espanya

El desconeixement del nostre veí meridional és decebedor si tenim en compte la importància del Marroc per a Espanya, sobretot en els àmbits de l’economia i la seguretat. Les relacions comercials entre el Marroc i Espanya no han parat de créixer en els últims anys i actualment Espanya és ja el primer soci comercial del Marroc per davant de França, país que històricament havia ocupat sempre la primera posició. Ara, Espanya és el primer origen i la primera destinació de les importacions i exportacions marroquines i el mercat marroquí ja és el segon destí de les exportacions espanyoles fora de la Unió Europea, només per darrera dels Estats Units. A més, cada cop hi ha més empreses espanyoles que s’instal·len a l’altra banda de l’estret atretes per les oportunitats que ofereix un mercat molt estable en termes regionals. Per la seva proximitat, el Marroc s’està convertint de forma natural en un primer mercat d’exportació fora de la Unió Europea per a moltes petites i mitjanes empreses a les quals els serveix d’aprenentatge abans d’afrontar altres mercats més complicats.

 

Estabilitat en temps convulsos

Fins ara el Marroc ha quedat relativament al marge dels moviments populars que van fer caure diversos règims de la regió a principis d’aquesta dècada i que ara sembla que resorgeixen a països com Algèria i el Sudan. Per una banda, amb les inversions estatals impulsades pel rei Mohamed VI, principalment en infraestructures com el gran port de Tànger Med –un competidor directe d’Algecires– o el tren d’alta velocitat i, per l’altra, amb l’obertura de l’economia als inversors internacionals i l’estabilitat legislativa. Aquests moviments impulsats des de dalt han permès un creixement sostingut de l’economia que, tot i les flagrants desigualtats, ha fet créixer les rendes d’una part de la població, sobretot la urbana.

Des d’una altra perspectiva, la iniciativa reial de reforma de la Constitució, que es va votar l’any 2011, va permetre canalitzar dins del sistema la voluntat de canvis que havien expressat els marroquins amb el «moviment 20 de febrer», nom amb què es van conèixer al Marroc les protestes originades durant la primavera àrab. Tot i que la nova Constitució no es pot considerar plenament democràtica segons els estàndards europeus, sí que va obrir la porta a una transició cap a un sistema més participatiu i descentralitzat.

Amb tot, el problema per a l’Estat marroquí és que probablement les reformes impulsades pel monarca, les inversions de l’Estat en grans projectes i el creixement econòmic, real però desigual, no seran suficients per a mantenir l’estabilitat del règim si no es posen en marxa importants reformes en l’Administració.

El creixement de l’economia, com en molts altres països en desenvolupament, està creant unes enormes desigualtats que generen un precipici insalvable entre les classes populars i la població que ha pogut tenir una formació digna en escoles privades o a l’estranger. El sistema educatiu públic de primària i secundària és tan extremament ineficaç que no és estrany trobar alumnes que no saben formular una frase en francès després d’haver-lo estudiat durant deu anys o que no saben situar el seu propi país en un mapa.

No és estrany trobar alumnes que no saben situar el seu propi país en un mapa.

El mateix passa amb el sistema sanitari públic, que eviten tots els que s’ho poden permetre, o la policia, de la qual ningú espera una resposta positiva en cas de necessitat si no hi té algun conegut en una posició influent. Si a aquesta ineficàcia administrativa, que és regla general en la major part de les branques de l’Estat, especialment la justícia, se li suma la corrupció, també estesa en la capa més baixa del servei públic –aquella que té un contacte directe amb els ciutadans– el resultat és que els administrats no tenen cap expectativa sobre els béns i serveis públics que pot oferir l’Administració.

La conseqüència més greu d’aquesta ineficàcia administrativa és el desafecte tant dels administradors com dels seus administrats envers la res publica. Aquesta manca de consciència sobre l’esfera pública fa que els ciutadans no concebin la possibilitat que la seva participació en política, tant en les eleccions com en altres instruments de participació política, pugui tenir cap influència en els serveis públics que reben de l’Estat. És un problema que segurament és comú a molts països en desenvolupament que no tenen una tradició de sistemes polítics representatius i participatius.

 

La reforma inajornable

La visió pessimista de molts marroquins és que el sistema és impossible de reformar. Molta gent que vol desenvolupar una bona carrera professional emigra a l’estranger però n’hi ha que opten per progressar segons les normes establertes, sense aspirar a canviar res. Des dels cercles més progressistes normalment es posa l’èmfasi a subratllar les mancances democràtiques del sistema i en les vulneracions dels drets humans per part de l’Estat.

Però un corrent d’opinió possibilista apunta que segurament la política pública que més impacte tindria sobre la vida de la major part dels marroquins seria una reforma del sistema educatiu públic. Si els esforços de les elits intel·lectuals i econòmiques marroquines es concentressin a posicionar l’educació com el veritable focus de la política governamental i s’aconseguís consensuar una reforma convincent del sistema d’ensenyament públic, el Marroc tindria més a l’abast realitzar el seu enorme potencial i podria afrontar amb més garanties les reformes polítiques necessàries per aconseguir un sistema més participatiu i més just.