La imatge més potent que recordo de la BBC està associada amb Mark Tully, un periodista radiofònic que fou cap de l’oficina de la British Broadcasting Corporation a Delhi durant més de vint anys. Fèiem el recorregut amb un autobús de línia en el trajecte entre Kabul i Peshawar. En pujar al vehicle mig atrotinat i ple de coloraines, el xòfer li va demanar que ocupés el seient del seu costat.

A totes les parades del recorregut de gairebé 300 quilòmetres hi havia gent que pujava a l’autocar per saludar Tully. A Jalalabad, al pas de Kyber, al mateix Peshawar al nord oest de Pakistan. El cèlebre corresponsal a l’Índia havia congregat milers de persones davant del seu domicili a Delhi per protestar contra alguna de les seves cròniques o bé també per donar-li suport quan Indira Gandhi declarà l’estat d’excepció el 1975 imposant la censura de premsa.

La sintonia d’entrada del servei mundial de la BBC, inconfusible i invariable fins a avui, és el més important punt de trobada dels anglesos expatriats, dels polítics, acadèmics i líders dels moviments d’independència i de tot l’univers, del que algú ha definit com l’arc de l’angloesfera que s’inicia a Anglaterra, passa pels Estats Units i acaba a Austràlia després de recór-

rer les excolònies de l’Àfrica i l’Àsia. La BBC ha estat la veu més autoritzada en l’àmbit de les comunicacions internacionals però també ha estat el mirall en què els britànics s’han mirat per trobar-se a ells mateixos i per transmetre al món la seva particular manera de veure les coses.

Recordo el dia en què cinc periodistes viatjàrem en un avió des de Lusaka fins a Kolwezi on uns guerrillers de Katanga havien entrat per atacar i robar als europeus i directius que treballaven en aquella ciutat del sud del Zaire. Només quan el corresponsal de la BBC va aconseguir que la seva crònica obrís els noticiaris internacionals, es convertí en la primera notícia d’impacte global durant uns dies. La veu de la BBC era l’instrument postimperial per transmetre la visió britànica del món però també la que encarnava els valors de la llibertat i la democràcia parlamentària.

La BBC es fundà l’any 1922, poc després d’acabada la Gran Guerra, quan la ràdio començava a ser una nova eina de comunicació que trencava fronteres convertint-se en un mitjà alternatiu i més assequible que la premsa per saber què passava. Educar, informar i entretenir són tres conceptes que han intentat orientar una organització que s’ha convertit en un gegant de la indústria audiovisual que ha estat sempre subjecte dels intents de control per tots els governs.

PUBLICITAT

Hay Luz al final del Tunnel

Era l’instrument postimperial per transmetre la visió britànica del món però també encarnava la llibertat i la democràcia parlamentària.

Avui disposa de 9 canals de televisió nacionals, 10 emissores de ràdio també nacionals, 40 emissores de ràdio locals, el servei mundial de la BBC i el web que conté actualitzats tots els seus productes. És el tipus de ràdio i televisió públiques que molts països han intentat copiar sense gaire èxit. La BBC ofereix un servei públic de qualitat per dues raons principals: la independència i control dels seus programes i la subjecció a l’auditoria dels governs de torn de les seves finances.

La història de la BBC no és només la seva trajectòria com a mitjà al servei del públic sinó també la història britànica i la del món de l’últim segle. De la mateixa manera que la sèrie The Crown és el relat de la reina Isabel II des del 1953 i, alhora, és una aportació a la història de la guerra freda i del declivi que ha experimentat la Gran Bretanya com a gran potència, també la BBC és un dels testimonis més valuosos per entendre el seu paper en la Segona Guerra Mundial, la introducció de l’Estat de benestar, la descolonització i les seves aportacions tant en l’entrada britànica en la UE com en la valoració del Brexit.

 

Churchill, reis i reines

El servei exterior de la ràdio ha estat fins fa ben poc una eina imprescindible per emetre notícies i opinions a països privats de llibertat o per donar versions diferents sobre la realitat política i econòmica d’una determinada societat. La BBC ha estat una marca genuïnament britànica i durant anys i panys en tot despatx de les antigues colònies hi havia un petit aparell de ràdio que rebia els senyals d’ona curta des de Londres. Avui en dia, la televisió és més àmpliament seguida però la marca de la ràdio encara perdura. Per a la BBC hi han parlat en moments crítics de la història del segle passat personatges tan rellevants com el general De Gaulle, en aquella al·locució cèlebre del 18 de juny de 1940; Thomas Mann, en alemany, des de Los Angeles, als seus compatriotes sota el jou del nazisme; Winston Churchill, des del seu búnquer prop de la residència oficial, reis i reines, acadèmics i actors com Lawrence Olivier o John Gielgud. La producció de les obres de Shakespeare interpretades pels millors actors de cada generació és una de les contribucions a la cultura universal i una promoció impagable de l’idioma que s’ha convertit en la llengua franca dels nostres temps.

La producció d’obres de Shakespeare interpretades pels millors actors és una de les seves contribucions a la cultura universal.

Recordo unes intervencions de l’historiador A.J.P. Taylor sobre l’actualitat relacionada amb la història britànica i mundial, tot just després de les notícies, on aquell savi parlava sense guió del que li semblava, enlluernant milions d’espectadors amb els seus coneixements. Invariablement, acabava la seva xerrada desitjant la bona nit a tothom i afegia que ell no ho veuria perquè a l’hora de l’emissió estaria ja dormint.

Cal fer un homenatge a Josep Manyé, que durant la dictadura franquista emetia en català i en castellà, amb el pseudònim de Jorge Marín, donant una visió de la realitat del món per a oients espanyols i catalans. Ell em va ensenyar per primer cop aquella venerable casa de Bush House, la seu de la British Broadcasting Corporation, tot just davant de l’Old Vic Theatre, abans de ser traslladada a la nova seu a diferents indrets als afores de Londres. Quins temps aquells anys de la guerra freda i de la descolonització massiva de l’imperi, on hi havia periodistes de desenes de països, molt sovint exiliats, que informaven de tot el que passava a les seves pròpies societats. Josep Manyé era una veu temuda i respectada pel franquisme. Tot i que la seva audiència no era massiva, els que l’escoltàvem ens en refiàvem més que de les proclames sobre la imminent caiguda de Franco emeses per Ràdio Pirenaica, suposadament des de Tirana, la capital albanesa.

Des de l’antiga Bush House s’emetia en més de trenta idiomes arreu del món, especialment per a aquells països de l’esfera d’influència soviètica on s’entrava en competència política, econòmica i militar amb els que es protegien sota el paraigües del Kremlin. He conegut molts corresponsals de la BBC anant pel món. Viatjaven lleugers d’equipatge, fins i tot els que ja es dedicaven al periodisme televisiu. Una llibreta i un bolígraf, un micròfon i una càmera, un anglès culte i una gran curiositat.

Anglaterra ha aconseguit que el seu idioma sigui imprescindible globalment, com el llatí era llengua franca a l’edat mitjana. L’àcid escriptor irlandès Bernard Shaw deia que quan un anglès obre la boca ja se sap el sou que cobra. Exagerat però bastant real. Un anglès parlat amb l’accent forjat a Eton, Oxford o Cambridge obre les portes a la diplomàcia, la banca, el periodisme o la política.

 

‘The Archers’, des del 1951

Els anglesos són grans viatgers, aventurers i descobridors. Molts s’exilien voluntàriament per deu o vint anys. Saben que en repatriar-se sintonitzaran la BBC i els obrirà els informatius amb la mateixa sintonia. A l’hora del te seguiran escoltant la sèrie The Archers que des del primer de gener de 1951 fins a avui emet episodis de la vida rural en un poble imaginari d’un indret indeterminat d’Anglaterra. Els actors han anat canviant perquè els titulars s’han mort o perquè els que feien de nens o de joves han anat fent-se grans i han estat substituïts. Dels que han treballat a la sèrie n’hi ha més de morts que de vius. Però la sèrie continua.

Els anglesos són grans viatgers, aventurers i descobridors. Molts s’exilien voluntàriament per deu o vint anys. Saben que, en repatriar-se, sintonitzaran la BBC i els obrirà els informatius amb la mateixa sintonia.

Aquesta insígnia inconfusible britànica travessa temps difícils. Fa uns anys començaren a sortir tota mena de detalls macabres sobre les conductes pedòfiles d’algunes vaques sagrades del periodisme de la BBC, com el comediant Jimmy Savile, que era venerat per milions de britànics i s’ha sabut que era un monstre pervertit. Ja havia traspassat en saber-se més o menys en detall l’abast dels seus abusos.

Una de les grans catedrals del periodisme mundial està en perill. Per raons externes i per motius interns. La primera amenaça seriosa vingué del govern de David Cameron que va avançar una reforma sense precedents que deixaria la BBC en una ombra del que ha estat durant gairebé un segle. Entre les opcions hi ha l’externalització del servei mundial que és la marca més emblemàtica de la cadena pública. L’ofensiva de Boris Johnson i els brexiters és molt més forta i més concreta.

El secret per mantenir la seva independència és, naturalment, el criteri dels seus professionals però per damunt de tot és la fórmula, potser única, del seu finançament. Cada casa que té un televisor a qualsevol indret del país paga 154,5 lliures l’any (uns 200 euros), una xifra que es vol augmentar fins a 157,5 lliures a partir del mes d’abril. Aquestes llicències han suposat, en el darrer exercici, un ingrés de 3.600 milions de lliures l’any, un 75 per cent del pressupost de la companyia. El nombre d’empleats de la més antiga de les empreses audiovisuals britàniques supera el de qualsevol altra companyia del món. Les dades corresponents al 2019 indiquen que els treballadors amb contracte fix eren 22.401. Els que es dediquen exclusivament a tasques relacionades amb el periodisme són 16.000 però la quantitat total d’empleats és de 35.402, en els que cal incloure-hi els contractes a temps parcial i els que tenen contractes ocasionals o flexibles.

 

Lineker, director de ‘Match of the day’

La BBC té un ampli ventall de productes que van des de la informació per ràdio, als productes televisius i també el cinema. És la indústria més forta del sector audiovisual britànic. Una de les causes dels problemes interns ha estat descobrir la diferència de sous entre dones i homes, que en alguns casos ha estat del tot injustificada provocant dimissions i sentències judicials contràries a la política salarial de l’empresa.

Entre les amenaces hi ha l’externalització del servei mundial, la marca més emblemàtica de la cadena pública.

Match of the Day és un dels programes més vistos des de temps immemorials. És un resum futbolístic de la setmana que tenia una audiència multimilionària. Des del 1999 el dirigeix l’exjugador blaugrana, Gary Lineker, que cobra 1,75 milions de lliures l’any per fer el programa. A cada casa que paga la llicència de la BBC li costa 7 penics el programa de Lineker. Això no s’havia sabut mai però el fet que els governs conservadors, des de Cameron fins a Johnson, volguessin canviar el model perquè no controlaven l’emissora han fet sortir tota mena de notícies que minvaven la credibilitat dels diferents productes i estrelles de la ràdio o la televisió.

El programa radiofònic Today és un dels que marca l’agenda política britànica des de primeres hores de cada matí. És tanta la influència d’aquest programa, que no ha estat parcial en tractar el debat del Brexit, que el primer ministre Boris Johnson ha prohibit a tots els seus ministres participar-hi.

Una de les fórmules que insinua el govern Johnson per afeblir la BBC és flexibilitzar la legislació sobre els morosos, els que no paguen la quota, que poden ser multats amb més de mil lliures o bé complir sentències judicials més dures, com anar a la presó. En aquests moments hi ha 129.000 casos de morosos als tribunals que han de ser enllestits en els propers temps. Molt pocs han anat fins ara a la presó. El fet que el govern vulgui escapçar aquests ingressos indicaria que rebutjar pagar l’impost televisiu deixaria de ser una falta penalitzada i això portaria que molts britànics s’arronsessin i deixessin de seguir contribuint.

 

Debilitar-ne la credibilitat

El govern de Boris Johnson segueix les petjades de Donald Trump en la malfiança general amb els que critiquen les seves figures o el discurs polític que defensen. Trump ha dit que la premsa és l’enemiga del poble i Johnson va amenaçar durant la darrera campanya electoral amb l’abolició de la BBC. El Brexit ha estat un factor de divisió, també per a una de les institucions més emblemàtiques de la cultura britànica.

Dominic Cummings, el cervell a l’ombra de Boris Johnson, és del tot partidari del canvi de model de la BBC.

Dominic Cummings, el cervell a l’ombra de Boris Johnson és del tot partidari del canvi de model de la BBC. En un informe escrit per ell mateix l’any 2004 era partidari d’afeblir-la i posava tres condicions que considerava bàsiques. La primera era debilitar la credibilitat de la BBC; la segona, crear un equivalent de Fox News per a la Gran Bretanya, amb tertúlies, bloggers i periodistes d’una mateixa corda per inclinar cap al costat conservador el centre de gravetat de l’opinió pública, i, la tercera, acabar amb la prohibició de la publicitat política a la televisió pública.

El programa fins al 2027 per a la definició de la BBC ha estat signat, però el govern té instruments per variar les condicions a través de l’opinió pública controlada en molts mitjans privats i retallant encara més l’aportació directa o la que ve a través de les llicències obligatòries dels particulars. El fantasma de Rupert Murdoch recorre els mitjans de comunicació del món anglosaxó i la seva contribució a la victòria del Brexit no pot sortir gratis.

Costarà molt, però, que Boris Johnson se surti amb la seva perquè les institucions no s’estronquen en accions de govern concretes. Calen generacions, a vegades, per esborrar les petjades d’una manera de fer periodisme que ha durat gairebé cent anys. Als governs de Londres els ha d’interessar una BBC amb prestigi, que arribi arreu del món, per contrarestar els efectes de l’aïllament que ells mateixos s’han imposat.

Cada llar amb un televisor paga uns 200 euros l’any, el que suposa un 75 % del pressupost de la companyia.

Amb raó o sense, sempre que la BBC ha confirmat un fet o ha fet córrer una versió de la política interna o externa, han acabat imposant-se els seus criteris. En l’època de les fake news, que tergiversen la realitat local i global, són cada cop més necessaris aquests criteris, alliberats de les pressions comercials i polítiques. La BBC, amb totes les seves imperfeccions, ho ha aconseguit fins ara amb governs que invariablement han atacat el que pensaven que era una competència deslleial als interessos públics. El fet, per exemple, que tant conservadors com laboristes s’hagin queixat de la poca neutralitat en la llarga campanya del Brexit és un indici que ha fet un bon paper. Cal esperar que podrem veure en directe durant molts anys els intensos, i a vegades estrafolaris, debats de la Cambra dels Comuns, un dels teatres més interessants de Londres, on alhora s’hi discuteix apassionadament sobres les qüestions que interessen als ciutadans.