El mite del procés és denominat com el «dret a decidir», una expressió que només tindria significat si se l’hi afegís el subjecte, en el sentit de «qui té el dret» i el complement sobre «a què es té dret». Si completem l’expressió i precisem el contingut, aleshores esdevé «el dret a l’autodeterminació» que, a més de tenir un significat concret, està contemplat per les més altes instàncies internacionals. Però aquest dret té les seves condicions, car està dissenyat per a les colònies o per a les situacions de guerra. En aquesta situació, el mite esdevé una realitat; però és un dret al qual Catalunya no té accés perquè, afortunadament, no és una colònia ni hi ha situació de guerra. Que Catalunya no és una colònia ho acrediten tots els indicadors econòmics que, almenys fins al moment, és un dels territoris amb un nivell de vida més alt, no només comparat amb altres territoris d’Espanya sinó també d’Europa. Andreu Missé assenyala a Alternativas Económicas (Maig, 2014) que «la riquesa mitjana de Catalunya se situa en el 113% de la mitjana de la UE, igual a la de Berlín».

Com a conseqüència d’aquest mite fictici, es repeteix fins a la sacietat que el 80% de la població de Catalunya està d’acord amb el dret a decidir. No hi ha dubte que els secessionistes han utilitzat aquest eufemisme per no esmentar el dret a l’autodeterminació, el que implicaria assumir que Catalunya és una colònia d’Espanya; una cosa difícil si no impossible de digerir per la majoria dels habitants de Catalunya i també per les lleis, començant per la Constitució.

Sobre aquesta qüestió, és rellevant la figura de Stéphane Dion, exministre canadenc d’Afers Intergovernamentals, que a l’any 2000 va liderar la Llei de Claredat, amb la qual es van establir les condicions per a poder realitzar un referèndum sobiranista en una de les províncies, així com els procediments de negociació posterior. En una conferència organitzada a la Universitat de Barcelona el març del 2014 per Federalistes d’Esquerra titulada «La resposta federal a la tensió secessionista», Dion va defensar que el federalisme és el model polític ideal, assegurant que tot referèndum secessionista és un «traumatisme social» perquè «uns volen treure als altres el seu somni, mentre que els altres el seu dret de conciutadana», això és, triar quins «ciutadans legítims de Catalunya vols conservar i quins vols convertir en estrangers». Un referèndum no és com unes eleccions ordinàries -va advertir- perquè en unes eleccions, si t’equivoques, pots tornar a votar en quatre anys, mentre que en un referèndum les conseqüències són irreversibles. Per tant, a partir d’aquestes consideracions la reivindicació del dret a l’autodeterminació per part del nacionalisme secessionista és una pèssima i equivocada opció per la convivència i per la legalitat, tant a Catalunya com al conjunt d’Espanya.

PLAÇA OBERTA
Altaveu de la pluralitat a opinions diverses.

Deixant de banda el dret a l’autodeterminació, de vegades es reivindica un referèndum per dilucidar la proporció d’habitants de Catalunya que volen o no separar-se d’Espanya, presentant-lo com un instrument polític que podria resoldre el conflicte a Catalunya d’una vegada per totes. No obstant això, en els casos més recents en què s’ha intentat dirimir problemes amb referèndums, veiem que el resultat no acaba amb la discussió, sinó que, guanyi qui guanyi, el grup que perd demana un nou referèndum. Els casos d’Escòcia i el Quebec són bons exemples ja que, perdent els secessionistes, han demanat un altre referèndum. En el cas de guanyar-lo, com és el cas del Brexit, els que no estaven d’acord ja estan demanant un de nou. Per tant, està clar que els referèndums no són gratuïts, i no només per la qüestió econòmica, sinó per la desarticulació d’un país. Com s’ha dit tantes vegades, els referèndums els carrega el diable.

Hi ha una altra qüestió de molt més calat i és que el referèndum com a instrument per dirimir diferències territorials no té límit. Acceptat un referèndum a Catalunya per veure la proporció de secessionistes i no secessionistes, immediatament sorgirien reivindicacions d’altres territoris. De fet a la Vall d’Aran ja ha passat, de tal manera que, si es fa un referèndum a Catalunya, també es declararà un altre a la Vall d’Aran, on es preguntarà als seus habitants si voldrien quedar-se a Catalunya, a Espanya, a França o constituir-se com una Andorra 2. La idea de Tabarnia pot semblar una broma o un invent d’Albert Boadella però, encara que pugui semblar ficció, si el referèndum s’arribés a celebrar, no hi ha dubte que Barcelona reivindicaria el seu.

Però aquesta idea dels referèndums com a instrument polític per dirimir diferències territorials podria estendre’s a tot Espanya, fins i tot en les seves entitats territorials més petites. I això ja no és ficció, sinó realitat. Hi han dos casos que són especialment rellevants: un és el del barri de La Moraleja (Alcobendas) i un altre és el de Bellaterra (Cerdanyola del Vallès). En ambdós casos, tant La Moraleja com Bellaterra són barris amb rendes molt altes, propers a universitats, (Universitat Autònoma Madrid i Universitat Autònoma Barcelona, ​​respectivament), en ciutats en les que hi han zones amb índexs de pobresa, atur i problemes d’habitatge que no es donen a La Moraleja o a Bellaterra. En tots dos casos s’han donat moviments per promoure un referèndum per separar-se de les seves respectives ciutats. A aquest pas no seria estrany que un dia el barri de Pedralbes demanés un referèndum per separar-se de Barcelona.

Tots dos casos s’han reflectit en notícies i articles a la premsa. Ja al febrer de 1989, José Frutos donava a El País la notícia sobre un moviment independentista a la urbanització de La Moraleja, la més luxosa de la regió. S’informava que la comissió pro independència havia iniciat la confecció de l’expedient que presentaria a les autoritats per sol·licitar la segregació de la zona pel que fa a Alcobendas i Madrid. Els secessionistes entenien que les més de 3.500 signatures d’adhesió de caps de família rebudes indicaven que el suport real pujava a unes 7.500 persones.

En el cas de Bellaterra, El Periódico (setembre del 2015) informava que el 54% dels veïns han participat en una consulta on el «sí» ha guanyat amb el 94% dels vots. Segons El Confidencial Autonòmic (novembre de 2015), els constitucionalistes Ciutadans, PSC, juntament amb els nacionalistes Convergència, Esquerra, Compromís i Iniciativa Verds, van votar en contra de la segregació d’aquesta localitat. En canvi, curiosament, l’única formació que va votar a favor d’aquesta separació va ser el Partit Popular, que va defensar el dret d’aquests veïns i es va comprometre a portar la seva reivindicació al Parlament català.

La conclusió és que el referèndum com a instrument polític per dirimir diferències territorials és una pèssima gestió de les diferències i de les desigualtats. L’única finalitat de les plataformes que promouen aquest tipus de consultes i referèndums és beneficiar els col·lectius amb més poder econòmic que no volen contribuir a pal·liar la situació dels més desfavorits. Per tant, quan es concreta en realitats específiques, el dret a decidir esdevé un mite que està molt lluny dels objectius de l’esquerra i de qualsevulla postura progressista que estigui enfront dels problemes socials d’una població. Aquests tipus de referèndums només es poden defensar des de posicions neoliberals.