L’Any Europeu del Patrimoni Cultural, el 2018, instituït pel Consell d’Europa i el Parlament Europeu es va cloure a Catalunya amb un concert d’homenatge a Eduard Toldrà l’1 de febrer d’enguany en què l’OBC va interpretar obres del mestre vilanoví, però també de Joan Guinjoan, Joaquim Serra, Antoni Ros Marbà, Ricard Lamote de Grignon i Juli Garreta. L’aspecte més insòlit del concert va ser la foto que en va sortir dels cinc directors catalans del moment que es van repartir la direcció de les obres. Eren Salvador Brotons, Edmon Colomer, Salvador Mas, Josep Pons i Ros Marbà, amb una breu intervenció del tenor David Alegret. I el que va destil·lar l’homenatge va ser l’estat, no precisament bo, del patrimoni musical a Catalunya.

Fer un concert de cloenda dedicat al mestre Toldrà i haverlo de fer a la Sala 2 Oriol Martorell de L’Auditori que té una capacitat de 586 localitats, veurehi seients buits i molts dels que estaven plens ho estaven gràcies a un generós repartiment d’invitacions fa pensar una mica. D’entrada, que el desconeixement de l’obra dels compositors catalans és gran i que en part això es deu a la seva escassa difusió i al desinterès notori dels programadors per aquest repertori. Si això passa en el camp de la música que ens és més propera, quan entrem en el de la més antiga hi trobem un monumental desistiment i molta ignorància del patrimoni.

El cas és que de musicòlegs n’hi ha i fan bé la seva tasca que permet recuperar compositors i obres totalment oblidades. I ara comença a haverhi eines importants que faciliten la feina. Per exemple, l’Inventari de Fons Musicals de Catalunya (Ifmuc) dins del Departament d’Art i Musicologia de la UAB, creat el curs 20012002, que coordina Josep Maria Gregori amb l’objectiu de buscar i catalogar el ric llegat de repertori musical escampat arreu del territori, en arxius eclesiàstics, biblioteques o museus, per tal de facilitar l’accés a la descripció dels seus continguts.

El Departament de Cultura té una llarga tradició d’afavorir l’etnomusicologia en detriment de la música, diguem-ne, culta.

«Com pot ser que fins ara cap institució pública no hagi censat els fons musicals que hi ha a Catalunya?», es preguntava Gregori en una entrevista publicada a la revista 440 tot reivindicant els pares de la musicologia a Espanya, Felip Pedrell i Higini Anglès. La resposta potser està en que les instàncies públiques, és a dir, el Departament de Cultura, té una llarga tradició d’afavorir l’etnomusicologia (la jota dels Països Catalans, els tocs de campana, la cobla i la sardana, en són alguns exemples) en detriment de la música, diguemne, culta.

 

Carles Baguer, el Haydn català

Un cas il·lustratiu és el del compositor Carles Baguer (17681808), un músic que, salvant alguna distància, se’l compara amb Haydn i va merèixer que un grup de tant prestigi com el London Mozart Players enregistrés ja fa uns quants anys quatre de les seves simfonies sota la direcció de Matthias Bamert dins d’una col·lecció dedicada als contemporanis de Mozart. Després van venir altres enregistraments com els que van fer Acadèmia 1750/Orquestra Històrica del Festival de Torroella amb la directora Farran James, o el de l’Orquesta Barroca de Sevilla amb Manfredo Kraemer.

Baguer va tenir la sort de tenir un estudiós como Josep M. Vilar i Torrens que li va dedicar la seva tesi doctoral fa gairebé un quart de segle. Però de l’estudi acadèmic a la seva interpretació hi ha tot un buit. I aquí rau el principal problema. La recerca no té continuïtat en la interpretació musical. Ara, un altre musicòleg, Lluís Bertran, ha preparat la transcripció de l’oratori El Regreso a Barcelona su patria del Dr. Josef Oriol, una obra que Baguer va compondre el 1807 per celebrar les festes de la beatificació de qui seria sant Josep Oriol, un mossèn guaridor de qui s’explicaven nombrosos prodigis. Va ser beneficiat de l’església del Pi i en aquell temple es va poder escoltar (el 24 de gener) El Regreso, més de 200 anys després de la seva estrena i única representació.

Fundadors subscriptors:
més que lectors, actors disposats a canviar les coses.

El que és curiós d’aquest retorn es que, malgrat que el 2018 s’esqueia el 250è aniversari del seu naixement, la raó per interpretar l’oratori no és estrictament musical, sinó que forma part d’un seguit d’actes de cultura popular al voltant de la beatificació de Josep Oriol que tenen com a punt central l’església barcelonina. Cal dir que no és aliena a aquesta recuperació la tossuderia de Jordi Sacasas, director de la mina d’or documental que és l’arxiu d’aquell temple. El Regreso va ser interpretat pel cor i orquestra del Departament de Música Antiga de l’Escola Superior de Música de Catalunya (Esmuc), sota la direcció d’Edmon Colomer.

L’oratori va sorprendre un públic que omplia la nau de la basílica per la seva frescor, pel seu aire operístic que recorda Domenico Cimarrosa, fins i tot, com deia Colomer, un preRossini. L’obra té de tot, una simfonia al començar, àries, recitatius, duets, un quartet, un quintet i un magnífic cor final que canta joiós a una «dichosa Barcelona». I aquí acaba de moment la història d’El Regreso com acaben moltes tasques de recuperació que no superen aquest pas o fins i tot ni hi arriben. El que ara falta és la publicació de l’obra, que desperti l’interès de músics i, sobretot, dels programadors, sense oblidar, com deia el director, que ha de ser un toc d’atenció a qui ha de distribuir els migrats pressupostos públics.

 

L’Any Cererols

Un altre exemple del molt limitat interès pel patrimoni musical el varem tenir l’any passat en què es commemorava el 400 aniversari del naixement de Joan Cererols (16181680). Nascut a Martorell, va ser mestre de capella de Montserrat durant 30 anys, però el que el defineix i el situa entre els grans de l’època és la seva producció musical. Malauradament molta de la seva obra es va perdre en l’incendi que va patir el monestir durant la guerra del francès i en d’altres avatars de la història. Tot i això, de Cererols s’ha conservat o reconstruït força obra, encara que en queden llacunes.

Cererols va ser un modern de l’època. El monjo Daniel Codina explicava en una entrevista que la seva música responia a un moment en què es creaven nous espais «que convidaven a fer música de gran volum». En el cas de Montserrat l’església de grans dimensions consagrada el 1592 obligava a replantejar-se la música que hi ha de sonar, «per això s’escriuran noves obres amb molt de relleu, amb molta amplitud i ampul·lositat sonores», deia Codina. Un exemple n’és la Missa a 12 veus repartides en quatres cors del mestre montserratí.

L’Any Cererols va passar sense gaire pena ni gaire glòria. Part de l’activitat va quedar centrada a Martorell en un programa poc compacte. Allà l’escolania montserratina va interpretar obres del compositor. També les van portar al Festival de Música Antiga dels Pirineus. El Festival de Torroella i L’Auditori de Barcelona amb Jordi Savall van salvar la commemoració d’un Cererols que mereixia molt més. A la vila empordanesa el grup britànic Tenebrae va interpretar la Salve Regina a 8 veus i la Missa de batalla, una de les seves composicions més conegudes.

Savall amb les veus de la Jove Capella Reial de Catalunya van interpretar aquesta mateixa missa així com la Missa de difunts. Deia Xavier Cester en la seva crítica del concert que l’única nota negativa va ser la «fluixa assistència de públic». El crític també deia que el patrimoni «no és una relíquia inerta apta només per ser venerada en una urna, sinó una font constant de bellesa i coneixement que ha de ser preservada, transmesa i renovada de generació en generació». Ho escrivia recordant que una de les primeres gravacions discogràfiques, el 1987, de la llavors nounata Capella Reial de Catalunya va estar dedicada a dues misses de Cererols per destacar que Savall havia tornat a aquell repertori ara amb veus joves.

Però una flor no fa estiu tot i que en aquesta mena de desert patrimonial, de tant en tant, salten algunes sorpreses que d’una banda ens diuen que no cal desesperar, però de l’altra, serveixen sempre per fer-nos enrogir de vergonya. Per exemple, la interpretació que per primera vegada ha fet l’OBC del ballet de Robert Gerhard Don Quixot (9 i 10 de febrer a L’Auditori), dirigit per Josep Caballé. És una obra que quan es va estrenar a Londres el 1950 va comptar amb totes les patums del món de la dansa d’aquells anys. El va coreografiar la gran Ninette de Valois per al Sadlers Wells Ballet. Es va representar a la Royal Opera House Covent Garden i en van ser intèrprets Margot Fonteyn y Robert Helpmann. I a més, la crítica la va considerar la millor estrena de l’any juntament amb l’Orfeo d’Igor Stravinsky.