Com explicar el mal? Com retratar la baixada als inferns que va ser el nazisme? A Les Benignes, Jonathan Littell fa una exposició històrica minuciosa de la perversió del Tercer Reich i de l’Holocaust amb una munió de noms, càrrecs i llocs mitjançant un personatge de ficció que pren part en tota aquella barbàrie. Maximilian Aue, oficial de les SS, no té escrúpols ni principis, cosa que no li impedeix ser un home de gran cultura sobretot filosòfica, literària i musical. Tampoc en té en la seva vida privada en la qual el bé i el mal són categories inexistents.

El compositor Hèctor Parra, el llibretista Händl Klaus i el director d’escena Calixto Bieito han fet una òpera basada en aquella novel·la amb el títol original de Les Bienveillantes que l’Opera Vlaanderen, l’Òpera de Flandes, va estrenar de manera absoluta i amb molt èxit el 24 d’abril a Anvers. De moment, aquest segle XXI ja té un bon títol de gran format al repertori encara poc proveït.

A l’òpera no hi ha figures històriques tot i que el text les cita. Bieito no posa ni mitja esvàstica dalt de l’escenari, ni un uniforme, ni una arma, ni uns decorats d’època. No li calen –i aquí rau la seva intel·ligència–, per explicar aquella barbàrie en la qual no hi falta res, des dels assassinats massius de jueus a l’est d’Europa, com el de Babi Yar, a l’horror bèl·lic de Stalingrad i el de l’extermini ja programat industrialment a Auschwitz, fins l’enfonsament del nazisme. El director d’escena, però, ho centra en el que representa el recorregut vital d’Aue, un recorregut del qual en surt una violència molt antiga, la que ja explicava Èsquil a l’Orestíada.

Del recorregut vital del nazi protagonista en surt una violència molt antiga, la que ja explicava Èsquil a l’’Orestíada’.

Bieito no inventa res. Tot és a la novel·la. Aue (Orestes) que ha mantingut una relació incestuosa amb la germana bessona Una (Elektra), mata amb una destral la mare Héloïse (Clitemnestra) i el padrastre Moreau (Egist) per venjar la desaparició del pare (Agamèmnon). Al final del brutal viatge personal i històric Aue sap que se’n sortirà fugint amb una nova identitat desprès d’haver comès un darrer crim. L’última frase de l’òpera és la mateixa que posa fi a la novel·la: «Les Compassives havien trobat el meu rastre». És a dir, les eumènides de l’Orestíada, les fúries que persegueixen violentament els parricides, però que, mitjançant la intervenció divina, es converteixen en essers benèvols.

 

Un fangar fastigós

En la posada en escena hi ha un únic decorat, obra de Rebecca Ringst. És una oficina tota blanca, d’una blancor clínica irreal. Darrere d’una taula també blanca seu Aue que es disposa a escriure sense cap remordiment el que ha estat la seva vida 30 anys abans, durant el nazisme. A mesura que l’obra progressa, l’habitació, el terra i les parets, es van empastifant fins acabar convertida en un fangar fastigós en el qual xipollegen els personatges. En aquesta progressió on el mal no té aturador s’hi barregen el món real del protagonista i un món oníric d’enfonsament moral.

William Shakespeare sabia que tota tragèdia reclama un moment de distensió, de comic relief. A Les Bienveillantes, aquest moment no acaba d’arribar. La història és tan dura que potser semblaria una ofensa a les víctimes. No obstant això, la tragèdia grega incorporava una peça satírica al final d’una trilogia tràgica com seria l’Orestíada. I aquí, gairebé a l’acabar, a la part que porta el nom de l’últim moviment de la suite barroca en què s’estructura l’obra, el de giga que és una dansa lleugera i satírica, apareix l’escena extravagant i burlesca quan el protagonista explica que, a punt de ser condecorat pel mateix Hitler al final dels seus dies en el seu búnquer pudent, no resisteix la temptació de mossegar-li el nas al Führer.

Fundadors subscriptors:
més que lectors, actors disposats a canviar les coses.

 

El compositor Hèctor Parra, el llibretista Händl Klaus i el director d’escena Calixto Bieito han fet una òpera basada en aquella novel·la amb el títol original de Les Bienveillantes

 

Una música molt eficaç

Per a aquest tour de force que és Les Bienveillantes, Parra ha escrit una música expressionista molt eficaç, molt densa de colors i de tempos contrastants, però gens espessa, amb una gran orquestra convencional que a vegades barreja amb música electrònica. El protagonista és un gran amant de la música de Bach. I enmig de tota aquella inhumanitat, el compositor català hi veu la Passió segons Sant Joan del mestre de tots els mestres, portadora d’una voluntat redemptora. No és que sigui molt evident a l’oïda aquesta presència en la partitura, però sí que es fa ben palesa a la sarabanda interpretada al piano mentre instrument i instrumentista s’enlairen poèticament sobre l’escenari. També són referents de Parra dues òperes sobre la brutalitat de la primera i la segona guerra mundial, Wozzeck, de Berg, i Die Soldaten, de Zimmermann, però sempre amb el seu llenguatge propi. Així mateix incorpora un quartet vocal i escenes corals que fan el paper del cor de la tragèdia grega.

Vocalment, Parra ho posa molt difícil al protagonista. Tant és així que no va resultar fàcil trobar el tenor que acceptés el repte de cantar dues hores el paper d’Aue, un dels més llargs i intensos de la història de l’òpera. El nord-americà Peter Tansits va demostrar una entrega vocal total, mantenint la veu en bon estat fins al final. Actoralment la seva part tampoc no era fàcil. El resultat va ser plenament reeixit.

Les tres hores i mitja de durada de l’òpera són tan pertorbadores com les gairebé mil pàgines de la novel·la de Littell.

L’altre tenor de l’òpera també ho té molt difícil. L’avantatge és que es tracta d’un paper curt, el de Moreau, que Parra va concebre pensant en el registre agut de David Alegret. Pràcticament tota l’estona que canta ho fa a dalt de tot i té quatre dos de pit que el tenor català va superar amb plena solvència. La soprano Rachel Harnisch va ser una Una de gran intensitat dramàtica. La veu molt poderosa i esmolada de la mezzosoprano Natascha Petrinsky donava vida a Héloïse, mentre el baríton Günter Papendell defensava molt bé el seu paper de Thomas, l’amic i protector d’Aue. Les masses estables de l’Òpera de Flandes, orquestra i cor, són d’una gran qualitat musical i, una vegada més, ho van demostrar interpretant aquesta partitura complicada sota la direcció de Peter Rundel, un bon coneixedor de la música de Parra.

Cal dir que part del mèrit d’aquesta òpera correspon a Klaus, capaç de condensar aquell món terrible en un llibret de gran eficàcia sense trair la història. Les tres hores i mitja de durada (amb un descans) són tan escruixidores, tan pertorbadores, com les gairebé mil pàgines de la novel·la. L’absència de simbologia nazi volguda per Bieito i l’èmfasi en el recorregut vital d’Aue no va en detriment de la càrrega moral de l’obra, ans el contrari. Primo Levi, supervivent d’Auschwitz i autor del testimoni Si això és un home, ja considerava que els nazis se’ls havia de tractar com a humans. El mateix protagonista de Les Bienveillantes recorda que els que maten són homes, de la mateixa manera que també ho són els morts. I, en el cas de la novel·la, Aue acaba incitant a admetre que tan home és ell com els lectors. O nosaltres, els espectadors.

Aquesta òpera és una coproducció amb l’Òpera de Nuremberg i el Teatro Real de Madrid. Malauradament, no sembla que aquesta, com altres obres creades i concebudes per catalans que triomfen arreu, hagi de fer parada a Barcelona. Pocs dies després de l’estrena de Les Bienveillantes, l’Òpera de Flandes rebia a Londres el premi a la millor companya d’òpera de l’any. El mèrit? Una programació intel·ligent i de qualitat que aquesta temporada ha presentat òperes de Wagner, Glass, Bizet, Hindemith, Halévy i Verdi, a més de Parra.