Un diumenge qualsevol, assegut en una terrassa assolellada del centre de Casablanca, envoltat de fantàstics però decrèpits edificis art déco, és fàcil copsar els contrastos del Marroc en el temps que es tarda a prendre un cafè, normalment força bo.

Si no hi ha algun partit de futbol, al televisor segurament s’hi veurà la cadena de notícies France 24h, el diari que llegeix el company de terrassa segurament estarà escrit en àrab clàssic, llengua que no parla ningú de forma habitual en tot el país i que no pot llegir un de cada cinc marroquins, que són analfabets. El cambrer segurament lluirà un somriure desdentat impossible d’arreglar amb el seu salari de 250 euros al mes.

Mentre assaboreixes el cafè és possible que passi per davant una senyora d’edat indeterminada coberta de dalt a baix amb el seu nicab negre seguint el seu marit barbut, mentre per l’altra vorera passeja una parella d’enamorats agafats de la mà i vestits segons les últimes tendències occidentals.

Per llegir l'article complet fes una prova gratuïta de 15 dies o fes una subscripció de pagament. Accedeix si ja ets subscriptor.