Catalunya i Euskadi sempre s’han mirat amb una barreja de recel i fascinació. Precisem que es tracta d’una generalització. L’estranya relació és entre basquisme i catalanisme, dos moviments de reivindicació nacional nascuts sincrònicament amb la formació mateixa de l’Espanya contemporània i aliats contra el centralisme i la uniformització, especialment en moments decisius, com van ser el període de la Segona República i la Guerra Civil i després, la transició democràtica i la construcció de l’actual Estat de les autonomies.

Catalunya i Euskadi sembla que vagin amb el pas canviat, una circumstància que debilita les aliances entre les seves forces polítiques. Ara que Catalunya acaba d’apostar per la ruptura és quan Euskadi aposta més fort per l’estabilitat constitucional. Quan Euskadi vorejava el rupturisme i comptava amb un moviment violent que marcava la seva agenda, Catalunya excel·lia com a suport dels governs espanyols de dreta i d’esquerra.

Fins i tot històricament, si l’Euskadi republicana significava per al socialista Indalecio Prieto el perill d’un Gibraltar vaticanista, la Catalunya catalanista i laica era aliada del socialisme i del republicanisme espanyols. I d’abans encara és l’anècdota de Sabino Arana sobre el diferent tarannà: «Aquí padecemos muy mucho cuando vemos la firma de un Pérez al pie de unos versos euskéricos, oímos hablar nuestra lengua a un cochero riojano, a un liencero pasiego o a un gitano. Los catalanes quisieran que no sólo ellos, sino también todos los demás españoles establecidos en su tierra, hablasen catalán, [mientras que] para nosotros sería la ruina que los maketos residentes en nuestro territorio hablasen euskera».

Ens endinsem en el terreny perillós i pantanós dels tòpics i dels estereotips, on els nacionalismes essencialistes xipollegen a gust. Per als catalans, els bascos són els espanyols més autèntics, rebuts amb els braços oberts a Madrid. Els catalans, en canvi, els espanyols radicalment diferents, que no es deixen integrar ni fondre’s amb la capital de les Espanyes. En la mateixa línia, els privilegis fiscals dels uns són vistos com la barrera que impedeix l’autogovern fiscal dels catalans. Traguem-ho tot del pap: sense la violència, segons bona part de l’opinió catalana, la Constitució no els hagués estat tan favorable.

Tot això no es pot resoldre en una tertúlia televisiva ni a la barra d’un bar. Requereix discussió i anàlisi, que és el que s’ha procurat encetar en aquestes pàgines. Hi ha qüestions que són ben clares. El procés independentista català ha capgirat les dinàmiques. D’entrada, és pacífic i recorda amargament l’atemptat d’Hipercor i més tard el de la caserna de Vic i l’assassinat d’Ernest Lluch. Assegura que no vol saber res de la violència, tot i que a l’octubre del 2019 l’hagi frivolitzat i hi hagi especulat. I de fet, les restes del flirteig, a càrrec sobretot de Terra Lliure, han tornat a aparèixer ara, als CDR i al Tsunami, com els rostres d’un malson oblidat.

El fet segur és que ara no hauria pogut començar res sense la desaparició d’ETA, el darrer residu del franquisme segons solia dir Jorge Semprún. Així és com reviu el miratge d’un procés democràtic i pacífic transitant des de l’actual sistema constitucional fins a la independència. També han comptat les dues passes dramàtiques de la història que han acompanyat el final d’ETA, com són l’enfonsament de la Unió Soviètica, superpotència protectora i promotora de terroristes arreu, i la competència d’un terrorisme molt més potent, el dels grups islamistes Al Qaeda i Estat Islàmic.

PUBLICITAT

Hay Luz al final del Tunnel

En aquests raonaments hi faltaven algunes peces prou comentades en aquestes planes, com són el caràcter de l’Estat democràtic, de tot Estat democràtic, la solidaritat westfaliana i europeista entre els Estats i, naturalment, els errors del processisme, errors de voluntarisme, d’unilateralisme, d’idealisme i també de supèrbia. La Catalunya processista es somniava doncs com una Euskadi deslliurada de la violència, a la qual s’hi afegien precisament les virtuts cíviques i lingüístiques que Sabino Arana havia denigrat feia gairebé un segle i mig.

El joc de miralls és pervers. Així és com l’esquerra abertzale tot just sortida de la seva història violenta ara s’emmiralla en el pacifisme de l’independentisme català, el seu dret a decidir i la seva república, conceptes fins ara aliens a l’Euskadi socialista. El mirall permet observar també la qualitat de la llum ideològica que s’hi reflecteix: el pacifisme apareix com a instrumental, tal com ho va ser la violència. Fals per tant: no es tria per raons de moral i de filosofia política, sinó per la seva eficàcia. Avui la violència és contraproduent. Si seguim rastrejant veurem que també la violència d’ETA era l’instrument coactiu de construcció de la comunitat nacional, a través de l’exclusió del dissident i la divisió de la societat. Si a Catalunya s’ha pogut fer d’una altra forma, sense violència física, per què calia ara el terrorisme?

Euskadi i Catalunya, cadascuna amb les seves respectives memòries tràgiques, també es transmeten la llum cívica de la reconciliació, el diàleg, la negociació i el pacte, que és el que han construït democràticament i pacífica, dins d’Espanya i dins d’Europa, i el que les ha impulsades com a dues de les seves regions més pròsperes i dinàmiques, ambdues destinades a jugar un paper rellevant en el futur. Cal seguir emmirallant-nos en aquestes dues experiències, però per tal de no fer-les malbé. I també caldria que en prenessin nota autocrítica el Partit Popular i Ciutadans, aparellats en els mals resultats que obtenen en les dues nacionalitats històriques.