Avui la imatge del quadre de Norman Rockwell The Connoisseur, al qual veiem un home d’esquena contemplant abstret, absort, un quadre que recorda les obres abstractes de Jackson Pollock, és cada dia més difícil de veure en els museus. Avui, Rockwell es veuria obligat a substituir l’home que mira per l’home que actua. El film Bande à Part de Jean-Luc Godard ens ofereix la millor plasmació del nou espectador del món en l’escena en què veiem els seus protagonistes recórrer en menys de nou minuts una de les llargues sales del museu del Louvre, robant el protagonisme a l’obra de grans dimensions El jurament dels Horacis del pintor francès Jacques-Louis David. Eufòria, llibertat, entusiasme, implicació, experiència, transgressió i poesia és l’homenatge que fa Godard a l’espectador protagonista. L’espectador que està veient la seqüència no pot deixar de sentir-se arrossegat cap a l’interior de l’escena i disposat a córrer i saltar. Aquest estat d’ànim contagiós sintetitza l’aspiració de molts centres d’art modern de veure els seus visitants convertir-se en objectes, obres d’art en moviment.

Serveixi aquesta seqüència per exemplificar el nou estatus de l’espectador que moltes institucions culturals volen per al seu programa artístic. L’espectador emancipat que va observar en el seu assaig del mateix títol Jacques Rancière sembla anar consolidant-se com a ideal cultural, provocant una relectura de l’art contemporani. Dansa pensada per explorar, curar, motivar i activar l’espectador. Obres de teatre on l’espectador és incitat a saltar de la butaca a l’escenari. Projectes artístics que recorden les antigues/modernes performances on es provoca l’espectador perquè participi en l’obra, es faci visible i al mateix temps es dilueixi en l’acció.

Vivim un moment cultural on l’espectador anacrònic que encarna l’home coneixedor i crític de Rockwell conviu amb el nou espectador que és, alhora, individu i multitud; espectador objecte, espectador artista, espectador perdut, espectador prestat, espectador que denuncia, espectador xarxa, espectador prescriptor, espectador mecenes, espectador. Quan observem quin és el paper que juga l’espectador davant les disciplines artístiques veiem que aquestes li demanen una actitud diferent davant l’obra que està veient. El cinema i les arts escèniques immobilitzen l’espectador a la butaca; en els museus l’espectador es veu obligat a desplaçar-se. L’arquitectura el fa protagonista. La música el precipita a ballar, a abandonar-se a la contemplació de les notes musicals. I la fotografia feia i continua fent l’espectador objecte de les seves obres, com en les torbadores fotografies d’Alberto García Alix. Totes les disciplines artístiques obligaven l’espectador a seguir el seu programa, definien un paper més o menys actiu davant el que anava a veure. La jerarquia estava clara, l’obra havia de ser vista sobre la base d’establir una clara o subtil distància amb l’espectador.

Schiller va escriure: ‘El públic ho és tot per a mi; la meva escola, el meu sobirà, el meu amic fidel. A aquest tribunal, i només a aquest, em sotmetré.’

Del clixé de l’espectador sotmès a les regles que imposa l’obra hem passat a l’espectador que envaeix l’espai de l’obra i se n’apropia. Carles Guerra, director de la fundació Tàpies, en un diàleg amb Albert Serra i Llucià Homs al CaixaForum, feia diana quan explicava que hem passat de la subjectivitat de l’espectador en contemplar una obra a una subjectivitat de masses. Si avancem una mica més en les fronteres desbordades, esborrades, diluïdes i ja transparents entre obra i espectador arribem a veure fins a quin punt el nou espectador està transformant les maneres i pautes de consum de l’art. La capacitat que tenen per manipular i fins i tot imposar el gust, decidir què és correcte exposar o què ha de ser censurat és tan gran que bé podríem arribar a dir que són codirectors de moltes de les institucions culturals del nostre país. El paper actiu és tan determinant que les empreses culturals busquen pistes en les dades que reflecteixen les xarxes socials; pistes que marcaran les obres, els llibres, les pel·lícules o els programes de televisió que es realitzaran.

L’espectador marca la tendència i, amb això, els continguts. Els programes culturals són en bona mesura el resultat d’analitzar les exposicions i obres que més o menys han agradat per repetir o abandonar la fórmula. La demanda triomfa mentre l’oferta queda sotmesa al criteri difús i simplificador de l’espectador. Cal preguntar-se fins a on arribarà la subordinació del criteri dels artistes als desitjos de l’espectador. El 1782, el poeta alemany Friedrich Schiller va escriure: «El públic ho és tot per a mi; la meva escola, el meu sobirà, el meu amic fidel. A aquest tribunal, i només a aquest, em sotmetré». Una exaltació del poder del públic que ara està en mans de l’espectador. De la mateixa manera que al segle XVII comença a agafar forma el públic lector, el públic musical o el públic teatral, entre d’altres, podem establir que al segle XXI l’espectador és autor literari, compositor musical o dramaturg en ser elevat al lloc més alt per part d’aquells que tenen la capacitat de produir obres artístiques, ja que d’aquesta manera compten amb el favor d’aquells que legitimen la producció artística. El judici de l’espectador, com en el passat va ser el públic, governa la cultura fins al punt que ja no s’avergonyeix ningú de què dicti el contingut cultural que cal difondre.