En un acte que es va celebrar a Barcelona amb motiu de la campanya electoral per a les municipals, l’actual ministre de cultura José Guirao, a l’espera de ser ratificat en el seu càrrec després de les eleccions generals, ha manifestat, davant d’un nodrit grup de responsables culturals de Barcelona, el seu compromís per impulsar i enfortir la presència del paper de l’Estat espanyol a Catalunya. Ho va fer amb el propòsit de significar que la presència del Ministeri de Cultura garantiria major capacitat d’acord de tots els actors polítics implicats en la governabilitat de les institucions culturals.

La seva visió es basa a considerar prioritari establir un pla d’actuació on es passi de les bones paraules a l’acció per donar resposta als problemes del sector de la Cultura que, a Catalunya i especialment a Barcelona, s’han convertit en estructurals. Més enllà del conflicte polític entre el govern de la Generalitat i el Govern espanyol, el seu compromís implica buscar vies d’entesa que deixin de banda el conflicte i se centrin a resoldre els dèficits en què es troben moltes de les nostres institucions culturals.

Aquest plantejament és sensat i oportú, ja que es dóna en un moment en què bona part de les nostres institucions necessiten més col·laboració que competència institucional. Les qüestions que Catalunya podria establir com a prioritàries per a convertir el Ministeri de Cultura en un significatiu aliat institucional s’haurien de centrar en quatre plans: l’adequada governança de les institucions en les quals participa, com és el MACBA, establir un major compromís econòmic i de coordinació amb el MNAC, el Gran Teatre del Liceu o el Palau de la Música, definir un pla d’intercanvi de fons culturals entre l’Estat i Catalunya i buscar la manera de desencallar la llei de mecenatge, de manera que permeti captar més fons per al sector cultural i potenciar el paper de les empreses culturals catalanes a la resta d’Espanya, Europa i l’Amèrica Llatina.

La pèrdua del paper del Ministeri de Cultura a Catalunya, no només es deu als problemes de comunicació i confiança plantejats des de l’inici del procés català amb les institucions espanyoles, sinó també a la pèrdua de pes polític del Ministeri de Cultura en els diferents governs del PP, que ha anat en detriment d’una mirada cultural de la construcció política d’Espanya i del seu pressupost. La victòria del PSOE en les eleccions generals li permetrà governar Espanya de manera estable durant els pròxims quatre anys i és una excel·lent oportunitat per revertir el pes del Ministeri de Cultura a Catalunya. Per a això, es fa imprescindible deixar al marge la Cultura de la conjuntura política que implica exigir, per al bé del sector cultural, una eficaç entesa entre la Conselleria de Cultura, l’Ajuntament de Barcelona i el Ministeri de Cultura.

La situació de crisi econòmica que arrosseguen moltes de les nostres institucions culturals des de la crisi econòmica del 2008 s’ha convertit en un model de gestió que ha anat en detriment dels seus projectes artístics. Institucions com la Fundació Miró, el MACBA, el MNAC i el Gran Teatre del Liceu es veuen sotmeses a destinar tots els esforços a quadrar els seus balanços econòmics amb poc marge per estendre els seus projectes creatius més enllà del dia a dia. Aquest esforç tensa el govern de les institucions i fa imprescindible reformar aspectes de governança que permetin garantir major agilitat i seguretat d’execució dels acords.

 

La biblioteca provincial de Barcelona

La positiva idea que el Ministeri de Cultura entri a les institucions, com es pretén en el cas del Mercat de la Flors, s’hauria d’haver planejat des d’una nova forma de col·laboració que suposés un canvi significatiu en les altres institucions on ja té presència. La proposta per ser motor de la posada en marxa de la nova biblioteca provincial de Barcelona amb un pla modernitzador del seu pla d’activitats, més enllà dels llibres, té molt sentit si s’aprofita l’ocasió per tancar altres debats de caràcter econòmic que segueixen pendents en altres institucions culturals. Es tractaria de consolidar la presència del Ministeri de Cultura a Catalunya sobre la base de realitzar un pla integral d’actuació a deu anys que busqués de forma honesta, decidida i possible, arribar a escometre objectius, consensuats amb totes les administracions, orientats a cobrir exigències culturals i allunyats de la contesa política.

Fundadors subscriptors:
més que lectors, actors disposats a canviar les coses.

La pròxima legislatura, marcada per l’objectiu d’aconseguir més estabilitat i més compromís per establir el diàleg amb la societat catalana, és una excel·lent oportunitat per indicar que Catalunya pretén caminar cap a la resolució dels reptes que tenim pendents en el nostre edifici cultural. Si l’Estat pensa en termes geoculturals observarà que l’aposta de Madrid ha estat consolidada, mentre que l’aposta de Barcelona encara s’ha d’afrontar per donar equilibri i densitat al sector cultural espanyol.

És un bon moment per posar en marxa un pla d’inversions a Catalunya que redundi en benefici d’un sector que no ha parat de créixer i que necessita ser entès com a estratègic per poder desplegar tot el potencial que pot oferir a Catalunya i donar sentit a l’Espanya que descrivia Baltasar Gracián amb la seva significativa visió en denominar Espanya com a «Nacions d’Espanya» (El criticón, II, III). La realitat política espanyola actual requereix no demorar gaire més la implicació definitiva del Ministeri de Cultura a Catalunya.